El Correllengua Agermanat va ser un èxit incontestable, una nova demostració de l'estima del poble de les Balears per la seva llengua i cultura, i de la defensa –enèrgica, festiva, innegociable– que en fa la societat mallorquina, especialment (i això és més que important, és decisiu) els joves. La plaça d’Espanya de Palma es va omplir de gom a gom, com fa dos anys la plaça Major, amb milers de persones que van cridar un ‘Sí a la llengua’ cívic, inclusiu, esperançat i, sobretot, massiu.

Omple de goig veure diputats, regidors i membres del Partit Socialista de les Illes Balears amb la camiseta del Correllengua, omplint les xarxes socials del seu entusiasme per protegir la llengua catalana.

El Correllengua Agermanat 2026 va arribar al seu final amb un èxit rotund, el de convertir-se en una mobilització històrica en defensa de la llengua catalana. Durant les dues setmanes de la seva durada, més de 180.000 persones han participat en aquesta primera edició on s'han recorregut 1.500 quilòmetres, s'ha passat per 500 municipis i 30.000 persones han estat portadores de la flama. El portaveu del Correllengua Agermanat, Pau Emili Muñoz, assegura que l'èxit de l'esdeveniment és "una demostració de força" i ho remarca així: "Com a societat, els territoris de parla catalana hem recuperat la il·lusió per lluitar per la llengua catalana i exigir-ne la normalització real".

Hi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

Tu què vols, vendre molt o escriure bé?

En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

Fa 313 anys del Tractat d’Utrecht, un acord internacional que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca encara retreu a la Gran Bretanya i que considera “un problema colonial no resolt” amb conseqüències negatives encara avui per a la “nació catalana”, incloses les Balears. Així ho han reivindicat aquest dissabte davant el Consolat del Regne Unit a les Illes Balears en una concentració.

Amb l’arribada de la Setmana Santa, a moltes cases de les Illes s’ha repetit una escena ben coneguda. La cuina s’ha convertit en el centre de tot, amb safates acumulades i fornades de panades que s’han anat succeint fins al punt que, sovint, la producció ha acabat superant qualsevol previsió inicial. Enmig d’aquest ritme, pot ser que hagi arribat un moment en què algú, mig de broma, mig seriosament, ha formulat aquesta pregunta: “Per (a) qui són totes aquestes panades?”. Oralment, la frase no genera dubtes. Ningú no s’hi encalla ni hi veu cap problema. Però quan s’ha d’escriure, encara que sigui en un WhatsApp, potser sí que vacil·lam una mica: ‘per qui’ o ‘per a qui’?

El 1956 el Grup Osborne, empresa dedicada als vins i a les begudes espirituoses, va col·locar una tanca publicitària en forma de bou a la carretera Madrid-Burgos. Aquella silueta, de catorze metres d’alçada, havia estat dissenyada per publicitar el brandi Veterano. Dos anys més tard, el bou va expandir-se per les diferents carreteres de l’Estat. La popularitat d’aquest animal fou tan gran que, avui en dia, encara és un símbol nacional. Fa tres generacions que dins el marc mental dels espanyols es va instal·lar la idea que el bou és l’animal que millor representa Espanya. Tant ha transcendit aquest animal a la cultura i simbologia espanyola que, fins i tot, l’any 2017 el Tribunal Suprem va haver d’aclarir que el toro no és un símbol oficial de l’Estat. Així i tot, molt sovint encara veim adhesius bovins als cotxes. En aquest article veurem que aquest animal és molt més que una marca de brandi o una icona espanyolista. El bou és un animal ben viu a la nostra llengua, toponímia i llenguatge popular. Tant és així que podríem dir que el bou també té una arrel catalana.

Llegesc que el partit d'extrema dreta Vox diu que condicionarà el seu suport a l'aprovació de les 88 esmenes a la llei de projectes estratègics –una vertadera sacsejada a l'ordenament vigent que modificarà quasi trenta lleis– a un canvi en la toponímia de les Illes Balears: “Que es torni a la toponímia bilingüe, Palma-Palma de Mallorca, Maó-Mahón i altres com Santanyí-Santañí”. El Govern ja li ha respost que no està d'acord amb això, ja que contravé la Llei de normalització lingüística.

El mallorquí Carles Rebassa, guanyador del premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de les mil maneres, ha criticat a les xarxes socials la manca de reconeixement institucional després d'obtenir aquest guardó, un dels més prestigiosos de la literatura catalana, convocat anualment per Òmnium Cultural, entitat dedicada a la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Entre els verbs més freqüents de la llengua catalana hi ha, sens dubte, ‘fer’i ‘donar’. Tots dos tenen usos plens i ben clars, com ‘fer un treball’(en què el verb ‘fer’significa “realitzar”) o ‘donar un llibre’(en què el verb ‘donar’ té el significat ple de “transferir a algú altre”), però també participen en moltes expressions en què el significat principal recau en el substantiu que els acompanya. Quan deim, per exemple, que volem ‘fer una pregunta a algú’, el nucli de l’acció és ‘pregunta’. El mateix passa a ‘fer una visita’, ‘fer feina’ o ‘fer una anàlisi’. El verb ‘fer’ aporta l’estructura verbal de la frase (marca el temps, la persona i la concordança), però el contingut semàntic principal (és a dir, el significat) el posa el nom.

L'organització del Correllengua Agermanat ha obert les inscripcions als trams de la cursa de relleus que, del 19 d'abril al 5 de maig del 2026, recorrerà més de 1.500 quilòmetres per tots els territoris de parla catalana. Qualsevol persona que vulgui sumar-se a aquesta iniciativa cultural i esportiva ja pot inscriure’s de manera senzilla a través del web oficial https://www.correllenguaagermanat.cat/reserva. La participació és gratuïta i oberta a tothom.

Quantes vegades heu sentit, pensat o fins i tot dit allò de “sí, el català està molt bé, però per a què serveix realment”? Quantes vegades la conversa ha acabat en un recompte de parlants, en una comparativa amb l’anglès o en una llista de suposades sortides professionals?

Heu tractat mai amb un felanitxer? Parlam estrany, no? El subdialecte felanitxer és un dels que Joan Veny anomena ‘campanar’, aquells que destaquen per tenir característiques particulars respecte dels veïnats. Tot i això, la majoria dels trets del felanitxer són compartits amb altres varietats. Avui parlarem de vocals. En primer lloc, pronunciam la ‘a’ final de les paraules esdrúixoles acabades en ‘-ia’ (com a Artà i Capdepera), farmàcia, història o paciència; en segon lloc, abans del grup ‘lt’, [a] passa a o oberta ([ò]), deim [ò]ltre, d[ò]lt i mal[ò]lt; i, en tercer lloc, pareix que no tenim la e oberta, com també passa amb parlants de Sant Joan i Maria de la Salut. Precisament, aquest darrer tret serà el que tractarem en aquest article. La impressió no admet símbols fonètics, motiu pel qual recorrerem a l’ús de [è] per a la e oberta (cel) i de [é] per a la e tancada (vent), així com ja hem usat [ò] per a la o oberta.

Enmig del carregós debat sobre el nom i la unitat de la nostra llengua (no s’acabarà mai?) és habitual que, quan algú diu allò de ‘menorquí sí, català no’, algú altre demani per què no es diu això mateix del castellà. A Extremadura, a la Pampa o als carrers de Ciutat de Mèxic, se sol dir, tothom té clar que parla la mateixa llengua, sense perjudici de les formes pròpies en el vocabulari, la fonètica, l’entonació i la sintaxi. Per què, llavors, no s’aplica el mateix criteri al català? Idò resulta que sí, que entre els parlants del castellà també hi ha hagut intents de secessionisme lingüístic que són la mar d’entretinguts.

Com és obvi, el pitjor no ha estat la música, sinó les reaccions que ha provocat. Bad Bunny canta en castellà a la final de la Superbowl, i el nacionalisme espanyol s’ofega amb les seves pròpies baves, tot perquè això s’ha fet davant de la carota de Trump. 

El conseller gonella de Menorca ha aconseguit posar tothom d’acord i en contra del seu nou reglament lingüístic. Només l’entitat que dirigia abans d’entrar en política, Sa Fundació, s’hi ha mostrat a favor. En canvi, el text normatiu que introdueix el castellà i prioritza el menorquí sobre el català a la màxima institució menorquina ha motivat una allau d’al·legacions en la mateixa direcció tant d’entitats com de partits polítics i també de ciutadans, que han respost a la crida pública per implicar-se en la defensa de la unitat de la llengua.

Parla Déu en català? Sens dubte, per als creients, ja que és omnipotent. Ara bé, al llarg de segles, l’Església catòlica es va expressar, al seu cerimonial, en llatí –la llengua de l’imperi romà, que llançava els primers cristians a les feres del circ: paradoxes de la vida. No va ser fins als anys seixanta del segle passat que el Concili Vaticà II va establir que les misses es farien en ‘llengua vernacla’: ara fa sis decennis, l’Església de les Illes vivia una encesa controvèrsia sobre quina havia de ser aquella llengua.