No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera a l'acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

La proposta de "finançament singular" per a Catalunya que la Generalitat va posar fa un temps damunt la taula no troba adeptes o, com a mínim, no en troba entre la resta de governs autonòmics. Així s'ha evidenciat aquest dilluns, després d'un nou Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) –l'òrgan que agrupa les comunitats autònomes que comparteixen el model de finançament autonòmic de règim comú–, on la consellera d'Economia en funcions, Natàlia Mas, ha assistit personalment per explicar el plantejament català presentat al març.

A poc a poc la realitat s’imposa. Primer va caldre acceptar qui havia guanyat les eleccions a Catalunya. Després, que, si no es podia investir un president de la Generalitat independentista, el que calia era demanar al PSC (l’únic partit que en les circumstàncies actuals pot investir el seu candidat com a president) coses útils per a Catalunya a canvi dels vots. És fàcil i lògic fer-ho perquè el PSC i el PSOE són partits germans, i el PSOE governa a Espanya. Els indults i l’amnistia han estat resultats, per cert no menors, d’aquesta política, que ha portat el benefici indubtable de donar estabilitat al govern central, la mínima necessària per governar i per evitar un govern amb tocs feixistes per la influència de Vox. Vistes les circumstàncies, no és poc.

Salvador Espriu va escriure Una altra Fedra, si us plau a petició –insistent– de Núria Espert. L'obra va ser escrita l'any 1977 i estrenada el 1978: eren els anys dels miratges de totes les llibertats possibles, quan Franco havia mort (el franquisme no) i s'havia de començar un nou règim democràtic, de cap i de nou. Després no va ser tan nou, i segur que molt menys democràtic del que molts imaginaven. O, si ho voleu dir així, democràtic però d'una altra manera. El 1978 es va aprovar la Constitució, i el 1979, l'Estatut de Catalunya. El març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament, que va guanyar CiU, liderada per Jordi Pujol. Durant l'estiu del mateix any, el govern espanyol de Suárez va oferir al conseller d'Economia de Pujol, Ramon Trias Fargas, un concert econòmic per a Catalunya a l'estil del del País Basc, però el negociador català va refusar l'oferta. Pujol ho ha negat no fa gaire, però el qui era aleshores homòleg de Trias Fargas al primer govern autonòmic basc, Pedro Luis Uriarte (conegut també com a PLUS, perquè de segon cognom és Santamarina) ha insistit repetidament que ell va ser testimoni de com la proposta del concert era refusada per la part catalana. Els qui creuen la versió defensada per Uriarte diuen que el primer govern Pujol va renunciar al concert (pensaven que ja anirien negociant amb el cove del peix) a canvi de les competències en educació. Per salvar la llengua i l'escola catalanes.

L’ARA publica que, segons la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD), la meitat de les deu millors universitats de l’estat són catalanes. Al número 1 hi ha la Universitat Autònoma de Barcelona, al cinc, la Universitat de Barcelona, al sis, la Universitat Pompeu Fabra, al nou la Universitat Rovira i Virgili i al deu, la Universitat Ramon Llull. Ho llegeixo al tren, mentre torno de donar una conferència, justament a l’Autònoma, sobre el meu ofici, el de l’escriptura, per a estudiants.

El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.

El president Aragonès ha anat a Madrid a presentar una qüestió molt important per a Catalunya, com és el “finançament singular” de la Generalitat. Llàstima que, com que ell mateix ha avançat les eleccions, el que havia de ser la pròxima pantalla del Govern després d’aconseguida l’amnistia quedarà en una reclamació de candidat en precampanya.

L’amnistia és una realitat. Després del vot en contra de Junts per Catalunya i de reobrir-se les negociacions, finalment es va assolir un text concertat entre els tres grans actors en aquest assumpte, PSOE, Junts i Esquerra Republicana. El partit de Carles Puigdemont ha pogut introduir aquells elements que creia necessaris per restringir al màxim el marge d’interpretació de l’elit judicial espanyola, revoltada contra la idea d’amnistiar els independentistes i, sobretot, obsessionada per tombar Pedro Sánchez. El PSOE i el govern central han aconseguit un articulat que estan convençuts que no serà impugnat pel Tribunal Constitucional. Al seu torn, ERC, que ja havia donat per bo el text anterior, ha restat importància a les millores incorporades a instàncies de Puigdemont. Oriol Junqueras, fins i tot, s’ha queixat del que, per a ell, ha representat una pèrdua de temps que, en definitiva, afegeix, no ha millorat una llei que ja estava ben feta.

1996. Aquestes són les notícies del matí. President Jordi Pujol:

Són moltes les diferències que hi ha entre la “crisi pandèmica” i la Gran Recessió que va colpejar les nostres economies en aquell llunyà 2009. De les polítiques d’austeritat i les retallades fins a les mesures per construir un “escut social”. I això s’ha vist reflectit també en els pressupostos autonòmics. La crisi de 2009 va suposar no només que el dèficit de les regions es disparés, sinó també que no trobessin resposta als mercats financers. La crisi de deute va fer que ningú volgués prestar a moltes comunitats autònomes, o que ho fessin a un tipus d’interès prohibitiu per cobrir el risc que assumien.

Ha tornat a emergir sorollosament el tema del dèficit fiscal de Catalunya. Ho ha provocat directament i amb dades la consellera d’Economia del govern de la Generalitat. El frame que se’ns ha col·locat és que el dèficit amb l’Estat s’ha disparat fins al 10% del PIB català i una quantitat, en l’exercici de 2021, de 21.982 milions d’euros. Ho ha titllat d’escandalós, injust i insostenible. Algú, a més, fent una projecció històrica, ha parlat d’un deute acumulat de 240.000 milions d’euros. Les xifres s’han elaborat i abocat pel broc gros, sabedors els que ho fan que el públic amatent a aquests arguments ja té la convicció prèvia que hi ha un drenatge fiscal orquestrat i sistemàtic. Fake news. Que hi hagi un cert dèficit fiscal i que aspirem a un altre sistema de finançament més transparent i més just no s’arregla amb l’exageració. Ans al contrari, amb l’excés groller es perd bona part de la raó que es pugui tenir. No ens entendrem ni millorarem el sistema de finançament si només, a una banda i a l'altra, s’utilitza com una arma llancívola en forma de proclama dirigida als acrítics adeptes. Aquesta estratègia es va utilitzar, i molt, els primers anys del Procés. Es creia que, per la via de la butxaca, es captarien nous adeptes a l'independentisme. El gran concepte que justificava anar-se’n. Així es van encunyar els conceptes d'"espoli fiscal” i de “Madrid ens roba”. Hi havia poc matís i escassa explicació. Grans números exhibits sense base i de manera tendenciosa. Havia de quedar clar que s’abandonaven les pretensions autonomistes d’un “nou pacte fiscal”. Encara que Josep Borrell sigui un caldo de gust excessiu per a molts, ho va explicar força bé en el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia. Hi ha a Catalunya i Espanya sòlids acadèmics que ho han analitzat, i és a ells, i no als polítics, a qui cal recórrer per entendre-ho i situar-ho al seu lloc.

És cert que darrerament hem vist algunes aproximacions, però estem bastant lluny de tenir clar el que cal fer en el terreny fiscal. No és estrany que sigui fàcil fer-se un cert embolic mental en uns moments en què s’han ajuntat un conjunt important de problemes de caràcter ecològic (canvi climàtic), social (empobriment i augment de les desigualtats), sanitari (perill de pandèmies), militar (guerres) i econòmic (inflació i endeutament). El repte de mantenir la sostenibilitat, tant del planeta com de la convivència humana, demana als governs polítiques valentes i urgents, que en molts casos no es fan. I, sobretot, exigeix disposar de molts més recursos financers. És lògic que s’hagi obert arreu un fort debat fiscal que està provocant enfrontaments polítics davant la incomprensió dels ciutadans, i que marcarà els colors de l'etapa en què entren les nostres societats. Voldria exposar, molt simplificades, unes quantes idees al respecte, centrades sobretot en Espanya, Catalunya i la UE.

El presumpte pacte entre el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, i el cap de l'Executiu estatal, Pedro Sánchez, sobre l'ajornament fins a la següent legislatura de la reforma del sistema de finançament autonòmic, ha fet que Vox i Ciutadans posassin el focus en aquesta qüestió aquest dimarts en la sessió de control. La consellera d'Hisenda i Relacions Exteriors, Rosario Sánchez, ha reiterat que des de les Balears "hem reclamat permanentment la reforma". "He fet tota la feina que s'ha de fer", ha sostingut.

Es manté un debat entre analistes sobre el grau de federalisme fiscal que permet la Constitució espanyola de 1978 i les realitats que mostren la seva interpretació i implementació pràctica. Sense acord, cada polític tira per allà on li convé: des de dir que Espanya és un dels països més descentralitzats del món fins a negar els mínims de sobirania inclosos en els anomenats impostos cedits autonòmics. Per això, sempre és bo obrir finestres per veure com ens veuen els estudiosos de fora. En un text recent (Fiscal Federalism 2022. Making Decentralisation Work, desembre de 2021), el grup d’estudi de l’OCDE fa, en general i per a Espanya, les següents recomanacions, que ajuden a posar els arguments on corresponen.

La proposta de reforma del model de finançament autonòmic presentada pel ministeri d’Hisenda el 3 de desembre ha estat rebutjada pel conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. La proposta se centrava en tornar a calcular l’índex de població ajustada, que s’aplica sobre el setanta-cinc per cent dels recursos que procedeixen de les mateixes comunitats autònomes (CA). Això vol dir allunyar-se del criteri d’igual finançament públic per habitant i buscar arguments –més aviat excuses– per donar més a qui se li vol donar més i menys a qui se li vol donar menys. Les dues-centes quaranta pàgines de l’informe justificatiu són un exemple de llibre de text de com torturar dades fins que et confessin el que vols que et diguin. El resultat és reforçar el finançament de CA que ja disposen de més recursos públics que la mitjana, fins i tot abans de corregir per paritat de poder adquisitiu. En surten molt beneficiades Extremadura, l'Aragó, la Rioja i Cantàbria, comunitats amb poca població, que exploten a fons la combinació d’envelliment i despoblament. Les comunitats que més es queixaven en surten totes perjudicades (País Valencià, Catalunya, Madrid i Andalusia). La novetat és que ara s’hi afegeixen les Canàries i Galícia. El govern central s’haurà d’esforçar a compensar, amb els fons dels pressupostos generals, els perdedors a qui no vol fer perdre. La sensació de discrecionalitat política que transmet la reforma és aclaparadora.

Unes 300.000 persones són les que representen aproximadament la població flotant que tenen les Illes Balears i que el Govern pretén que el Ministeri d'Hisenda tingui en compte en el càlcul de població ajustada, una de les peces que formen el sistema de finançament autonòmic. La consellera d'Hisenda, Rosario Sánchez, ha anunciat aquest matí que l'Executiu ja ha remès a Madrid les al·legacions sobre aquesta part del model de finançament, entre les quals figura la inclusió dels costos derivats d'aquesta població no censada.

No tots els ciutadans de l'Estat tenen les mateixes oportunitats en sanitat, educació i prestacions socials. L'actual sistema de finançament autonòmic permet, en gran mesura, que l'estat del benestar a Espanya sigui desigual depenent de la comunitat on es visqui. És la principal conclusió de l'estudi 'Serveis públics, diferències territorials i igualtat d'oportunitats', elaborat per l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) en col·laboració amb la Fundación BBVA i que s'ha presentat aquest dilluns a Madrid.