La família Nadal ha aconseguit quelcom que ningú més a les Balears n'ha estat capaç: cinc lleis a mida per al seu principal projecte empresarial, la Rafa Nadal Academy, gràcies a la qual han pogut desenvolupar diverses activitats, també la turística. A més, ho han fet en sòl rústic, on això està prohibit.

Dilluns d’aquesta setmana es commemorava el dia internacional contra la violència de gènere i no vull que se m’escapi la setmana, ni el mes, sense parlar d’aquesta xacra en un entorn que implícitament s’ha considerat lliure d’aquesta terrible realitat: l’àmbit acadèmic. La violència de gènere en aquest sector és un problema greu i massa sovint invisibilitzat. Fa un parell d’anys, l’informe UniSAFE, basant-se en els resultats de l’enquesta més gran mai realitzada a Europa, va posar de manifest una situació que ja no es pot continuar ignorant.

Des de fa alguns mesos, aquesta frase acompanya els e-mails d’invitació a taules rodones, comissions d’avaluació de doctorat, presentacions de llibres i altres actes que rebo a la bústia d’entrada del meu correu electrònic o fins i tot per telèfon. Qui expressa aquesta “falta” manifesta un evident malestar pel compliment dels requisits administratius i legals establerts. La dona, els falta. Cal buscar una dona. Voldries ser tu aquesta que busquem? O dit d’una altra manera: voldries deixar de ser tu i convertir-te en “una” dona, ocupant el lloc de la categoria que et representa? A la dècada dels noranta, durant una estada llarga al Canadà, em vaig plantejar anar-hi a viure. Un dels raonaments de pes que les meves amistats donaven constantment era que, com a dona, tindria prioritat per trobar feina a la universitat per una simple qüestió de “compensació històrica”: enfront de dos currículums idèntics en una mateixa plaça, tenia prioritat una dona. El discurs de la paritat estava completament incorporat al teixit social, quan aquí encara no havia arribat. L’argument de la compensació històrica em semblava força adequat, perquè era com dir: ara el tracte favorable ens toca a nosaltres, però en igualtat de condicions. Ningú no regala res.

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha denegat la petició d'ingrés a la presó del professor d'una acadèmia de ball de Palma condemnat per abusar sexualment (juntament amb la seva parella) d'un alumne menor d'edat. La condemna ha estat confirmada ja pel TSJIB, però encara no pel Tribunal Suprem, i per això el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha negat l'ingrés a la presó que sol·licitava la defensa.

Un documental sobre Michael Jackson va fer obrir els ulls del menor, un adolescent que havia començat la carrera com a ballarí. El film tenia massa ingredients en comú amb el seu cas: la música, un ídol de la dansa i, sobretot, els abusos. Quan en va ser conscient, ja feia prop de tres anys que –segons ell– el seu professor de hip-hop a l’acadèmia Top Dance de Palma, Sebastián Linares, i el marit d’aquest, Esteban Carrera, li feien fel·lacions, masturbacions mútues i li mostraven pornografia. L’any en què el jove ubica l’inici dels fets –el 2015– els processats complien 27 i 32 anys, mentre que ell en feia 12. Ara, la Fiscalia sol·licita gairebé 12 anys de presó per a cadascun, mentre que la defensa en demana l’absolució. Però el judici d’aquest cas –que va quedar vist per a sentència el 27 d’octubre– ha obert la caixa dels trons. Els relats de la presumpta víctima i d’altres alumnes revelen quin va ser el preu a pagar per fer classes amb el seu “ídol” i ballarí més prestigiós de l’illa, una persona que descriuen com a “egocèntrica” i “manipuladora”. A més, tres testimonis varen reconèixer que també es va excedir amb ells quan eren menors. 

El judici contra el professor de ball i el seu marit acusats d'abusos sexuals a un menor ha acabat aquest dijous, després de quatre sessions a l'Audiència de Palma. Amb això, han arribat les conclusions de les parts. La principal novetat és que la Fiscalia ha modificat el seu escrit per endurir la pena dels processats, als quals reclama ara 50.000 euros en concepte d'indemnització per a la víctima, en lloc de 5.000.

"No feia bonda", "era un cas perdut", "la seva actitud em feia allunyar-me d'ell", "era un prepotent". En aquests termes han parlat els que s'han presentat com a "amics", "companys" o, fins i tot "millors amics" del menor que va denunciar abusos sexuals per part del seu professor de ball d'una coneguda acadèmia de Palma. Fins a sis joves –alguns majors i altres menors d'edat– que han passat per les classes del professor acusat han declarat aquest dimecres a l'Audiència de Palma i han reconegut un canvi de comportament en la presumpta víctima, però tampoc es van preocupar pels motius, ni ho relacionen amb l'abús que va denunciar.

Tenia 12 anys i ja participava en competicions de ball fora de Mallorca. Va desenvolupar "admiració" pel seu professor de dansa, en una coneguda acadèmia de Palma, i el va arribar a considerar el seu "ídol". Això va fer que normalitzàs pràctiques com "masturbar-se" junts, tal com va passar en un viatge a Sevilla el 2015. Així ho ha explicat el jove que, presumptament, va ser víctima d'abusos sexuals per part del seu professor i el seu marit, aquest dilluns a l'Audiència de Palma. El judici per aquest cas ha començat avui amb una petició de pena de la Fiscalia de fins a 23 anys de presó per a ambdós acusats, segons ha informat Europa Press.

L’Anna, que es va exiliar el 1939 i ja no va tornar mai més a Espanya, explicava que quan els homes decidien unir-se a la Resistència francesa o als maquis sabien que les seves dones tindrien cura dels fills i això els donava una certa tranquil·litat. “Nosaltres, segons com t’ho miris, arriscàvem i patíem molt més perquè sense nosaltres els fills podien quedar desemparats”, deia l’Anna. Si repassem els llibres de divulgació història, hi ha una majoria aclaparadora d’homes, i s’hi troben faltar mirades com la de l’Anna.

"Vaig aprendre a llegir als 5 anys, a la classe del germà Justiniano. És el més important que m'ha passat mai." Amb aquest tribut a la infància, a la seva formació i, sobretot, als seus orígens com a escriptor, que l'han dut fins al Nobel, Mario Vargas Llosa començava el discurs fa una mica més d'una hora, davant de l'Acadèmia sueca. Es va criar amb les aventures del capità Nemo, de D'Artagnan i els tres mosqueters, amb el Jean Valjean de Víctor Hugo, caminant amb el cos de Marius pels carrers revoltats de París. Tot el que escrivia de petit era una continuació d'aquestes històries. Així les mantenia vives, les redimia, les salvava. Les feia eternes. Vargas Llosa ha agraït a la seva mare, al seu avi Pedro i a l'oncle Lucho tot el suport i coratge que li van regalar per començar a escriure. Per treballar amb aquesta passió tan necessària com efectiva. I als mestres, Faulkner, Tolstoi, Dostoievski o Sarte. O Joanot Martorell, a qui l'any 1969 va dedicar la Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, tot just editada per Edicions 62.