Un esdeveniment. Simón Orfila fou Scarpia, seguint les passes de Joan Pons. No és una disputa. No hi ha competició, encara que les comparacions operístiques siguin una constant, tan habituals com mancades de rigor. El que ha succeït en aquesta ocasió és tan sols un bon homenatge al seu paisà, sens dubte un dels millors Scarpia de la història. Per tant, un dia per recordar i anotar amb lletres de motlle: Tosca inaugura la 40à Temporada d’Òpera del teatre Principal i Simón Orfila debutà com a Scarpia. La resta, pura anècdota, això sí, amb molts altres elements dignes de menció. La Floria Tosca de Yolanda Auyanet va lluir registre, alt i clar, fiato i color, amb la qual cosa la seva interpretació del famós Vissi d’arte, una acotació al marge per exigència de Maria Jeritza, tan sols es pot qualificar de notable. Una ària, convertida en moment cabdal de les més grans, que sorgeix tot just abans del moment culminant de la història, amb la mort del pèrfid, a més de tots els adjectius despectius que es vulguin afegir, Baró Scarpia. Ell és el gran personatge de la història que Victorien Sardou va escriure per a Sarah Bernhardt i del qual Orfila ha fet una lectura més elegant del que és habitual, però no per això menys eficient. Rame Lahaj, per la seva banda, dramàticament va ser un Caravadossi adient, de veu robusta però de projecció minsa, estranya si més no. 

La Guineueta astuta, de Leoš Janáček, podia semblar una òpera menor per inaugurar una temporada, la del Gran Teatre del Liceu. En llengua txeca, de menys de dues hores de durada i cap de les veus gens mediàtiques, que, per una altra banda, enramellaran la majoria de títols que la conformen. Però qui hagi pensat d’aquesta manera erra de valent i no per poques raons. Per començar, per la música de Leoš Janáček, un collage de deliciosos i molt variats factors i circumstàncies, els quals fan que cada moment sigui del tot adient amb el que està succeint sobre l’escenari. I de bell nou, tot i que no és notícia, de la batuta de Josep Pons sorgiren tots els colors d’una partitura farcida de milers de matisos i detalls d’una complexa i exquisida senzillesa. Tan sols un petit emperò, en algun moment del soliloqui del guardabosc, el protagonista masculí, el fragment que va elegir el compositor perquè sonàs el dia del seu funeral, interpretat pel baríton Peter Mattei, fou solapat per l’orquestra. Tot i així, l’explosió cromàtica fou un inabastable calidoscopi musical que situà aquesta petita gran òpera al lloc que li correspon.

Teatre Principal.- Comença la 37a Temporada d’Òpera del teatre Principal de Palma i, per primer cop en la seva llarga existència, s’ha programat L’Orfeo, de Claudio Monteverdi, la que està considerada estructuralment com la primer òpera tal com coneixem el gènere avui dia i des de fa segles. El muntatge és d’Yves Lenoir, conegut al Principal per haver estat el director de la reposició de la Carmen de Bieito, i també de Bizet, el qual ha traslladat l’acció a l’actualitat, de manera que el clímax bucòlic i pastoral de l’original, estrenat a Màntua l’any 1607, l’ha convertit en un món orgiàstic amb la llibertat sexual com a context. Dit això, no cal dir que a l’intermedi, com als toros, hi havia divisió d’opinions. Uns el trobaven divertit i altres deien que era anatema. “A mi no m’agrada, però no es pot dir”, vaig sentir. En qualsevol cas, és ocorrent i no gaire provocatiu pel que fa a les escenes on la líbido grupal és protagonista. El que com a mínim em va quedar clar, que fins ara mai no ho entenia, va ser el perquè la protagonista, Euridice, abans en teoria una dona virtuosa, quan mor mossegada per una serp, el seu estimat Orfeo, sense dubtar-ho, va a cercar-la a infern. I allà la troba. I allà queda –sento l’espòiler–. Ell, per contra, després d’una furibunda diatriba contra les dones, acompanyat per Apol·llo, au! cap al cel. Em quedo amb aquest darrer moment, fins a l’ascensió. Brillant el duet entre Apol·lo i Orfeo, Perchè a lo sdegno-Padre Cortese, que protagonitzen Mauro Borgioni i Joan Martin Royo. No va ser l’únic en una producció que estilísticament té consistència i dramàticament està ben resolta.

Són tres els títols que omplen el programa de la 37a Temporada d'Òpera del teatre Principal de Palma: L’Orfeo de Claudio Monteverdi, La Bohème de Giacomo Puccini i La Traviata de Giuseppe Verdi. Així mateix, en el marc d'aquest programa també hi haurà dues representacions de l'òpera L'arxiduc, amb llibret de Carme Riera i música d'Antoni Parera Fons. A aquestes òperes s'hi ha d’afegir el Concert de Pasqua, que faran l’Acadèmia 1830 i el Cor del Teatre Principal.

Talent local, però també internacional; escenografia moderna, però també tradicional. La 36a Temporada d’Òpera del teatre Principal de Palma ve carregada de "qualitat", ha dit aquest dimarts la vicepresidenta i responsable de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca, Bel Busquets, durant la presentació d'aquesta programació. Arrancarà els dies 20, 22 i 24 d'octubre amb la tornada als escenaris d'L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti. Completen la temporada els títols Un ballo in maschera, de Verdi (26 i 28 de febrer i 2 de març), el concert Stabat Mater, de Rossini, (10 d’abril), Les voix, que combina La voix humaine de Francis Poulenc i La veu sàuria de M. Vila, (6 i 8 de maig) i Les contes d’Hoffmann, d'Offenbach, (8, 10 i 12 de juny). A més de Busquets, han presentat aquesta programació el director del teatre, Josep R. Cerdà; el gerent de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, Pere Malondra, i tot l’equip artístic de L’elisir d’amore.