Cap d’Any és tota una moguda. No té res a veure amb Nadal. Les que ens sentim incòmodes en aquesta fracció de l’any és per altres motius, no per haver de compartir taula amb persones que només veim un pic cada 12 mesos amb la mateixa roba d’hivern (Com tindran els braços? Potser hi duen un tatuatge horrorós i no ho sabem). És un parèntesi violent que, almenys a mi, sempre m’agafa a contrapeu. Tot l’any és allà, el 31 de desembre. I, així i tot, tenc la sensació d’arribar-hi tard (com per tot a la vida, d’altra banda). És un temps passiu: no fa res, simplement s’esgota, marca un compte enrere. I, en accionar-se, confereix de cop una importància retroactiva a tot el que t’ha passat aquell any.

La neerlandesa Annemiek van Vleuten va pensar que havia guanyat l’or a la prova de ciclisme en ruta quan va creuar la meta. Poc després va saber que la seva medalla no era la d’or sinó la de plata. L’austríaca Anna Kiesenhofer va ser la primera, i va trencar totes les expectatives. ¿Però no tenia prou motius per celebrar un triomf, l’Annemiek van Vleuten? En un món paral·lel, arribar és la meta. En aquest, l’important és ser la primera. Van Vleuten va pensar que ho era durant uns instants. Això la devia fer sentir molt bé. Tant com malament la devia fer sentir la notícia que va conèixer després. Ella era una de les favorites per guanyar aquella cursa. Kiesenhofer, en canvi, anava molt més lleugera d’equipatge, encara que les seves pròpies expectatives fossin altes. Si no, per què vas a unes Olimpíades a l’altra punta del món? La nord-americana Simone Biles ha decidit escoltar-se i prioritzar-se a ella mateixa i no el que el món espera d’ella. L’ansietat no l’ha vençuda, l’ha alertada. La pressió amb què viu, la majoria de nosaltres no ens la podem imaginar, però podem empatitzar molt amb la sensació d’haver de respondre a les expectatives que els altres posen sobre nosaltres, a les que ens posem nosaltres sobre nosaltres mateixes i al que esperem d’una vida que no està mai del tot escrita. Saber parar també és una victòria. Però per això no et donen medalles. En el millor dels casos, et compadeixen. “Cal protegir el nostre cos i la nostra ment, en lloc de fer sempre el que els altres volen que facis”, ha dit Biles. Aquesta frase ens l’hauríem d’emmarcar en algun lloc del cos i de la ment, el menys discret possible. No perquè sigui nova ni especialment brillant. Senzillament perquè és necessari que ho recordem si volem viure millor.

Les parades de roses i llibres del centre de Barcelona ja han començat a rebre els primers compradors. Els més matiners hi han anat mentre els llibreters i floristes encara acabaven de col·locar el material als estands poc després de les vuit del matí. Els venedors ja hi eren des de les sis del matí quan han desembarcat amb les caixes plenes de llibres i roses. La Guàrdia Urbana controla que els venedors tenen el permisos. També es preparen els estands de les diferents llibreries que s'han instal·lat a Plaça Catalunya i a la Rambla on a partir de les 11 començaran a desfilar els autors. Molts mitjans de comunicació també s'han desplaçat fins al centre de la ciutat per fer els programes en directe.