Que la meva cara és allò que es diu una cara de pa o cara de lluna és un fet que he assumit amb el temps. Tenc unes galtes amb vida pròpia que s’expandeixen més enllà del meu rostre, a banda i banda del nas. I això no passa desapercebut. M’he hagut d’acostumar al fet que amics i amigues (si se’ls pot anomenar així) em continuïn pessigant la cara com si fossin les meves padrines i jo, la seva neta. Així que he après a renunciar als angles rectes a la meva cara. Mai no aconseguiré ni uns pòmuls punxeguts ni una mandíbula definida, per bé que em passi cada vespre la 'gua-sha' –aquesta pedra oriental que ens han convençut d’arrossegar-nos pel rostre per obtenir un efecte lífting– o que m’esforci a fer-me el countouring –els reels d’Instagram ara em diuen que com més a dalt de les galtes em posi el bronzejador, més allargades semblaran les meves faccions.

D’ençà de la pandèmia, les clíniques que es dediquen a fer tractaments de regeneració capil·lar han experimentat un increment substancial de clients. Un estudi de Medihair assenyala que Espanya és l’Estat amb més homes calbs del món, amb un 44% de la població masculina afectada per aquest problema. I dins l’Estat, les Balears són l’autonomia amb major incidència (48,2%). Més enllà dels clients locals, tot apunta que els viatges d’oci ja no seran els únics causants de la massificació turística, sinó que les Illes aspiren a ser el nou paradís dels tractaments pels cabells: “Serem la nova Turquia, perquè la marca Mallorca és molt sòlida i dona molta seguretat als estrangers”, explica Jaume Nadal, director de la Clínica Capil·lar Nadal, que ja s’ha llançat a la recerca dels estrangers amb alopècia: “Estam fent campanyes a Alemanya, Anglaterra… És un mercat que està per explotar”.

Pel que fa a barbes, la seva és de llinatge, tot i que sigui escassa. En els últims mesos, el príncep Guillem s'ha deixat una mica de barba. L'hereu al tron la va estrenar a l'agost, amb una publicació a Instagram en la qual felicitava l'equip britànic pel seu èxit als Jocs Olímpics. En aquell moment el creixement era lleu, com si s'hagués oblidat la maquineta d'afaitar durant un llarg cap de setmana. Aquesta versió de la barba irregular del príncep no va durar gaire. Segons va assegurar la revista People el mes de novembre, es va afaitar arran d'una petició de la seva filla, la princesa Carlota, que, segons sembla, es va posar a plorar “desconsoladament” en veure el nou aspecte del seu pare. Però la setmana passada la barba va tornar –més poblada, tot i que només una mica– quan el príncep Guillem va servir el dinar de Nadal en una organització benèfica a Londres i va assistir a la reobertura de la catedral de Notre-Dame a París durant el cap de setmana.

Nancy Benítez (Buenos Aires, 1997) és senzilla i atrevida. Els fets ho demostren. El mes de març de 2023 va partir de l’Argentina per venir a Mallorca, a la recerca “d’una vida millor”, diu. A poc a poc, ha aconseguit adaptar-se a l’illa i ha obert un negoci d’estètica “que funciona molt bé”. Així mateix, Nancy es mostra agraïda amb la societat mallorquina, i concretament amb els veïns de Foners, a Palma: “Són propers i m’han rebut amb estima. Hi havia gent que em deia que els mallorquins eren tancats i desconfiats. Ara, però, de qui desconfii és dels que els acusaven”, diu entre rialles.

Charlize Theron és una de les grans superestrelles de Hollywood i té una extensa trajectòria, però sovint els mitjans i les xarxes socials només es fixen en el seu físic. L'actriu, de 48 anys, n'ha parlat en una entrevista a la revista Allure, en què s'ha queixat de l'escrutini al qual estan sotmeses les dones i en què ha explicat que tot i haver treballat durant anys com a model i seguir vinculada a la publicitat a través de les campanyes de Dior, no s'hi acostuma.

Quan sap que li vindran a fer una foto, diu: "M’arreglaré una mica". Tots estem sotmesos a una pressió estètica que ell coneix molt bé. Perquè Marcos Nadal és professor de psicologia i investigador del grup d’evolució i cognició humana de la Universitat de les Illes Balears, especialitzat en els mecanismes psicològics i cerebrals implicats en els judicis estètics i morals. La seva recerca ha estat reconeguda amb els premis Alexander Gottlieb Baumgarten Award (2014), de l'Associació Internacional d'Estètica Empírica, i Daniel E. Berlyne Award (2017), de l'Associació Americana de Psicologia. Aquesta setmana ha impartit una conferència al CosmoCaixa sobre neuroestètica i experimentació de la bellesa en la sessió inaugural del cicle La lògica de la bellesa, que es completarà amb tres conferències més.

En Marc Giró m’ha escrit unes floretes tan grosses des de les pàgines del suplement dominical de l’ARA que no respondre seria imperdonablement maleducat, i si alguna cosa hem après gràcies a Giró és que cal cuidar les formes. Si no l’han pogut llegir (i no és que jo sigui vident, sinó que els articles del Diumenge es publiquen en digital al llarg de la setmana, com correspon a una casa enamorada pel vell i exaltada pel nou com aquesta en què facturem), el resumeixo: Giró i jo no ens coneixíem i ens vam trobar per primer cop a la roda de premsa de Bad Painting?, una exposició brillant de Carlos Pazos “amb la complicitat absoluta d’Eloy Fernández Porta” per a la Fundació Vila Casas, avinentesa que Giró va aprofitar per dedicar el final del seu article setmanal, esplèndid com sempre, a desenvolupar aquesta idea: “De Burdeus tothom en ressalta les virtuts del seu intel·lecte, però crec que estem passant per alt, i molt, les múltiples qualitats de la seva ossamenta i musculatura”, i així fins a acabar amb la imatge de servidor de vostès “marcant paquet i en calçotets”.

La Georgina Font té 38 anys i va decidir deixar-se de tenyir durant la pandèmia. Reconeix que va ser una decisió “difícil”, tot i que feia molt de temps que hi donava voltes. “Associem els cabells blancs amb fer-se gran, però a mi em van començar a sortir als 28 anys i per això em vaig començar a tenyir perquè sentia que encara era jove”. Però amb la pandèmia, tancada a casa i sense possibilitat d’anar a la perruqueria, va dir prou. “Crec que deixar-se els cabells blancs és un acte de reivindicació de la naturalitat”, explica, mentre apunta que al seu voltant veu dues tendències molt diferents: “D’una banda, hi ha la generació de la meva mare, les meves tietes, etc., que es continuen tenyint. I, d'altra banda, tinc amigues i conegudes de la meva edat que quan els comencen a sortir cabells blancs no es tenyeixen perquè no és una preocupació per a elles”.

El pacient tipus de la medicina estètica era una dona, d’uns 45 anys i de classe mitjana-alta, fins que han aparegut perfils nous. Els darrers a accedir-hi han estat els adolescents, els homes i les classes socials mitjanes-baixes.

Quan va obrir –fa 36 anys–, la clínica del metge Alberto Morano era una de les tres o quatre que hi havia a Mallorca. Ara, la xifra supera les 200. Aquest creixement ha fet que les Illes siguin la tercera comunitat amb més centres de medicina estètica de l’Estat per habitant. “Hi ha oferta perquè hi ha demanda”, argumenta Morano, que també és expresident de la SocietatEspanyola de Medicina (SEME). “No tenim pacients turístics, però sí estrangers residents que s’incorporen als tractaments. A més, la població illenca és oberta en aquest sentit”, diu el metge. Segons el darrer informe de la SEME, un 40% de la població illenca s’ha sotmès a alguna intervenció de medicina o cirurgia estètica. Però aquesta proporció coincideix amb la mitjana espanyola, a diferència de la taxa de centres, que és molt superior. A hores d’ara, hi ha 16 clíniques d’estètica per cada 100.000 habitants, just per darrere d’Aragó (17) i Madrid (21). Així, què tenen les Balears per haver-se convertit en una espècie de Meca per als metges d’estètica?

Un dels fenòmens més inquietants de la dictadura de l’estètica femenina afecta, des de temps immemorials, les celles. La majoria recordem de la nostra infantesa alguna dona que no tenia celles. O els pocs pèls que tenia els cobria amb una capa important de maquillatge. Més amunt d’on hi havia el creixement natural del pèl hi havia una altra cella pintada amb llapis d’ulls. Una fina línia de color marró o negre que la suplantava. El contacte visual era difícil perquè la mirada sempre marxava a fixar-se en aquelles ratlles invasores que veies fent equilibris sobre el front. Hi havia dones que subjugades a la moda lluïen quatre celles: les dues naturals i les dues pintades un centímetre més amunt.

Hi ha tantes persones com situacions, però sigui quin sigui el cas de cadascú, cal protegir-se la pell del sol. Per aquest motiu cada marca està especialitzada en una mena de protecció solar. Ara que els rajos de sol comencen a arribar amb força és el moment ideal per triar el tipus de protecció que millor ens anirà i que, per tant, més farem servir. No tenim cap excusa per saltar-nos aquest hàbit.

El 13 d'abril se celebra el Dia Internacional del Petó. La jornada té lloc aquest dia coincidint amb la data en què una parella tailandesa es va fer el petó més llarg del qual es té constància. Els enamorats van estar 58 hores sense separar els seus llavis, una experiència que cal esperar que els fos plaent. Per fer i rebre bons petons només cal posar-hi tot l’amor possible, però per acabar d’arrodonir l’experiència, algun d’aquests productes pot ser molt benvingut. Per qui fa el petó i per qui el rep.

Courteney Cox és una de les actrius més conegudes de la televisió, gràcies als deu anys que va passar interpretant el personatge de Monica Geller, una de les protagonistes de Friends. La sèrie la va fer famosa i rica, però també la va sotmetre a un escrutini constant per part de la premsa i els seus seguidors. En una entrevista concedida al diari britànic The Times, Cox, de 57 anys, ha confessat que aquest seguiment és una de les causes que la van portar a sotmetre's a retocs estètics dels quals ara es penedeix.

“A veure si aquest em tapa els xoriços!”, diu amb sarcasme una dona en una botiga de roba quan li treuen una talla més gran del vestit que s’ha emprovat. Mentre s’emmiralla per veure com li queda es menysprea a ella mateixa. El repertori d’embotits i animals que menciona mentre observa resignada el seu reflex és demolidor. La manca d’acceptació del propi cos en les dones és tan coneguda que no és estrany que la ciència inventi tota mena de ginys, aprofitant-se d’aquest autoodi, per fer negoci. El darrer invent l’han creat professionals de la medicina de la Universitat d’Otago, a Nova Zelanda, juntament amb científics de Leeds, al Regne Unit. Es tracta d’uns potents imants que s’implanten en un lateral de la dentadura. Concretament, es fixen en el primer molar inferior i superior i, com si fos un cadenat, impedeixen que la boca s’obri més de dos mil·límetres. Segons ha comunicat la mateixa Universtat d’Otago, “és el primer dispositiu mèdic per perdre pes i combatre la pandèmia d’obesitat que hi ha al món”. Aquest giny intraoral batejat com a DentalSlim Diet Control obliga la persona que se l’implanta a fer una dieta líquida. Estan molt satisfets amb el resultat de l’aparell perquè, segons han publicat en un article al British Dental Journal, el grup que va testar el dispositiu va perdre una mitjana de 6,36 kg, aproximadament un 5,1% del seu pes corporal. Furgant en els detalls de l’estudi, resulta que les víctimes d’aquest invent eren només set i eren totes dones. Totes es van queixar de la incomoditat de portar-lo i, sobretot, de les evidents dificultats que van tenir per comunicar-se i parlar. Totes van coincidir en explicar que en el període d’utilització del DentalSlim Diet van estar en una gran tensió emocional i que la seva qualitat de vida va ser menys satisfactòria. És més, l’estudi fins i tot va haver de concloure que una barrera important per a l’eficàcia del dispositiu va ser el compliment de les regles d’ús. Sembla que una de les dones participants en comptes de consumir una dieta líquida baixa en calories es va dedicar a atipar-se de xocolata desfeta. Des d’aquí fem l’onada a aquesta conillet d’índies rebel que va boicotejar amb audàcia els resultats d’aquesta tortura i lloem el seu esperit combatiu. Segons el professor Paul Brunton de la Universitat d’Otago, en canvi, estan satisfets perquè l’opció és no invasiva, reversible, i més econòmica i atractiva que els procediments quirúrgics. Una meravella, vaja. Per descomptat, els responsables firmants de l’estudi són homes. I si hem de jutjar pel criteri de selecció de la mostra de participants, l’aparell deu estar destinat exclusivament a les dones. Curiós, perquè habitualment la ciència es resisteix a tenir-les en compte de manera específica. L’any 2015, a la revista científica de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units van considerar que posar el focus en les diferències de sexe preclíniques no contribuïa a abordar les disparitats en la salut d’homes o dones. Però en una revisió de productes mèdics feta a requeriment de la FDA, l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units, es va veure que les dones tenien un índex de participació molt baix en els estudis mèdics de múltiples dispositius per a la salut i en canvi representen entre el 90% i el 92% de participants en proves de correcció d’arrugues facials i d’aparells odontològics. Les dones només servim de referència en qüestions estètiques, sobretot a l’hora de fer-nos tancar la boca, no només per aprimar-nos sinó, imagino, perquè estiguem ben calladetes i no ens queixem.

La televisió és imatge i, en nom d'això, durant molts anys s'ha forçat que les professionals que apareixen en pantalla seguissin uns certs cànons estètics i s'adequessin a una idea determinada de feminitat. Les pressions per respondre a la imatge esperada no són només externes sinó autoimposades per anys d'una educació que empeny les dones a tenir una imatge concreta, com reconeixen periodistes i presentadores de televisió. Tot i que en els últims anys els moviments feministes han fet feina de conscienciació per trencar les cotilles de la pressió estètica, alliberar-se de la dictadura de la bellesa continua sent difícil.

A ningú no li estranya que hi hagi dones altes, baixes, rosses, morenes, de pell bruna o pell més clara, més primes o més grasses. Però, en canvi, la imatge que ha transcendit de com ha de ser una vulva és la mateixa per a totes, i això si és que, amb sort, sabem descriure com són els nostres genitals. “Estem acostumades a veure només un únic tipus de genitals femenins: llavis interns que no sobresurten, llavis externs fins que no pengen i que tapen perfectament l’interior, com si fossin una cortineta que hagués de descobrir-lo”, descriu la sexòloga Elena Crespi, que fa una crida a “naturalitzar la diversitat”. També la dels genitals. “El que passa és que no estem acostumats a veure vulves”, afegeix.

Les consultes als centres de medicina estètica augmenten fins a un 60% en els mesos previs a l'estiu, i acullen pacients que a darrera hora cerquen solucions efectives. La gran majoria són dones i el tractament més demanat, la liposucció.