Ser palmesana no és una cosa gens fàcil. El pitjor és que vaig passar mitja vida pensant que ser de Palma era el més fàcil del món de portes endins i el més complicat de portes enfora (si el teu món és Mallorca, és clar). Fins que, per sort, va arribar un moment en què em vaig fer adulta i, sobretot, em vaig començar a envoltar de gent que no era de Palma. Aleshores em varen demostrar que 1) Vivia en una realitat paral·lela, i 2) Ser de Palma només és fàcil si no surts de Palma.

L'extennista Rafel Nadal ha alertat aquest dimarts de l'ús de la seva imatge i veu generades per Intel·ligència Artificial (IA) a algunes plataformes per dur a terme publicitat enganyosa o propostes per fer inversions financeres.

Als anys seixanta hi hagué illencs a qui els pares els amagaren la llengua. És el cas de l’inquer Jaume Payeras Alzina, de 60 anys. “A mi i als meus tres germans, de petits, ens parlaren en castellà. Tant mon pare com ma mare són ben mallorquins. L’opció de no transmetre’ns el català vingué determinada sobretot per ell. Procedia d’una família industrial sabatera i pensava que el castellà feia més senyor. La meva mare, que era filla d’un dentista important, no li posà cap emperò. Ara aquesta posició pot resultar molt estranya, però aleshores, no. Era un tema d’estatus social”.

Ha quedat clar que de la manca d’espectadors al cinema català i en català no n’és culpable l'“en català”, sinó el “cinema”. I és que si tens una bona història, l’expliques bé amb un bon guió, disposes de bons intèrprets, i està ben dirigida i ben produïda, tindràs els espectadors que et calen. I arriba allò de “ja l’has vista?”, “encara no hi has anat?”, o “no te la perdis!”. En cap cas la llengua catalana no és l’obstacle per al cinema català i en català com s’ha vist amb Casa en flames i El 47. Com ja ho havíem vist abans amb Pa negre.

Fins no fa gaire estava convençut que la missió de l'art era mostrar-nos les possibilitats expressives latents de la realitat. Avui he de reconèixer que els artistes tenen una altra opinió del seu ofici.

Llegeixo que el departament de Salut podria haver de pagar 300.000 euros per compensar un intercanvi de nadons que va passar per error l’any 1972. Els advocats de l’home perjudicat han rebutjat aquesta primera proposta.

Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

Les eleccions del 23-J van atorgar a l'independentisme un gran poder de decisió, malgrat la desorientació dels últims anys en què el moviment ha anat desenfocant els objectius i ha anat perdent centenars de milers de votants pel camí. En un context de reorientació estratègica sis anys després de l'1-O, les reivindicacions sobre la llengua i la identitat han tornat amb força. Van entrar de ple amb les negociacions de la mesa del Congrés, en què es va acordar l'oficialitat del català a la UE –encara no assolida– i l'ús de la llengua a la cambra baixa estatal amb els vots de Junts i ERC. En la Diada també hi van jugar un paper clau, fins i tot en la manifestació de l'ANC. I el Govern també s'ha centrat en l'impuls de la llengua com "un pilar bàsic" i objectiu de legislatura. Així el president, Pere Aragonès, ha acordat aquesta setmana amb Pedro Sánchez una llei de pluriulingüisme.

Sento un rebuig gairebé visceral davant de qualsevol generalització sobre grups, col·lectius, cultures o països. Haver-me vist des de molt aviat inclosa en descripcions amb les quals no em sentia gens identificada, posada en el sac del “vosaltres” sense tenir gaire clar què volia dir exactament aquest conjunt tancat, m’ha vacunat contra aquesta manera d’apamar el món perquè de seguida hi veig el perill dels essencialismes. Quan diem els uns són així, els altres aixà, jo ja desconfio. Trobareu tants individus que responen a les característiques atribuïdes al grup com d'altres que no en compleixen cap. I tot i això... tot i això de vegades tinc els meus dubtes.

Fracàs. Una dècada sencera separa la visita d’Ursula von der Leyen a Lampedusa de la que va fer-hi José Manuel Durão Barroso, com a president de la Comissió Europea, l’octubre del 2013. Han passat 10 anys entre l’últim desembarcament de milers de migrants arribats a la petita illa italiana i aquella visita de Barroso per retre homenatge a les més de 300 víctimes d’un naufragi que va convertir l’aeròdrom de Lampedusa en una morgue improvisada. “Una cosa és veure-ho per televisió i l’altra és veure-ho aquí. Són imatges que no oblidaré mai”, deia aleshores Barroso, mentre fora de les instal·lacions un grup de persones cridava “vergonya” i “assassins” contra una Europa que sentien que els havia abandonat. Von der Leyen, al costat de Giorgia Meloni, prometia, aquest diumenge, “una resposta europea”. 

“Posarem fi a les polítiques i es derogaran aquelles normatives que promouen l’enfrontament i la divisió, o que ataquin la unitat de la nació, promovent-hi la identitat i cultura”. Així comença el punt 4 de l’acord de governabilitat signat pel PP i Vox que, des de fa poc, regeix les Illes. La pregunta és: quina identitat? És el 2023, fa 40 anys que existeix la nostra autonomia i encara és l’hora que qualcú de nosaltres es refereixi a si mateix amb el gentilici comú ‘balear’, cas únic a l’Estat. Deim: “som mallorquí”, o menorquí, o eivissenc, o formenterenc. Per això, ens demanam si existeix, o ha existit alguna vegada, una identitat balear, comuna a tot l’arxipèlag.