Fa unes setmanes hi va haver una manifestació històrica a Palma contra la saturació turística. Més enllà dels lemes i les reivindicacions, hi havia una idea de fons que crec que gairebé ningú no discuteix: a les Balears hi ha massa turistes. O, si més no, això és el que diria la majoria de mallorquins. Ara bé, i si qualcú afirmàs que hi han massa turistes? Hauríem d’entendre que s’ha equivocat?

Per què deim ‘abe[j]a’ i ‘ore[j]a’ si escrivim ‘abella’ i ‘orella’? La resposta més intuïtiva seria dir que, en alguns parlars, la ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (que, en aquest article, representarem amb [j]). L’explicació sembla convincent, però s’ensorra tan bon punt hi cercam una mica les pessigolles.

Xanguito acaba d'editar Batecs, un nou EP de cinc cançons amb què el grup obre una etapa més arriscada, íntima i madura dins la seva trajectòria. Després de gairebé una dècada damunt els escenaris, la formació mallorquina reafirma la seva identitat amb un treball que posa el focus en la intensitat i la cura de cada detall.

Quan pensam en verbs, gairebé sempre ens venen al cap aquells que descriuen accions, com ara ‘cantar’, ‘ballar’ i ‘córrer’; processos, com ‘créixer’ i ‘enamorar-se’, o estats, com ‘conèixer’ o ‘saber’. Tanmateix, n’hi ha d’altres que no porten cap significat implícit, com ara el verb ‘ser’. Posem per cas que som amb amics i decidim jugar al clàssic joc de gestos. Quan en el nostre paperet llegim un verb similar als del primer grup, tots feim un alè: són verbs fàcilment imitables perquè se’n pot extreure un sentit. Ara bé, què passa quan la paraula que ens toca és el verb‘ser’? Com podem representar verbs que no expressen cap acció?

“Tothom que vingui a Mallorca i se’n vulgui dur un souvenir típic: que se’n dugui un ciclista, que n’hi ha molts...A ca una puta la bicicleta!”. Així ironitza Lluc Aparicio (@parisioproductions) en un vídeo a Instagram que supera els 26.700 m’agrada i les prop de 10.000 comparticions. La publicació acumula centenars de comentaris, alguns molt durs. “Gent que s’enfada n’hi ha sempre, però no els vull fer cas. Em critiquen si parl de la saturació turística i també si xerr en català, però és gent que no entén que jo faig humor”, explica.

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

Aquells que hem crescut amb els films d’Indiana Jones, sovint fantasiejàvem de jovenets amb cambres del tresor, amb caps daurats d’ídol, i amb preguntes i més preguntes que mai no es responien. Com era que coneixia tantes llengües? Com va arribar a aquella cambra? A quin altre film es mostrava la seva recerca sobre allò? Indiana Jones es trobava sempre envoltat de papirs antics, llibres medievals, inscripcions en pedra, que feien volar la fantasia dels joves.

Sidonie és una de les bandes de referència del pop alternatiu espanyol amb un discurs propi que, al llarg de més de dues dècades de trajectòria, ha anat mutant sense perdre identitat. Recentment, però, el grup barceloní va fer un gir inesperat i significatiu: el seu darrer disc, Catalan graffiti (2025), és el primer íntegrament en català. A les portes del seu concert al TribuFest a Felanitx, el divendres 29 de maig, el seu cantant, Marc Ros, parla també del moment vital que travessen, dels dubtes, dels encerts i de la necessitat de tornar a connectar amb la música des d’una mirada més lliure i essencial.

Mata de Jonc, una escola promoguda per unes famílies i mestres idealistes i valentes, va ser la primera a fer tot l’ensenyament en català a les Illes Balears. Es començà a congriar els mesos d’abril i maig del 1976, ara fa 50 anys. Va néixer amb voluntat d’esdevenir una escola nova, que trencava amb el model tradicional, amb un ensenyament actiu, arrelat al medi i, sobretot, en català. Va prendre el nom de la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328) d’un paràgraf que exemplifica com la unió fa la força: “Si tota la mata de joncs lligats ab una corda ben forts e tota la volets arrancar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrancaran, ne encara com gaire més s’hi prenguessen. E si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de uit anys, que sol un jonc no hi romandrà”.

El Correllengua Agermanat va ser un èxit incontestable, una nova demostració de l'estima del poble de les Balears per la seva llengua i cultura, i de la defensa –enèrgica, festiva, innegociable– que en fa la societat mallorquina, especialment (i això és més que important, és decisiu) els joves. La plaça d’Espanya de Palma es va omplir de gom a gom, com fa dos anys la plaça Major, amb milers de persones que van cridar un ‘Sí a la llengua’ cívic, inclusiu, esperançat i, sobretot, massiu.

Omple de goig veure diputats, regidors i membres del Partit Socialista de les Illes Balears amb la camiseta del Correllengua, omplint les xarxes socials del seu entusiasme per protegir la llengua catalana.

El Correllengua Agermanat 2026 va arribar al seu final amb un èxit rotund, el de convertir-se en una mobilització històrica en defensa de la llengua catalana. Durant les dues setmanes de la seva durada, més de 180.000 persones han participat en aquesta primera edició on s'han recorregut 1.500 quilòmetres, s'ha passat per 500 municipis i 30.000 persones han estat portadores de la flama. El portaveu del Correllengua Agermanat, Pau Emili Muñoz, assegura que l'èxit de l'esdeveniment és "una demostració de força" i ho remarca així: "Com a societat, els territoris de parla catalana hem recuperat la il·lusió per lluitar per la llengua catalana i exigir-ne la normalització real".

Hi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

Tu què vols, vendre molt o escriure bé?

En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

Fa 313 anys del Tractat d’Utrecht, un acord internacional que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca encara retreu a la Gran Bretanya i que considera “un problema colonial no resolt” amb conseqüències negatives encara avui per a la “nació catalana”, incloses les Balears. Així ho han reivindicat aquest dissabte davant el Consolat del Regne Unit a les Illes Balears en una concentració.

Amb l’arribada de la Setmana Santa, a moltes cases de les Illes s’ha repetit una escena ben coneguda. La cuina s’ha convertit en el centre de tot, amb safates acumulades i fornades de panades que s’han anat succeint fins al punt que, sovint, la producció ha acabat superant qualsevol previsió inicial. Enmig d’aquest ritme, pot ser que hagi arribat un moment en què algú, mig de broma, mig seriosament, ha formulat aquesta pregunta: “Per (a) qui són totes aquestes panades?”. Oralment, la frase no genera dubtes. Ningú no s’hi encalla ni hi veu cap problema. Però quan s’ha d’escriure, encara que sigui en un WhatsApp, potser sí que vacil·lam una mica: ‘per qui’ o ‘per a qui’?

El 1956 el Grup Osborne, empresa dedicada als vins i a les begudes espirituoses, va col·locar una tanca publicitària en forma de bou a la carretera Madrid-Burgos. Aquella silueta, de catorze metres d’alçada, havia estat dissenyada per publicitar el brandi Veterano. Dos anys més tard, el bou va expandir-se per les diferents carreteres de l’Estat. La popularitat d’aquest animal fou tan gran que, avui en dia, encara és un símbol nacional. Fa tres generacions que dins el marc mental dels espanyols es va instal·lar la idea que el bou és l’animal que millor representa Espanya. Tant ha transcendit aquest animal a la cultura i simbologia espanyola que, fins i tot, l’any 2017 el Tribunal Suprem va haver d’aclarir que el toro no és un símbol oficial de l’Estat. Així i tot, molt sovint encara veim adhesius bovins als cotxes. En aquest article veurem que aquest animal és molt més que una marca de brandi o una icona espanyolista. El bou és un animal ben viu a la nostra llengua, toponímia i llenguatge popular. Tant és així que podríem dir que el bou també té una arrel catalana.

Llegesc que el partit d'extrema dreta Vox diu que condicionarà el seu suport a l'aprovació de les 88 esmenes a la llei de projectes estratègics –una vertadera sacsejada a l'ordenament vigent que modificarà quasi trenta lleis– a un canvi en la toponímia de les Illes Balears: “Que es torni a la toponímia bilingüe, Palma-Palma de Mallorca, Maó-Mahón i altres com Santanyí-Santañí”. El Govern ja li ha respost que no està d'acord amb això, ja que contravé la Llei de normalització lingüística.