Fa uns mesos, gairebé sense fer soroll —i això ja hauria de fer sospitar— es va desarticular a Espanya una cèl·lula neonazi. Tres detinguts, armes, entrenaments i plans d’atemptat inspirats en massacres reals. A més, no anaven per lliure: estaven connectats amb una xarxa internacional terrorista. Però bé, poca cosa pareix, ja que la notícia va passar bastant desapercebuda. Potser perquè no encaixa amb aquest relat còmode que ens repetim. Ja sabeu, aquest que diu que la violència sempre ve de fora, o que és cosa del passat. Perquè, quantes vegades hem sentit que els perills són el terrorisme jihadista o l’entorn de l’extinta ETA, o –encara millor– que no passa res i vivim en una mena de paradís tranquil?... Una versió casolana d’Un món feliç, de Huxley.

“Solo Vox puede limpiar lo que hay. Vox farà net”. Així, amb tota naturalitat, emprant dues llengües dins la mateixa frase, una per satisfer els caporals que venen de Palma i l’altra per recordar un poquet la que parla cada dia, Esteve Sureda, portaveu del partit ultradretà a Manacor es referia a la necessitat de neteja que té el municipi. No parlava, però, ni de papers, ni de pots de Coca-Cola, ni de males herbes a les voreres, ni de contenidors que vessen, ni de mobiliari abandonat a la via pública. Parlava de persones.

En les darreres setmanes, un dels mantres racistes de les extremes dretes europees –moltes vegades comprat fins i tot per una part de les esquerres, com el laborisme britànic– de defensar “feina per als d’aquí” ha estat reiterat per la màxima autoritat de la nostra comunitat, la presidenta Prohens, en diferents contextos.

“Han arribat 7.300 immigrants en pastera el 2025 i l’impacte d’això és que només en sanitat cada dia 300 pacients mallorquins, menorquins, formenterers i eivissencs deixen de ser atesos perquè els metges deixen d’atendre aquestes persones que no aporten res al sistema sanitari”. La portaveu de Vox en el Parlament, Manuela Cañadas, va fer aquestes afirmacions el 29 de gener.La qüestió aquí és que la representant de l’extrema dreta va mentir, perquè ningú no deixa de ser atès pel sistema sanitari de les Balears: ni els residents, ni els turistes, ni els migrants. En aquest reportatge desmuntam una mentida de Vox, encara que el partit en fa servir moltes altres.

Al bar de Youssef, quatre tassons de te fumejant reposen damunt la barra. Els clients els agafen mentre ell torna a la cuina per acabar d’enllestir un berenar tardà. A l’avinguda del Tren de Manacor hi ha molts altres negocis com el seu que conviuen amb comerços autòctons. Fa pocs dies, el president del Parlament i líder de Vox a les Balears, Gabriel Le Senne, va gravar prop d’allà uns vídeos xerrant amb veïns de la zona per denunciar la “islamització”, la presència de “barberies i negocis de moros” i de carrers que “semblen el Marroc”. El discurs no era nou, però sí més precís: l’atac a la immigració no és abstracte sinó dirigit a l’islam i, per extensió, als marroquins.

“Puta negra”, “torna al teu país”, “ets la meva esclava”, “estàs cremada”... són alguns dels atacs verbals que Nana, Astou i Mariama, alumnes de tercer d’ESO, escolten habitualment dels seus companys. Les famílies d’aquestes tres joves varen venir a Mallorca des del Senegal i Mali i no hi ha dia que algú no els recordi els seus orígens estrangers. “Que em menystinguin pel color de la meva pell em fa sentir molt malament”, diu Astou, mentre que les amigues fan gestos d’assentiment. Totes tres asseguren que protesten sovint per les mostres de racisme que han de patir, i lamenten que, moltes vegades, “els professors no en fan cas”. “Cada any és igual, i no és culpa nostra”, assegura Mariama, i Nana comenta amb orgull que, de vegades, protestar sí que serveix: “L’any passat varen expulsar uns dies un company perquè em va dir ‘negra’”.

Si penses que no ets racista, potser t’equivoques. En major o menor grau, tots ho som. Alguns s’esforcen per ser conscients de les seves actituds racistes i eliminar-les, d'altres no s’adonen de res i n’hi ha que són racistes orgullosos. Pel teu bé, esper que siguis del primer grup. El més problemàtic és el segon, i és en aquest perfil que es podrien col·locar les institucions benintencionades i paternalistes, que parlen de causes humanitàries, dels drets de les persones, malgrat que les seves paraules grandiloqüents no es tradueixen en actes.

Diversos carrers d'Inca han aparegut aquest dilluns amb propaganda de contingut xenòfob. Es tracta de cartells amb el següent missatge: "Contra la seva submissió, la 'remigració'. L'Inca que es resisteix a morir". Segons ha denunciat Podem Inca, aquests cartells, d'autoria encara desconeguda, "assenyalen i estigmatitzen de forma explícita el col·lectiu musulmà, i promouen un discurs d'exclusió i odi".

La vida està plena de contradiccions i comportaments hipòcrites i a Mallorca no en falten. L'usuari d'Instagram @mallorquinspelmon2025 ha publicat un vídeo a les xarxes socials on repassa el top 5 de comportaments hipòcrites dels residents a l'illa. Entre ells, no hi falten dos dels temes més polèmics i que més preocupació generen entre els mallorquins: els problemes d'habitatge (amb la compra d'immobles per part d'estrangers) i el turisme.

"Cruel, racista i deshumanitzadora", així s'ha referit la Plataforma d'Associacions de Persones Migrants de les Balears pel que fa a les polítiques del PP que, a parer seu, s'han alienat amb l'extrema dreta i està legitimant les seves propostes d'odi contra les persones migrants.

"Em vaig enamorar de Mallorca, i no dels mallorquins". Així de clar ho ha dit Cati, una dona que ha assistit com a fadrina al programa First Dates de Cuatro. Durant la seva intervenció, també es mostra en contra de la llengua pròpia de l’illa: "Que hagin imposat el català, què vols que et digui".

El menor identificat com un dels autors dels insults racistes a Lamine Yamal durant el clàssic del passat 26 d'octubre a l'estadi Santiago Bernabéu ha admès els fets i ha acceptat la imposició de 30 hores de tasques socioeducatives, així com la prohibició d'accedir a partits oficials durant un any, tal com explica Efe.

En el debat sociopolític actual entorn de les diverses fractures socials que travessen la nostra societat, existeix una tendència reduccionista d’assenyalar, amb una facilitat i una impunitat alarmants, dos col·lectius especialment vulnerabilitzats: les persones percebudes com a immigrants i les empobrides. Mentre pren forma una convergència en la dreta política per assenyalar els nouvinguts com a caps de turc de problemes estructurals com és l’emergència habitacional, persisteix l’acumulació d’anàlisis mediàtiques que, disfressades d’objectivitat, criminalitzen la pobresa de les capes socials amb més necessitats materials insatisfetes.

El sindicat Top Manta va organitzar la setmana passada una cursa contra el racisme, la primera que es feia a Barcelona. Va ser un èxit de convocatòria i moltes persones van recórrer els cinc quilòmetres d’aquesta prova esportiva, que volia ser, en realitat, “una gran mobilització popular contra el racisme”. Feia goig veure la gent que participava en la iniciativa, perquè és gratificant comprovar que la lluita contra el racisme aplega un nombre considerable de consciències i, en aquest cas, de cames. Així que res en contra. Al contrari. A favor. Però sí que m’agradaria reflexionar, si és que les presses m’ho permeten, sobre aquesta tendència que ja fa temps que està en dansa, però que em fa la sensació que va en augment, de fer reivindicacions de diferents índoles a través de les curses. Del córrer. Dels dorsals. De la competitivitat. Dels quilòmetres. De la meta. 

Just després dels atemptats del 17-A vaig assistir a una reunió a porta tancada on un destacat membre d’ERC va deixar anar la següent sentència: “La prova que Catalunya és terra d’acollida és que la legislatura vinent tindrem un mocador al Parlament”. Un mocador, va dir. No una dona llicenciada i amb màsters i experiència professional d’origen immigrant i musulmana. No, per a ell (un home) el que més destacava de la Najat Driouech (a qui, per cert, sempre agrairé que em deixés els apunts de les assignatures que vam fer juntes durant la carrera) era el que duia al cap. Heus aquí com un partit que porta “republicana” en el seu nom converteix en fetitxe multiculti el símbol de l'opressió de les dones religionitzant els ciutadans i, sobretot, les ciutadanes nascudes en l’islam. Teocràcia per a la minoria, a qui, en comptes de parlar-li de drets socials, llibertat, igualtat i fraternitat, se l'interpel·la mitjançant l’acceptació del sotmetiment de les dones. Pacte entre mascles per la via d’un comunitarisme en el qual la identitat esborra la igualtat. Identitat del poder dels homes sobre les seves dones. Passem així a ser més dels nostres que d’aquí. Potser acollides, però marcades, arraconades i assimilades al gueto religiós. Driouech va fer visites a mesquites en campanya electoral amb el públic segregat i ens va ser presentada com “la primera diputada marroquina del Parlament”, quan, de fet, en la mateixa legislatura hi va haver una altra dona que va aconseguir exactament la mateixa fita: Salwa El Gharbi. L’activisme per la causa de les dones amazigues d’aquesta última no va sortir enlloc, ningú la va prendre per referent ni es va celebrar que trenqués el sostre de vidre que imposava el seu origen. ¿Quina és la diferència entre totes dues? Que El Gharbi no va tapada, i com que no va tapada ja no és representativa. És a dir: no és una mora com Déu mana.