Per primera vegada des de l'inici de l'ofensiva israeliana, Europa comença a tenir una veu ferma per demanar que s'aturi la barbàrie contra els civils a Gaza. Espanya ha estat un dels països més actius des del principi. Ho reivindica el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, en una entrevista en què analitza la situació a la Franja i també la guerra d'Ucraïna, a més de la qüestió del català a Europa.

Coincidint amb el primer aniversari del reconeixement de Palestina, Espanya ha acollit aquest diumenge una reunió de l'anomenat Grup de Madrid, un conjunt de països europeus, àrabs i musulmans que aposten pels dos estats com a solució al conflicte del Pròxim Orient. Aquesta vegada, però, la trobada s'ha anomenat Madrid+, perquè hi participen una vintena de països que no han anat tan enllà i amb convidats especials com el Brasil. A l'inici de la trobada, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha anunciat una proposta per estendre la llista de sancions individuals a Israel i també en l'àmbit de la Unió Europea "a aquells que volen fer inviable la solució dels dos estats". També ha remarcat que Brussel·les hauria de suspendre l'acord d'associació amb l'estat liderat per Benjamin Netanyahu –aquesta setmana la UE s'ha obert a estudiar-ho– i ha demanat que tots els països decretin un embargament d'armes contra Israel. A l'Estat el Congrés dels Diputats ha començat a tramitar una llei per fer-ho possible, tot i que des del mateix govern espanyol s'ha refredat la iniciativa.

Un equip de França i el Regne Unit viatjarà la setmana que ve a Ucraïna per avançar en un futur enviament de tropes de pau. Així ho ha anunciat el ministre d'Exteriors francès, Jean-Noël Barrot, abans de participar a Madrid a la quarta reunió del G5+, un fòrum creat al novembre per abordar la seguretat europea i l'evolució de la guerra a Ucraïna, i del qual formen part la Comissió Europea, Alemanya, Polònia, França, Itàlia, Espanya, el Regne Unit i Ucraïna. Aquesta vegada Madrid ha pogut presumir d'acollir la cimera en un moment clau de les negociacions. Ara bé, és sabut que hi ha certes discrepàncies entre alguns dels països, com ara en la qüestió de l'enviament de tropes de pau: per a Espanya, aquest debat és "prematur", així com per a Polònia, tal com ha afirmat el seu ministre d'Exteriors, Radoslaw Sikorski.

Quan va esclatar la crisi per la llei del només sí és sí, el govern espanyol va oferir a Podem que Irene Montero fos designada ambaixadora a Xile. Tractar aquest càrrec, el nivell màxim dins de l'escalafó de la carrera diplomàtica, com una fórmula "bonica" –segons va denunciar la formació lila– per treure's de sobre algú, és una pràctica habitual qüestionada des de fa anys per membres del cos diplomàtic, format per funcionaris de l'Estat que han de fer oposicions i anar acumulant mèrits durant anys per accedir-hi. Altres exministres de Pedro Sánchez, a diferència de Montero, van acceptar aquest destí. Isabel Celaá, exministra d'Educació i exportaveu de l'executiu, és ambaixadora al Vaticà; Héctor Gómez, exministre d'Indústria, ho és a l'Organització de les Nacions Unides, amb seu a Nova York, i Miquel Iceta, extitular de Cultura, a la Unesco, amb seu a París.

José Manuel Albares, el ministre d’Exteriors espanyol, es va reunir el dimecres 4 de desembre amb la maltesa Roberta Metsola, presidenta de l’Europarlament, per demanar-li que el català, juntament amb el basc i el gallec, es pugui parlar amb normalitat a la Cambra. L'Advocacia de l'Estat espanyola, per la seva banda, ha elaborat un informe defensant la iniciativa. Aconseguir-ho és més fàcil, sobre el paper, que no pas l’oficialitat del català a la UE, assumpte que resta encallat i topa amb les reticències d’alguns estats.

Nova resposta d'Israel a Espanya pel reconeixement de l'estat palestí. El ministre d'Exteriors israelià, Israel Katz, ha anunciat la decisió de "tallar la connexió" entre la diplomàcia espanyola al país hebreu i els palestins i "prohibir al consolat espanyol a Jerusalem prestar serveis" a la població palestina a Cisjordània. A l'espera de saber com es concretaran aquestes paraules, el govern espanyol ja ha avançat que protestarà, sense descartar cap mesura diplomàtica.

Com era previsible des que el ministre José Manuel Albares en va fer formalment la petició el 17 d'agost, el català no haurà esdevingut una llengua oficial de les institucions europees durant la presidència espanyola del Consell de la Unió. Ara que la petició espanyola està tècnicament encallada pot resultar oportú reflexionar sobre les causes d'aquest fracàs i les possibles alternatives que s'albiren.

Pedro Sánchez no ha pagat per avançat. A finals de mes acabarà la presidència espanyola de torn de la Unió Europea i no s’haurà complert el compromís de convertir el català en la 25a llengua oficial de la Unió Europea. Qui vulgui veure el got mig ple es consolarà dient que el govern espanyol ha fet tot el que podia, però no se n’ha sortit. En canvi, qui conegui els mecanismes de la política internacional i la manera com es relacionen els estats, tindrà dubtes raonables sobre si el Regne d’Espanya ha jugat a fons les seves cartes per aconseguir aquest objectiu. 

El posicionament de Pedro Sánchez a favor de la solució dels dos estats en el conflicte entre Israel i Palestina sembla haver molestat, al final i molt concretament, dos agents polítics: el govern d'Israel (el govern de Netanyahu i els seus aliats ultradretans) i la dreta/ultradreta espanyola. La Comissió Europea, en canvi, no sembla haver-se immutat, tal vegada perquè hi ha sintonia entre el seu govern i el d'Espanya (entre Ursula von der Leyen i Pedro Sánchez) a l'hora de fixar aquest posicionament. A aquestes altures queda clar que Sánchez és un dirigent que improvisa poc, i que sol treballar amb riscos calculats (al contrari de les acusacions que se li llancen des de PP i Vox de ser un temerari i un il·luminat). Les declaracions del president espanyol lliguen bé amb el canvi de rumb que ha fet la Unió Europea sobre aquesta qüestió: del suport sense fissures que es va donar a Netanyahu just després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d'octubre s'ha passat a una postura més crítica amb Israel, incidint en la necessitat de l'ajut humanitari. Així la UE, sense descompassar-se mai de l'Aliança Atlàntica, ha contribuït a forçar la treva d'aquests darrers dies, que està a punt d'acabar i després de la qual Netanyahu ja ha avisat reiteradament que es reprendrà la guerra.

No ha vençut les reticències d'alguns estats respecte a l'oficialitat del català –Letònia i Finlàndia les han expressat públicament aquesta setmana i molts altres estats es mantenen expectants– i no aconseguirà que les institucions europees acceptin incrementar les llengües oficials abans que s'exhaureixi el termini per investir Pedro Sánchez, tal com li havia exigit JxCat. I, malgrat tot, el govern espanyol està satisfet amb les accions que fa setmanes que fa perquè el català, l'euskera i el gallec siguin llengües oficials de la Unió Europea i es mostra optimista que acabaran donant resultat. Aquest dimecres el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha assegurat que, de fet, el govern espanyol ja "ha complert" perquè ha fet la petició formal a la UE.

A primera hora del dia, pels conductes reglamentaris, es donava a conèixer la notícia de l'acord de govern entre el PSOE i Sumar, que no per previsible deixava de ser un pas necessari per seguir amb la part difícil de l'acord, els equilibrismes amb els independentistes bascos (que negocien des del seu habitual silenci) i els catalans (que es passen el dia gesticulant i fent rebombori). El PP de seguida va reaccionar amb un tuit en què intentaven fer gràcia sobre la “sorpresa” que els produïa un acord “contra tot pronòstic”. En la mateixa línia ludicohumorística, algú dins el PP va ironitzar sobre “la capacitat negociadora de Yolanda Díaz”, etc. 

Recentment ha fet un any del gir d'Espanya en el conflicte del Sàhara Occidental, pel qual va abandonar la seva posició de neutralitat per passar a adoptar les tesis marroquines. Tot i les fortes crítiques que ha suscitat a la premsa, el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel Albares, reivindica aquella decisió i qualifica d'"històrica" l'última cimera amb el Marroc. Després d'haver aconseguit la reconciliació amb el veí del sud, el seu principal objectiu en ser nomenat per al càrrec l'estiu del 2021, el seu pròxim repte és la presidència espanyola de la Unió Europea, que s'inicia al juliol. Entre les seves prioritats, evitar que la UE continuï vivint "d'esquena a l'Amèrica Llatina", una regió que defineix com la "més eurocompatible" del món.

Nou episodi en la crisi diplomàtica entre Algèria i Espanya. L'agència pública de premsa del país nord-africà, vinculada al govern, ha publicat un article en què es titlla de "piròman" el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, per "haver donat a entendre que és Rússia, Putin mateix, qui estaria en l'origen" del xoc que protagonitzen els dos països. Aquest pronunciament coincideix amb la destitució aquest dimarts del ministre de Finances, Abderrahman Raouya, per part del president d'Algèria, Abdelmadjid Tebboune. Tot i que no se n'aporten els arguments, la decisió arriba dies després que esclatés un conflicte entre els dos països per la suspensió del Tractat d'Amistat i l'ordre de congelar les domiciliacions bancàries relacionades amb les operacions de comerç exterior amb Espanya.

El PSOE intenta dissimular el seu gir sobre el Sàhara Occidental amb una iniciativa a escala autonòmica i local que no esmenta la carta que Pedro Sánchez va enviar al rei del Marroc, Mohammed VI. Ferraz va instar dijous els territoris a portar als parlaments i ajuntaments una moció en què es trasllada la “solidaritat” i “suport” al poble saharaui i advoca per una solució política “acceptable per a ambdues parts” que se situï en el marc de les resolucions de les Nacions Unides i compleixi la legalitat internacional. La proposta de moció, però, no fa cap referència a la missiva del president espanyol en què qualificava la proposta d’autonomia del Marroc del 2007 com la més “seriosa, creïble i realista” per resoldre la disputa.

La presidenta del Govern, Francina Armengol, està marcant distància amb la decisió del cap de l'executiu estatal, Pedro Sánchez, d'avalar l'autonomia del Sàhara Occidental sota la tutela del Marroc, un gir històric en la política exterior. "L'esforç ha de ser per aconseguir el Sàhara lliure", ha reclamat aquest dimarts en la sessió de control del Parlament. A aquesta proclama s'hi ha afegit l'intergrup parlamentari balear 'Pau i llibertat per al Sàhara', que aglutina tots els grups polítics representats, menys Vox, i que ha signat aquest dimarts un manifest en què "lamentam el canvi de posicionament de la presidència del govern respecte del consens mantingut fins ara". Així i tot, no pot ser una declaració institucional, ja que l'absència de l'extrema dreta impossibilita la unanimitat de la Cambra.

"Aquesta és una qüestió greu que afecta la legalitat internacional i és una amenaça per a la pau". El ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha comparegut aquest dimarts al vespre al Congrés dels Diputats per explicar la posició espanyola en la crisi ucraïnesa amb posat greu i sense restar ni un gram de transcendència a la tensió militar que es viu amb Rússia en aquesta part del món. Albares ha justificat que el conflicte implica Espanya perquè "la seguretat europea és indivisible" i l'Estat és un soci fiable que sempre respon "quan se'l necessita".

Els moviments militars a Ucraïna han generat tensions al govern espanyol. A Unides Podem no ha agradat l’enviament de vaixells militars al mar Negre i l’oferta per reforçar l’OTAN a Bulgària amb avions de combat. Segons fonts consultades per l’ARA, la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, està treballant internament perquè Espanya no s’involucri en una solució que pugui superar la via de la diplomàcia i del diàleg. L’ala socialista també descarta la força armada, tal com ha manifestat el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, però avisa que l’acció exterior “la marca el president”, en referència a Pedro Sánchez.