Vueling mou cada any quasi un milió de passatgers entre Menorca i Barcelona, però en retalla les freqüències perquè assegura que no els surten els comptes. Així i tot, la ruta triplica les altres de més trànsit amb l’aeroport de Menorca: Palma i Madrid, que freguen els 390.000 i 380.000 passatgers, respectivament. Les dues rutes es mantenen durant l’hivern gràcies a la subvenció del Ministeri de Transports, que les va declarar com a Obligació de Servei Públic (OSP) per tal de garantir-ne les mínimes freqüències necessàries. Ara la inesperada retallada de la connectivitat amb Barcelona –fins al 36% respecte de l’any passat–, ha tornat a posar el debat sobre la taula. És l’OSP la solució per protegir la connexió aèria més essencial per als menorquins?

Dos joves mallorquins s'han fet virals les darreres hores per la seva "valentia i determinació" quan es varen afrontar i varen reduir un home que assetjava sexualment dones dins un tren que feia el trajecte entre València i Barcelona.

La connexió aèria entre Barcelona i Palma es va convertir en la més transitada de tot Europa durant el 2024, amb un total de dos milions de passatgers, segons el darrer informe World Air Transport Statistics elaborat per l’Associació Internacional del Transport Aeri (IATA).

Els Mossos d'Esquadra investiguen la mort d'un jove aquest dimarts al centre comercial Maremàgnum de Barcelona. Segons fonts policials, l'home s'hauria precipitat des de la segona planta de l'establiment poc abans de les 11 hores. En concret, s'hauria precipitat a l'encreuament entre el passeig d'Ítaca i la plaça de l'Odissea, que separa el Maremàgnum d'altres equipaments com ara l'Aquàrium.

Des del final de la Guerra Civil Espanyola, la data de l'1 d’octubre va quedar consagrada a homenatjar el general Francisco Franco mitjançant “el Día del Caudillo”. La casualitat va voler que, cap al final del règim, un 1 d’octubre també morís un dels empresaris cabdals dels temps del franquisme, el barceloní Miquel Mateu Pla.

Primer: posar un nom a l’obelisc de la plaça del Cinc d’Oros. Barcelona és l’única ciutat amb un obelisc dedicat a res ni a ningú, orfe, despersonalitzat, extraterrestre. No crec que l’actual alcalde tingui inconvenient a dedicar-lo a la Llibertat, per exemple, però ho posaré en dubte atesa la seva fòbia al que ell anomena “quimeres conflictives”. Li poso urgència al tema simplement perquè els noms fan les coses (ells mateixos ho van fer amb l’aeroport del Prat). Caldria actuar també sobre els noms de General Mitre, Joan de Borbó, les Isabels i Cristines i borbonitats diverses, els forasters Dos de Maig o Bailèn i la insuportable absència de carrer o plaça per a Salvador Dalí.

Diu sa mare que és tan tímida que a vegades ja li va bé que l’acompanyin a rebre reconeixements o distincions: “M’envia a mi als micros”. Parlam de Mariona Caldenteny, futbolista de Felanitx, campiona del món de 2023 amb la selecció espanyola de futbol femení, exdavantera del Barça i actual jugadora de l’Arsenal Women Football Club. I ens en parla qui la va dur al món, Maria Oliver. Mariona té 28 anys i és la petita de dos germans: Miquel, que és del 1992, n’hi pren quasi quatre.

Investiguen si la mort d'una treballadora del servei de neteja de l'Ajuntament de Barcelona podria ser conseqüència d'un cop de calor. Segons fonts del sindicat UGT, la dona va caure fulminada a casa seva quan anava a sopar després d'haver completat el torn de tarda a la feina. El fet que ahir fos el primer dia de l'onada de calor i les temperatures fossin molt altes al carrer a la capital catalana, fa que des del sindicat apuntin a la possibilitat que la calor sigui la causa de la mort. Les mateixes fonts admeten, però, que desconeixen si la dona tenia patologies prèvies o si la mort guarda relació amb qualsevol altra causa.

Un dels rituals ancestrals dels que viuen més enllà de la Panadella quan venen a Barcelona és aparcar “per allà el camp del Barcelona”. Ningú sap del cert d’on ve aquesta santa rutina (abans de Crist? Després? Durant?), però encara és viva com una arengada anciana ballant rock'n'roll amb crosses. Fa quatre dies (o segons l’Església matemàtica que segueixis, tres, o dos…) el Liam Gallagher lleidatà, Llorenç Bonet, addicte a la música i a l’esport aquest de vint-i-dos éssers corrent darrere una pell adobada, va fer el mateix que generacions feien des dels dies dels ilergets.

El problema de l’habitatge –social, assequible o de mercat– és dalt de tot del llistat de problemes crítics a resoldre. És un problema difícil perquè construir (en aquest terme sempre hi incloc la rehabilitació) pren temps i, sobretot, perquè no acabem d’encertar-la en les polítiques d’estímul, i l'oferta de nou habitatge no està responent a una demanda que ha augmentat molt, primàriament pel creixement de la població, però també pel de visitants. Ara bé, el problema és, en la seva essència, de solució simple. Només hi ha un esquema viable per atacar amb efectivitat el problema: normes urbanístiques que eixamplin el sòl i el vol disponibles, i que la creació de valor que això representa faci econòmicament sostenible, alhora, la promoció privada de nou habitatge i la contribució pública a la disponibilitat d’habitatge social i assequible. Dos bons llibres recents sobre el tema són els de Javier Burón (El problema de la vivienda) i Joan Clos (La vivienda social y asequible).

El debat sobre si cal, o no, ampliar l’aeroport del Prat s’ha desenvolupat més aviat amb un cert simplisme i amb posicions confrontades i enconades en funció de l’alineament polític partidista. Per a uns, símbol d’un model desenvolupista periclitat, i per als altres, una condició sine qua non per estar al món i una mica massa pendents d’associar creixement amb benestar, cosa que no té una correlació exacta. De fet, en realitat el tema no és –o almenys no hauria de ser– el “creixement” per se i lligat a augmentar el flux turístic, sinó l’allargament d’una pista que faci possible que hi puguin aterrar i aixecar-se'n vols intercontinentals i no hàgim de ser secundaris en les xarxes globals de comunicació. Si l’aposta econòmica és reindustrialitzadora i d’economia del coneixement, no hi ha dubte no només de les bondats d’això, sinó de la seva imperiosa necessitat per resultar atractius a l’economia global. Ara bé, augmentar els vols a més ciutats xineses o americanes i la seva freqüència no implica que qui vingui a partir d’ara siguin només CEOs de grans companyies, investigadors universitaris o bé enginyers dedicats a la IA. Com sembla obvi, vindrà tothom que vulgui i, per tant, molts més turistes, amb el que això significa de negatiu en una ciutat ja absolutament saturada de visitants. Soc conscient que s’estan fent accions des de la Generalitat i des de l’Ajuntament de Barcelona per reconduir un tema que és complex, però que ha acabat per convertir Barcelona en un parc temàtic inhabitable i no suportable econòmicament per als seus ciutadans. Pel camí, també es deixa cultura i personalitat, sense entrar en el tema de la insostenibilitat mediambiental del fenomen en aquest punt de la pel·lícula. Com a aposta de desenvolupament econòmic, el turisme resulta penós: bona part de la despesa va a companyies aèries, plataformes tecnològiques i multinacionals hoteleres radicades a l’exterior. De la seva intensitat d’ús de mà d’obra poc qualificada i mal pagada també se’n podria parlar. El salari mitjà en l’hostaleria que acompanya el sector turístic és de 17.000 euros, mentre que a la indústria és de més de 40.000 euros. Precarietat, molta precarietat i massa externalitats negatives.

Si Miguel de Unamuno ressuscités a Barcelona, sens dubte no tornaria a dir aquelles paraules seves, tantes vegades parafrasejades: “Als catalans els perd l'estètica”. Gaudí, per part seva, si aparegués a prop d'algun dels seus monuments emblemàtics podria pensar que han convertit els seus llocs “en una botiga de lladres”. A escassos metres de la Pedrera es trobaria amb enormes aparadors que exhibeixen bolquers, ampolles d'alcohol, quincalla turística de tota mena i samarretes de lemes ofensius.

L’Ajuntament de Torrelameu (Noguera), inaugura aquest dissabte el carrer Johan Cruyff. És el segon municipi del nostre país que li dedica un carrer a Cruyff, després que el 2016, el mateix any de la mort del Johan, Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) s’avancés a tothom.

Al cor del Raval, un pis de planta impossible s’ha convertit en un habitatge-taller que prioritza l’art —o la feina de l’art— per sobre del descans. És el projecte d’interiorisme d’Agustí Costa per a una artista que vol viure treballant, no treballar per viure. Al carrer del Carme de Barcelona, a l’última planta d’un edifici modernista del 1870 reformat per Josep Pujol i Brull el 1911, el pis fa només 1,25 metres d’ample en alguns trams i arriba fins als 6,45 en d’altres, passant per almenys vuit amplades diferents, això al llarg de 35 metres lineals i 133 m^² útils. L’espai, llarg i estret, amb quatre patis interiors i molts records estructurals, havia de deixar de ser una llar convencional. Ara és un taller amb dormitori, cuina i estar.

Sabeu quin va ser el calçat còmode de referència del papa Joan Pau II, Karol Wojtyla, durant els seus gairebé 27 anys de papat? Les espardenyes Manchester de La Manual Alpargatera, l’històric comerç del carrer d’Avinyó de Barcelona. Penjada a la paret hi ha la foto emmarcada de la trobada que Joana Martínez i Francisco Tàsies –propietaris del negoci durant molts anys– van tenir al Vaticà amb el seu client més il·lustre. Al costat, fotografies de Jack Nicholson, Paco Rabal, Alfredo Kraus, Robert Englund, Michael Douglas i una bona nòmina de famosos que s’han calçat les espardenyes més populars i comprades de Barcelona. Per cert, Joan Antoni Samaranch tenia el costum presumit de combinar els colors de les espardenyes amb els dels seus polos.

Com a membre de la Societat Barcelonesa d’Amics del País vaig assistir fa uns dies a una xerrada a la qual vam convidar Pere Navarro, actual delegat de la Zona Franca de Barcelona, que va explicar l’important procés de modernització i d’atracció d’empreses tecnològiques que està en curs en aquesta àrea i que l’estan potenciant com un dels centres europeus més importants de la indústria coneguda com a 4.0, és a dir relacionada amb la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica i la ciberseguretat, així com la seva utilització en temes de salut, de mobilitat i alguns altres. És bo tenir consciència del que està passant. Penso que pot ser molt important per al futur del país, sobretot ara que vivim uns moments de grans canvis i de fortes incerteses en l’economia i en la política global. Per això escric aquest article amb ganes de donar-ho a conèixer.

La droga té molts noms. Al carrer, el xabú i la tina són metamfetamines. El primer nom el van portar els asiàtics, sobretot els filipins, i el segon el fan servir més els americans. Cada cop són més potents, i solen ser més barates que l'heroïna: "Vaig estar quatre dies sense dormir, pràcticament sense menjar", admet el Vik, que és consumidor d'aquesta droga. El karkubi, en canvi, ve més del nord de l'Àfrica. És una barreja de medicaments amb haixix i cola, una combinació a l'alça. La cocaïna s'esnifa, però també es pot coure amb bicarbonat i amoníac per crear una roca que s'acaba fumant en pipa. I també està de moda la cocaïna rosa, la tusi, tot i que de coca no en porta: està feta de MDMA, cafeïna, ketamina i colorant rosa. I res és difícil de trobar. Pots descobrir droga regirant les obres de la Rambla de Barcelona, rebuscant per les arrels d'un arbre o posant el dit per la part sobrant d'una persiana metàl·lica d'un negoci abandonat.

No és gens habitual veure un futbolista professional posicionar-se sense filtres, tot i que Héctor Bellerín ja ha demostrat en nombroses ocasions que se surt del motlle de l'esportista d'elit convencional. Com tampoc és gens habitual que s'organitzi una cursa en què el menys important sigui guanyar-la, sinó participar-hi i, sobretot, fer-se sentir. Això és el que proposa el sindicat Top Manta, que aquest diumenge celebra, amb l'impuls d'una setantena d'entitats socials, "la primera cursa antiracista" a Barcelona. "S'hi ha de ser", diu Bellerín, actual futbolista del Betis i ex de clubs com el Barça o l'Arsenal, en un vídeo promocional. El tret de sortida és a les 10 hores a la plaça de Sants.

Som a mitjans del mes de maig i Mallorca ja mostra signes contundents de massificació i saturació. Els veïns del bell poble de Sóller, a la serra de Tramuntana, van iniciar l'abril passat una campanya, Welcome to Sollerland, a la qual s'han afegit una desena de municipis més, tots amb el mateix problema: l'arribada massiva de turistes (no d'immigrants: de turistes) impedeix als residents fer vida normal, fins al punt que desplaçar-se a peu pels carrers es converteix en una odissea. Són Valldemossa, Santanyí, Artà, Inca, Alcúdia, Caimari, Campanet, Pollença i Banyalbufar, com informa RTVE a les Balears. Les campanyes afegeixen el sufix land al darrere del nom del municipi i divulguen imatges creades amb intel·ligència artificial en què es veuen llocs saturats de turistes amb un aborigen que sosté davant del pit un cartell de cartró com els dels captaires: “Jo abans venia aquí a prendre un cafè”, “Jo abans podia venir a comprar en aquest mercat”, “Jo abans podia fer un capficó en aquesta cala”, etc.

Un acord d'última hora ha anul·lat el judici a l'home acusat de matar un company de pis a qui rellogava una habitació. L'acusat, W.M.A., ha reconegut el crim tal com el descrivia l'acusació de la Fiscalia, i ha admès que després de matar la víctima va esquarterar el cadàver i va amagar-ne el tors dins d'una maleta. La va acabar trobant un sensesostre que remenava el contenidor de l'Eixample de Barcelona on l'havia llançat. D'aquesta manera, l'home ha acceptat una condemna de deu anys i tres mesos de presó per homicidi i profanació de cadàver. En els dos delictes s'ha tingut en compte com a atenuant que l'acusat patia en el moment del crim un trastorn d'estrès posttraumàtic crònic.