“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Malgrat ser un magistrat amb una carrera brillant, Carlos Gómez (Madrid, 1957) no sabia que acabaria dedicant la seva vida a la judicatura. Va estudiar Dret a la Universitat Complutense de Madrid, on es va llicenciar dos anys després dels assassinats dels advocats laboralistes d’Atocha. Els seus inicis professionals el varen dur primer a Catalunya, a Santa Coloma de Farners, un lloc d’on hi té molts bons records, i després a Barcelona, on a només 26 anys va exercir com a jutge d’instrucció, una plaça especialment complexa en l’àmbit penal. A Palma va fer feina al Jutjat d’Instrucció número 2 i, posteriorment, va estar a una secció civil de l’Audiència Provincial (abans Audiència Territorial), on va quedar prop de 30 anys. A més d’innovar la pedagogia de la judicatura, ha estat el primer espanyol a formar part del Comitè de Drets Humans de l’ONU (2020-2024). En l’actualitat presideix el màxim òrgan judicial de les Illes Balears, el Tribunal Superior de Justícia.

Avui els gegants són els protagonistes de moltes celebracions civils. El seu origen, amb tot, fou religiós, en el marc del Corpus Christi. L’antiga festa més important de la cristiandat s’instituí a Europa el segle XIII. En el calendari es fixà 60 dies després del Diumenge de Pasqua per tal de venerar ‘el cos de Crist’, personificat en l’hòstia consagrada. En un principi, tenia lloc a l’interior de les esglésies, però a partir del segle XIV sortí als carrers en forma de processó. Llavors l’atenció es posà en uns homes disfressats i pujats sobre xanques que recreaven episodis de la història sagrada amb voluntat de donar-la a conèixer entre la població analfabeta.

El franquisme no va desaparèixer amb la mort del dictador. Que pervisquin devers mig centenar de noms de franquistes als carrers de les Illes no és un llegat preocupant. Ni tampoc –tot i que resulta prou cridaner– que encara s’hi pugui veure algun jou amb les fletxes.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, l’alegria dels empresaris es resumí en la frase “si això és la guerra, que no arribi la pau”. El juliol del 1936, l’illa quedà tot d’una en mans de les forces insurrectes, que no dubtaren a aprofitar-se de les seves fàbriques per fer front a les contingències bèl·liques. Llavors, totes les àrees industrials importants de l’Estat (el País Basc, Catalunya i València) estaven sota el domini del govern legítim.

“Espanyols: Franco... és mort”. Amb aquestes paraules i en mig de plors, el llavors president del govern estatal, Carlos Arias Navarro, va anunciar per televisió el que ja sabia tothom: la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975, de matinada. Era el ‘fet biològic’ de la seva desaparició, com es deia aleshores. Recordam com es va viure a les Balears aquell esdeveniment, ara fa 50 anys.

Aquest mes d’octubre es compleixen 20 anys d’un fet històric: l’inici de la demolició del primer monument franquista de Portocristo, durant la legislatura d’Antoni Pastor (PP). Cap al migdia del 7 d’octubre del 2005, operaris de l’empresa Melchor Mascaró SA varen començar a col·locar les bastides per, a poc a poc, procedir a desmuntar els escuts i figures amb cert valor patrimonial, abans de passar a l’esbucament de l’estructura de pedra del monument situat devora el Club Nàutic. A les 14 hores, les primeres martellades començaren a sonar.

Era l’octubre del 1975. Franco agonitzava i el seu règim, també, tot i que encara trigaria gairebé dos anys a donar pas a un sistema democràtic. Justament en aquell moment, com una mena de cant del cigne, el franquisme va donar les darreres cuejades, amb manifestacions en contra de l’Europa que protestava per les penes de mort aplicades a dos membres d’ETA i tres del Frente Revolucionario Antifranquista (FRAP). Ara es compleixen cinquanta anys de les mobilitzacions que, també a les Balears, va propiciar el ‘búnquer’, el sector més intransigent del franquisme.

El 1972 Franco encara era viu i la manacorina Catalina Perelló tenia 10 anys. Un dels seus grans records del final d’aquell estiu són les celebracions als dos monuments feixistes de Portocristo el 4 de setembre. “Eren una atracció més, del tot folklòrica. Arribaren a ser més importants que les festes de Sant Pere o les del Carme. La majoria de gent hi acudia no per un tema ideològic, sinó per gaudir de la pompositat de les desfilades dels uniformats”.

Fou la darrera dentada de la censura franquista –el dictador va morir només uns mesos més tard–, si bé aquesta va continuar durant la Transició i fins a la consolidació de la democràcia. Ara fa 50 anys, l’agost del 1975, la revista mallorquina Cort va ser segrestada, en virtut d’una norma –la llei Fraga del 1966, dita així pel seu responsable, el llavors ministre Manuel Fraga– que suposadament atorgava més llibertat als mitjans de comunicació. Ara bé, també preveia els recursos per reprimir-los si publicaven alguna cosa que no agradava al règim. Va ser l’únic cas d’una publicació mallorquina segrestada per la dictadura i aquell episodi va tenir ressò a tot l’Estat.

El Pazo de Meirás, a Galícia, és una finca molt representativa de l'espoli que va practicar el règim franquista i, en particular, el mateix Franco. El castell, que havia estat propietat de l'escriptora Emilia Pardo Bazán, va ser regalat a Franco en plena guerra després d'una suposada col·lecta que en realitat va ser una extorsió generalitzada a tots els ajuntaments de la zona. Després, Franco el va omplir d'obres d'art i relíquies obtingudes de manera irregular. La finca no va ser recuperada per l’Estat fins al 2020, però el litigi per les relíquies s’ha allargat alguns anys més. A la capella, on es van casar dues de les netes del dictador, hi havia l’Abraham i l’Isaac, dues escultures del segle XII atribuïdes al Mestre Mateo. Originàriament, formaven part del conjunt escultòric del pòrtic exterior de la catedral de Santiago de Compostel·la. Des de feia anys hi havia un litigi obert entre el consistori i els hereus de Franco que es negaven a tornar-les. Finalment, ho hauran de fer arran d'una sentència del Tribunal Suprem que no dona per vàlida l’anterior, segons la qual els béns no s’havien identificat de manera adequada.

Des d’una residència de Perpinyà, el gran símbol del republicanisme espanyol a l’exili, Octavi Alberola Suriñach, de 97 anys, és una de les veus que més lluiten per la legalització a França de l’eutanàsia. Com a bon anarquista, es resisteix que l’estat li impedeixi tenir el control del final de la seva vida, que ha estat del tot intensa. Alberola va néixer el 1928 per casualitat a Alaior, on el seu pare, natural d’Aragó i deixeble del pedagog àcrata Ferrer i Guàrdia, feia de professor a l’Escola Laica. La seva mare era d’Olot (Girona). El juliol de 1936, en produir-se l’aixecament militar, la família es trobava a Fraga (Osca). El pare hi acabava d’obrir una escola racionalista. “Ell –recorda amb una memòria intacta– sempre condemnà la violència gratuïta dels llibertaris més radicals de la Columna Durruti. Solia dir: ‘La revolució no és per satisfer una venjança, sinó per donar exemple’”.

Aquest any, el govern espanyol celebra els cinquanta anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge, sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Fins i tot, dins de la policia.

Mohand Ameziane Sail era un anarquista algerià que va lluitar a la Primera Guerra Mundial defensant França. El vigilaven perquè era "un agitador" anticolonialista. El 1936 va venir a Catalunya per unir-se a les milícies del POUM i lluitar contra Franco. Bestani Belkacem, també algerià, tenia 28 anys quan va anar al front de l’Aragó. Mohamed Hammis era un camperol analfabet, i amb 43 anys va deixar Algèria per unir-se a les Brigades Internacionals. Jean-Joseph Akl era un libanès que també va combatre la Guerra Civil Espanyola.

Aquest any el govern espanyol celebra els 50 anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Els últims anys de la dictadura hi va haver violència, por i, sobretot a Catalunya, milers de ciutadans que van sortir al carrer per defensar les llibertats, l'Estatut i la justícia social. L'ARA ja ha recordat amb anterioritat com els pagesos van plantar cara i, en aquest segon capítol, recupera un dels moviments antifranquistes amb més força: l'obrer.

No es parla de la generació que va acabar amb Franco. Tot i així, a partir d’informació genètica podem demostrar un fet determinant. El 1975 apareixia el Front d’Alliberament de Cromosomes. Ho conec de primera mà perquè jo hi era. Vaig abandonar lliurement la platja-placenta, daiquiri en mà, per unir-me a la lluita el 13 de juliol. Armats de gens, nosaltres naixíem i Franco moria el 20 de novembre. Gens-fets, no paraules. Les molècules d’àcid desoxiribonucleic ho poden canviar tot.