Com se’n diu d’una galàxia sense estrelles? Un equip de radioastrònoms ha anunciat recentment la descoberta de la galàxia més fosca mai (no) vista, un núvol gasós d’hidrogen semblant a la nostra Via Làctia en molts sentits, com en la seva massa i rotació, però sense estrelles discernibles. “El que podríem tenir al davant –recalco: podríem– és la descoberta d’una galàxia primigènia, que és tan difusa que no ha estat capaç de formar estrelles”, ha declarat Karen O’Neil, de l’Observatori de Green Bank (Virgínia de l'Oest, EUA).

Per sort o per desgràcia, som insignificants. Girem al voltant d’una estrella ni massa grossa ni massa petita en un racó d’una galàxia qualsevol. Vivim en un sospir massa curt per apreciar la formació i l'evolució d’una estrella, i massa llarg per percebre les col·lisions incessants entre els àtoms que formen el món i el bullici microscòpic en què descansa. La nostra escala limitada per dalt i per baix no ens permet observar amb els sentits com neix una estrella, com canvia i com acaba sumida en la foscor quan esgota el combustible que l’alimenta. Però el nostre enginy ja és una altra cosa.

El 1915, Einstein plantejava una teoria que ha revolucionat la nostra comprensió d'una de les forces de la naturalesa: la gravetat. Dues de les seves conseqüències més destacades, els forats negres i les ones gravitatòries, van fer la seva aparició amb certa controvèrsia. D'una banda, pocs mesos després de presentar-se la teoria, el físic alemany Karl Schwarzschild trobava una solució que semblava un joc matemàtic amb propietats ben estranyes. Avui dia, però, aquell joc és la millor opció que tenim per descriure els forats negres sense rotació, mentre esperem que la unificació de la relativitat general i la física quàntica pugui revelar els secrets de les seves regions més centrals.

Sí, està ple d'estrelles i de futures estrelles. Fa vint-i-set anys, el 1995, el telescopi espacial Hubble va sorprendre el món amb un paisatge còsmic que es va batejar com els Pilars de la Creació. La imatge va revelar altes muntanyes de gas i pols en la nebulosa de l'Àguila, una de les zones de creació de noves estrelles més productives de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Encara que el turisme científic és un camp poc explorat a les Balears, hi ha països com el Japó, el Regne Unit i Suïssa que el porten per bandera. Abasta totes aquelles activitats que tenen la ciència com a fil conductor, aquelles que succeeixen a la naturalesa, en museus, en universitats i en centres de recerca. En el cas de l’Arxipèlag, és un sector que guanya adeptes, “però encara parlam de nínxols molt petits, tenint en compte que el turisme més rellevant aquí és el de sol i platja”, sosté el vicedegà de la Facultat de Turisme de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Tolo Deyà. Un dels atractius més assentats és l’ornitologia, sobretot en zones humides com les albuferes. No obstant això, l’univers i els cossos celestes podrien fer-se un lloc en el sector de la mà de la Fundació Institut d’Astronomia i Aeronàutica de Mallorca (FIAAM).

L’astrofísic Alberto Rebassa Mansergas (Palma, 1982) té un repte majúscul en el seu procés de recerca: observar 77.000 estrelles binàries. Ho farà en un projecte que colidera juntament amb la investigadora de la Universidad Técnica Federico Santa María (USM), a Xile, Odette Toloza, amb qui varen coincidir i treballar plegats en l’estada del mallorquí a Sud-amèrica. Així, prendrà part en un dels projectes que selecciona el consorci 4-meter Multi Object Spectroscopy Telescope, el 4MOST, que pertany a l’Observatori Europeu Austral. Com a professor associat del departament de Física de la Universitat Politècnica de Catalunya-Barcelona Tech (UPC) i membre de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), Rebassa basa la seva recerca -que va iniciar durant la seva tesi doctoral- en els nans blancs. “Els nans blancs, ja siguin individuals o sistemes binaris, són eines determinants en l’astrofísica”, reconeix. 

Si hi ha un lloc a Barcelona relacionat amb el planeta Mart és l’Observatori Fabra del Tibidabo, un edifici que tots els nens de la meva generació vam conèixer en alguna excursió escolar. Muntanya amunt ens esperava aquell ull gegantí que escrutava el cel, dia i nit. L’astronomia local va tenir un moment fundacional l’any 1764, quan es va crear la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que el 1894 es va instal·lar a la Rambla i va aixecar un observatori al terrat. Tanmateix, aviat es van adonar que la llum de la ciutat impedia una bona visió de la volta celeste. Així doncs, l’any següent, els acadèmics Josep Comas i Solà i Eduard Fontserè van proposar la construcció d’un nou observatori al cim del Tibidabo. Malauradament, no van trobar inversors, i en el ter- reny que havien escollit s’hi va alçar l’església del Sagrat Cor. Però cinc anys després, Camil Fabra, marquès d’Alella, es va fer càrrec de finançar-lo. Seria a 413 metres d’alçada, obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Així, el 7 d’abril del 1904 el van inaugurar el rei Alfons XIII i el director de l’equipament, l’astrònom Josep Comas i Solà.

Com els de qualsevol nadó, els tres primers minuts de l’Univers van ser moguts. Entre altres coses, l’espai es va expandir a una velocitat superior a la de la llum, les partícules elementals van adquirir massa gràcies al famós bosó de Higgs i es van formar els primers nuclis del que posteriorment seria hidrogen i heli. Acabats aquests tres minuts de glòria, l’Univers era un manyoc tan compacte que ni tan sols la llum en podia escapar. Passava el mateix que en un dia de boira espessa, quan no podem veure el que tenim davant del nas perquè l’ambient saturat d’humitat n’intercepta la llum.

La primera Gala de les Estrelles del Futbol Català, organitzada per la Federació Catalana de Futbol i que es va celebrar dimarts a la nit a l'antiga fàbrica d'Estrella Damm va tenir una protagonista indiscutible en l'àmbit més modest. La col·legiada Anna Zardaín, que enguany ha debutat al grup cinquè de Tercera Divisió, va ser reconeguda com la millor àrbitre de l'any en un acte solemne ple de cares conegudes i personalitats importants de l'esport rei a Catalunya.

El restaurant Miramar de Llançà (Alt Empordà) de Paco Pérez i el cuiner català establert a Madrid Ramon Freixa han guanyat una segona estrella a la Guia Michelin, i cinc restaurants catalans més guanyen la primera, segons es va saber ahir a Sant Sebastià durant la presentació de l'edició 2011 de la guia. Romain Fornell, al capdavant del Caelis de l'hotel Palace, recupera l'estrella després de dos anys de tancament per obres. Altres barcelonins que han tocat la primera estrella són Dos Cielos, Hisop, Moments i el Capritx de Terrassa.