Cristina Oliver i Xavier Peña són una parella de Mallorca que viu a Lausana. Ell hi anà a fer un Erasmus i ja hi quedà a viure, fa 19 anys. Ella s'hi traslladà més endavant, després d'haver viscut uns anys a Londres. Tenen dos fills, de set i tres anys, Júlia i Leo. A casa seva parlen català, entre ells i també als fills. Volen que puguin comunicar-se amb la família mallorquina i que se sentin de Mallorca, alhora que creixen en un entorn francòfon i estan en contacte amb altres llengües com el castellà i l'anglès. Parlam amb ells sobre com han viscut la transmissió de la llengua, els recursos que els han ajudat i els neguits que tenen de cara al futur.

MÉS per Mallorca ha denunciat que dia 24 d'octubre IB3 va convocar una nova borsa de redactors en què el requisit de coneixement del català es rebaixa al nivell B2 (avançat), mentre que a la borsa equivalent del 2023, durant la legislatura anterior, es demanava un C1 (nivell domini funcional). Per a la formació ecosobiranista, és una rebaixa "injustificable" en un mitjà que té per missió legal la normalització de la llengua catalana.

La portera mallorquina del Barça, Cata Coll, va ser guardonada amb el premi Yashin, que la reconeix com la millor portera del món. Durant el seu discurs a la gala de la Pilota d'Or, la mallorquina va optar per fer part del seu discurs en català, un fet molt agraït des del primer moment a les xarxes socials: "Enhorabona per fer visible el català en el teu impecable discurs, emprant la nostra estimada llengua".

Andratx, com tots els nostres pobles, va ben carregat d’anècdotes lingüístiques. La que avui ens ocupa neix d’una confusió entre grafies que el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) desfà amb fonts documentals i criteri filològic. A l’entrada ‘Andratx’, el diccionari documenta l’antiga grafia Andraig des del segle XIII fins al XIX i la moderna Andratx des de començament del segle XIX. Entremig, un desfilar de variants gràfiques incorrectes, com ‘Andrayig’ i ‘Andrag’, documentades durant l’edat mitjana i moderna. Als segles XVIII i XIX hi trobam ‘Andraix’ i ‘Andrax’, mentre que ‘Andrache’, del segle XVIII, i ‘Andraxe’, documentada el 1812, són identificades com a adaptacions castellanes. Però encara ens queda una altra grafia, apareguda al segle XIX, que ens durà fins al moll de l’os de la nostra història.

Mecagondéu és el tercer disc de Sr. À, després de Fil per randa (2019) i Ordint la trama (2016). Sr. À és el nom artístic d’Adrià Rubio, nascut a Barcelona fa 31 anys, eivissenc d’adopció des dels 14; actualment resideix a Camarasa (La Noguera), perquè li fa “molt de mal el que s’està fent amb Eivissa”. Justament, el primer single de l’àlbum ha estat ‘E.I.V.I.S.S.A.’, una invectiva contra la degradació social i mediambiental de l’illa. A Mecagondéu, Sr. À combina lletres punyents i rap amb aire clàssic, amb la producció del Jove Cirurgià del Sample, que hi ha introduït fragments de sardanes o cant redoblat. Sr. À també és el cantant de la banda Malaka, és integrador social de professió i restaurador de cadires pageses. Si estau embafats del pop sense substància ideològica, Mecagondéu és just el que esperàveu.

Us ha passat alguna vegada que, quan algú us ha dit que havia saludat ‘a la veïna’ o que a la ràdio havien entrevistat ‘a aquella escriptora tan famosa’, us heu demanat si aquella ‘a’ hi havia de ser? La pregunta és prou freqüent i, si només tenim en compte la normativa, la resposta és senzilla: no. Hauríem de dir ‘he saludat la veïna’ o ‘han entrevistat aquella escriptora’. En castellà, en canvi, la preposició sí que seria necessària: convindria dir ‘he saludado a mi vecina’ o ‘han entrevistado a la escriptora’, i per això és fàcil pensar que, quan la feim servir en català, ens hem deixat endur per la llengua veïna.

Segurament tothom ha dit o ha sentit alguna vegada una frase com aquesta: “La construcció de l’edifici va durar dos anys”. Si ens hi fixam, aquesta frase té una cosa curiosa: hi ha un nom, ‘construcció’ que fa una cosa que, d’entrada, no esperaríem d’un nom: té una durada. Podem dir quant de temps va durar la construcció, podem dir que va ser ràpida o lenta i fins i tot que va ser constant. En canvi, si deim que “la construcció que hi ha al final del carrer és nova”, ja no parlam del procés de construir, sinó del resultat: l’edifici que s’ha construït. La paraula és exactament la mateixa, però el que designa és ben diferent.

‘Català’ és el nom científic de la llengua que es parla a les Balears. Així ho estableix l’Estatut d’Autonomia, tot i que, col·loquialment, es fa servir el gentilici de cada illa, i ‘pagès’ a Formentera. Ara bé, al llarg dels segles, s’han fet servir un munt de denominacions per referir-s’hi: ‘la nostra llengua’, ‘vernacla’, ‘materna’, ‘pròpia’, ‘regional’, etc. Sovint, per no haver de dir ‘català’, perquè s’entenia –i s’entén encara– que qui parla català potser sigui català, i alguns no volien –no volen– caure en aquesta identificació. Recordam el ventall de sinònims quan se celebra el Dia europeu de les llengües (26 de setembre).

Un embarbussament és una oració que es fa difícil de pronunciar. Habitualment, els embarbussaments són usats com a jocs, sobretot per entretenir els infants amb poca cosa més que les paraules. Tots hem provat de dir, com més aviat millor, embarbussaments com ‘Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat, si el penjat fos despenjat es menjaria els setze fetges dels setze jutges del jutjat’, i ‘Un plat pla blanc ple de pebre negre està’. Si ens fixam en les característiques d’aquestes oracions ens trobarem amb un element compartit: la repetició d’un so. La repetició d’un so és un recurs estilístic que anomenam al·literació i que també es dona en poesia, com en aquell vers de Josep Maria de Sagarra, “Vinyes verdes vora el mar”. Però a diferència de l’al·literació, l’embarbussament consisteix en la repetició, habitualment a gran velocitat, de seqüències de sons alternants. Amb aquest sistema, la dificultat sorgeix quan apareix un so diferent però semblant. Si pensam en ‘Un plat pla blanc ple de pebre negre està’, l’error en què solem caure és arribar a ‘pebre negre’ i pronunciar ‘peble negle’ o, si ens volem prevenir, pronunciar ‘pre’ i no ‘ple’. En aquests casos la ‘l’ i la ‘r’ són consonants que es pronuncien col·locant la llengua al mateix punt de la boca, abans de les dents de dalt. En un embarbussament com ‘De genollons collia codonys, de genollons codonys collia’ el canvi d’ordre de la paraula ‘codonys’ i la semblança de la primera síl·laba amb el mot ‘collia’ pot provocar que diguem “de genollons codonys codia’” o, per la semblança de la darrera síl·laba de ‘genollons’ i ‘codonys’ dir “de genollons collons collia”. La segona de ben segur és la que farà riure la persona que ens ha desafiat a pronunciar l’embarbussament.

La literatura en català tornarà a prendre els jardins de la Misericòrdia de Palma del 24 al 27 de setembre amb la 37a edició de la Setmana del Llibre en Català. La cita reunirà una trentena de participants i una vintena d’activitats, amb noms com Dolors Miquel, Biel Mesquida, Empar Moliner i Laura Gost.

Després dels newtons i les prunes clàudies de la setmana passada, podem continuar cercant noms propis amagats dins el vocabulari quotidià. Un cop més, només cal mirar una mica al nostre voltant. Podem posar-nos unes vambes per sortir a córrer o unes xiruques per anar d’excursió. Si en aquestes activitats ens refredam una mica i ens agafa mal de cap, potser ens haurem de prendre una aspirina. I, si el mal de cap passa i decidim sortir a sopar, potser farem servir rímel per arreglar-nos una mica més.

Heu sentit mai anomenar l’increment incoatiu? Si no us sona de res, manco us deuen sonar els falsos verbs incoatius… Però si qualque vegada heu sentit en català central una construcció semblant a ‘No coneixo aquest noi’ i la conjugació verbal us ha resultat estranya, és un molt bon senyal: implícitament sabeu que qualque cosa grinyola (perquè la conjugació admesa per la normativa és justament la compartida per tots els dialectes: ‘conec’).

Fa unes setmanes hi va haver una manifestació històrica a Palma contra la saturació turística. Més enllà dels lemes i les reivindicacions, hi havia una idea de fons que crec que gairebé ningú no discuteix: a les Balears hi ha massa turistes. O, si més no, això és el que diria la majoria de mallorquins. Ara bé, i si qualcú afirmàs que hi han massa turistes? Hauríem d’entendre que s’ha equivocat?

Per què deim ‘abe[j]a’ i ‘ore[j]a’ si escrivim ‘abella’ i ‘orella’? La resposta més intuïtiva seria dir que, en alguns parlars, la ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (que, en aquest article, representarem amb [j]). L’explicació sembla convincent, però s’ensorra tan bon punt hi cercam una mica les pessigolles.

Xanguito acaba d'editar Batecs, un nou EP de cinc cançons amb què el grup obre una etapa més arriscada, íntima i madura dins la seva trajectòria. Després de gairebé una dècada damunt els escenaris, la formació mallorquina reafirma la seva identitat amb un treball que posa el focus en la intensitat i la cura de cada detall.

Quan pensam en verbs, gairebé sempre ens venen al cap aquells que descriuen accions, com ara ‘cantar’, ‘ballar’ i ‘córrer’; processos, com ‘créixer’ i ‘enamorar-se’, o estats, com ‘conèixer’ o ‘saber’. Tanmateix, n’hi ha d’altres que no porten cap significat implícit, com ara el verb ‘ser’. Posem per cas que som amb amics i decidim jugar al clàssic joc de gestos. Quan en el nostre paperet llegim un verb similar als del primer grup, tots feim un alè: són verbs fàcilment imitables perquè se’n pot extreure un sentit. Ara bé, què passa quan la paraula que ens toca és el verb‘ser’? Com podem representar verbs que no expressen cap acció?

“Tothom que vingui a Mallorca i se’n vulgui dur un souvenir típic: que se’n dugui un ciclista, que n’hi ha molts...A ca una puta la bicicleta!”. Així ironitza Lluc Aparicio (@parisioproductions) en un vídeo a Instagram que supera els 26.700 m’agrada i les prop de 10.000 comparticions. La publicació acumula centenars de comentaris, alguns molt durs. “Gent que s’enfada n’hi ha sempre, però no els vull fer cas. Em critiquen si parl de la saturació turística i també si xerr en català, però és gent que no entén que jo faig humor”, explica.

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

Aquells que hem crescut amb els films d’Indiana Jones, sovint fantasiejàvem de jovenets amb cambres del tresor, amb caps daurats d’ídol, i amb preguntes i més preguntes que mai no es responien. Com era que coneixia tantes llengües? Com va arribar a aquella cambra? A quin altre film es mostrava la seva recerca sobre allò? Indiana Jones es trobava sempre envoltat de papirs antics, llibres medievals, inscripcions en pedra, que feien volar la fantasia dels joves.