Conversar amb Antonina Canyelles (Palma, 1942) és escoltar una veu que sembla venir de les profunditats del sentit comú, un esperit lliure i polissó que no vol saber res ni del bé ni del mal. Amb el seu darrer poemari, Xampú xampany, editat una vegada més per Lapislàtzuli, torna a demostrar que un parell de versos li basten per fer diagnòstics tan precisos com brutals. “Quan era petita / em pensava / que dèiem / les oracions / en castellà / perquè Déu / era de Madrid”. El presenta dimecres, dia 19, a la llibreria Quars, en un acte que espera que sigui “una cerimònia sense homilia”.

Guillem Soler Niell (Palma, 1952) ha mort aquest divendres a 71 anys. L'escriptor i empresari santanyiner ha mort a casa seva, a Portopetro. Guillem va ser poeta, publicista, professor i polític, durant una etapa. Entre altres obres, va publicar el poemari Ronda de tardor, Boulevard de tardor, Calaegos i La noche que penetra.

Va ser un capellà que va morir predicant. Una figura que va contribuir a dignificar i enriquir la llengua catalana. Un teòric i experimentador de les formes poètiques. Un home conservador i tradicional. Catalanista en l’àmbit cultural. L’any 1982 es va iniciar el procés diocesà per beatificar-lo. Pollencí. Seus són els versos: Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera / més poderós que el roure, més verd que el taronger. Parlam de Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Palma, 1922); dia 16 d’octubre del 2022 es complirà el primer centenari de la seva mort. Per això, a partir d’aquesta setmana i durant un any sencer, l’Ajuntament de Pollença, el Bisbat i la Fundació Rotger Villalonga col·laboren en el desenvolupament de l’Any Costa i Llobera, per reivindicar, donar a conèixer i homenatjar una de les grans figures literàries que ha donat Mallorca.

Quan demanes al poeta Manuel Forcano que contextualitzi una foto com la que acompanya aquest article, tot i que s’esforci en la contenció perquè sap que n’has de fer una línia al peu, et pot donar aquesta resposta: “És als afores de l’antiga ciutat i capital del reialme d’Axum, al nord d’Etiòpia. La pedra és la cèlebre estela del rei Ezana, del segle IV, primer rei etiòpic a abraçar la religió cristiana i a convertir Etiòpia en la segona nació del món, després dels armenis, a convertir el cristianisme en religió oficial. Inscripció en tres llengües (gueez o etiòpic, sabeu i grec), hom considera aquesta estela ‘la pedra de Rosetta’ de la llengua sabea, atès que la correspondència del missatge en tres idiomes diferents va permetre el desxiframent definitiu de l’antiga llengua sabea o sud-aràbiga parlada a l’antic reialme de Sabà –l’actual Iemen–, feu i domini dels reis etiòpics d’Axum”.

D’entrada, et diu que està jubilada i encantada de no fer res. Diu que està desconnectada del món, que no sap si tindrà res a contar. Amb excepció de la jubilació com a docent, els fets desmenteixen Antonina Canyelles (Palma, 1942): després de la presentació recent de l’edició especial de Putes i consentits, la seva antologia poètica ara en un volum il·lustrat per Marc Gil i publicat per Lapislàtzuli, anuncia llibre nou per al mes de setembre, Exercicis d’una mà insomne. “He rigut molt quan l’escrivia”, confessa. I ha donat la seva biblioteca a la Fundació Mallorca Literària, una biblioteca amb molta poesia, “sense best-sellers ni porqueria”.  

Barcelona ha dedicat una placa al poeta i artista plàstic Joan Brossa i a l'activista cultural Pepa Llopis, a la casa on van viure del carrer Gènova, 25, al districte d’Horta-Guinardó. Llopis i Brossa es van conèixer a través de Josep Centelles, company del poeta al servei militar a Salamanca, un cop acabada la Guerra Civil. Les primeres representacions teatrals de la poesia escènica de Brossa van tenir com a espectadors el matrimoni de Llopis i Centelles. Des dels anys 50, Llopis i el seu marit van impulsar el teatre de Brossa, i en justa correspondència Brossa li va dedicar el seu Teatre Complet l'any 1974 amb aquestes paraules: "Dedico a Pepa Llopis, col·laboradora entranyable, la meva poesia escènica".

La nit que el desaparegut escriptor Francisco Casavella va recollir el premi Nadal, l’any 1998, va deixar dit que no hi ha res que sigui blanc o negre perquè tot és blanc i negre. Pepe Sales (Barcelona, 1954 - Vallclara, 1994), poeta, pintor, músic i milers de coses més, era una paleta de colors sencera. De matisos, capes, tonalitats. De gammes infinites. Sales va ser un esperit lliure al qual li van faltar 23 dies per arribar als 40, però del qual ha sobreviscut l’essència. Tot el contrari que bona part de la seva obra, efímera i pensada en i per al directe. El seu llegat és la persistència a no desaparèixer després de marxar a descansar per sempre a la Conca de Barberà. Vint-i-sis anys després, va tornant: en una cançó dels Surfing Sirles, en el nom d’un festival d’art independent a Girona, com a protagonista d’un assaig sobre contracultura catalana de la Transició. Maleït i indomable, sobretot indomable. Mai li va importar si perviuria o no, però ja fa un quart de segle que va morir, malalt de sida, i perviu més que mai.

“En la cada cop més convincent foscor, les paraules es tornen palpables, com una fruita que és massa bonica per menjar”. La foscor finalment ha atrapat qui signava aquest vers, John Ashbery, que va morir ahir al matí amb 90 anys. Segons el seu marit, David Kermani, va ser una mort per causes naturals, mentre era a casa seva, als afores de Nova York. Però com diu el vers inicial, les paraules es tornen palpables avui més que mai, per reivindicar la figura de l’últim gran poeta nord-americà del segle XX.