M’acomiad dels vint i encet els trenta. En un parell de dies, se suposa que entraré en la veritable edat adulta, tot i que –a efectes pràctics– l’únic canvi que experimentaré és la pèrdua immediata de tots els descomptes del Carnet Jove. Fa tant de temps que don per fet que som una persona de 30 anys –és el que té fer anys a finals de setembre–, que no tenc la sensació d’estrenar aquesta dècada, sinó d’arribar-hi amb pressa i llevant-me un pes de damunt, com si ja fes tard. Fins ara, em sentia en uns llimbs: ja no estava justificat fer segons quines coses, perquè ja en tenia 29 –sortir de festa un dia qualsevol entre setmana, per exemple–; però tampoc segons quines altres, perquè encara en tenia 29 –decidir quedar a casa un dissabte vespre, per exemple. Els 29 són com de mel i sucre, com un any de subscripció gratuïta a la vintena, és a dir, sense cap benefici. O com un any sabàtic, d’aquells que la gent es pren per reflexionar abans de prendre una decisió. Sols que els 30 no es decideixen (tot i que n’hi ha que, voluntàriament o involuntàriament, acaben quedant atrapats a la vintena per sempre). Els 30 arriben i punt.

“Qui és tota aquesta gent?”, em deman mentre mir la darrera publicació del meu amic a Instagram. Són fotos d’un dinar que va fer ahir migdia a ca seva, amb les que supòs que ara són les seves persones de confiança. De sobte, el nostre vincle es mesura en el nivell de coneixement que tenc d’aquests individus. No se suposa que, com a amiga, hauria de saber amb qui comparteix els dies, la vida, la seva llar? Observ com s’abracen, fan un brindis, riuen. Compar la seva presència amb la meva absència. Ho atribuesc al fet que des de fa anys vivim a ciutats diferents. Però em fa mal pensar que va haver-hi un temps en què l’un formava part de la vida de l’altre. Ara, en canvi, no és que no habitem la vida de l’altre, és que sembla que no n’hàgim estat ni turistes, com diria Bad Bunny.

Es varen conèixer quan tenien 13 anys a l’escola de música Ireneu Segarra. No compartien aula: l’escriptor Joan Tomàs Martínez (Palma, 1984) feia dos cursos més que el director de teatre Joan Fullana (Palma, 1984). Avui és Fullana que ens parla de Joan Tomàs, però podria ser al revés. “Ell esperava que jo sortís de classe i em proposava, dia sí i dia també, que muntàssim un grup. No sé per què m’ho demanava a mi”. Joan Tomàs Martínez va ser tan insistent que Fullana va acabar per dir-li que sí. Dècades després, continua pensant que allò va ser “rarot”: “Era un al·lot molt decidit i, a més, vestia de manera molt peculiar; com si fos un senyor de 40 anys, però amb 13. La seva estètica (rebequetes, senalles, porqueres) té sentit ara, que té els quaranta, però no en plena pubertat”, riu Fullana, que el descriu, també, com una persona “diferent” a les que coneixia. “Era un friqui que m’esperava per insistir-me amb això del grup”. Després “d’això del grup”, no han deixat mai de tocar junts.

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

La majoria de nosaltres portem un inventari mental informal de les nostres amistats, on els més propers –els nostres íntims– estan separats d'aquells que simplement són coneguts. El meu amic R. una vegada va anar un pas més enllà: ell va classificar tots els seus amics en un document a l'ordinador. (R. em va demanar que només utilitzés la seva inicial conscient que tan sols reconèixer l'existència d'una llista així és tabú, ja ni parlar de revelar als amics les posicions que hi tenen.) Quan era més jove, R. se sentia descontent amb una vida social que el mantenia ocupat però insatisfet. Per descobrir-ne el perquè, va crear la seva jerarquia d'amics. Va trobar que tenia un petit grup d'amics de primer nivell, amb qui estava encantat de passar temps en qualsevol circumstància, i tenia un gran nombre de coneguts. No obstant això, n'hi havia alguns que li causaven un conflicte intern, ansietat i culpabilitat: aquells que se situaven als nivells intermedis i que anomenarem els amics intermedis.

"Ja fa dos anys que no tinc amics. Els vaig perdre per una llarga història durant la secundària, i després de l'ESO vaig fer un grau mitjà i no vaig fer batxillerat. La gent del grau era més gran que jo, i els que hi havia sortien amb els amics de sempre", explica la Laura. Aquesta noia de 16 anys no respon a la clàssica imatge d’una adolescència envoltada d’amics i això, segons els experts, pot suposar riscos significatius per al seu desenvolupament emocional i social.

Els amics imaginaris són fruit d’una riquesa interior que tenen les criatures des de la seva part més creativa i imaginativa, entre els 2 o 3 anys i fins als 8 o 9, en funció de com madurin. El 60% de la població en aquestes edats té amics imaginaris, és una característica natural de la infància. A partir de llavors arriba el pensament més lògic i racional. Tot i així, aquesta és una franja per tenir-ho acotat, ja que podria durar fins a l’adolescència. Si més enllà segueixen amb amics imaginaris i estan molt enganxats, seria recomanable que se n'anessin desvinculant i es posés el focus d’atenció en els amics reals.

Diuen els Antònia Font que haver format el grup només els va donar alegries, i veient la gentada que els va anar a sentir a Inca, saltant i cantant, és clar que la gent els va tornar les mateixes alegries que ells van proporcionar, amb aquelles lletres fetes de pensaments insòlits i de melodies fantàstiques, que van connectar amb el subsconscient d’un munt de gent a la qual potser mai cap artista havia sabut tocar-li aquella corda.

Quan el millor amic de Bob Bergeson el va convidar a un partit de bàsquet dels Denver Nuggets amb altres col·legues, li va semblar una gran idea. La sortida va costar-li gairebé 400 dòlars, una quantitat molt alta per a una nit, però aquest dia els diners no eren el més important, i això que tampoc és gaire fanàtic de la NBA. El motiu per buidar la cartera és que se sentia insegur pel que fa a la relació que tenia amb el seu amic des de feia temps, ja que últimament es veia amb un nou grup de persones. “Va començar a ajuntar-se amb els pares de l'equip de futbol de la seva filla. Llavors vaig pensar: «Oh no, em sembla que té nous amics»”, explica Bergeson, de 42 anys, consultor de negocis a Denver. “Necessitava que m'incloguessin als seus plans per assegurar-me que continuava sent important per a ell”.

Barack Obama viatjarà aquest divendres a Barcelona per asssitir a l'inici de gira de Bruce Springsteen i la E Streer Band a Europa. Però els dos amics mantenen una llarga amistat que han arribat a mostrar fins i tot en un llibre. Un expresident dels Estats Units i una estrella del rock parlant sense embuts, fent confessions, compartint intimitats i rialles. És el plantejament de Renegats: Born in the USA (Libros del Kultrum / Debate) que es publica al novembre. El llibre recull diàlegs en què tots dos comparteixen les seves idees sobre qüestions tan variades com l’amor, la família, la masculinitat, els Estats Units i el racisme. Són converses íntimes que ajuden a entendre l’essència de dos grans protagonistes tant del segle XX com del XXI, i que ens ofereixen una mirada testimonial sobre els grans esdeveniments de la seva vida. Us en seleccionem uns quants fragments.