Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Al Criatures, que és un suplement que sempre llegiré, Catherine Pearson, amb copyright del New York Times, escriu un article que porta per títol “El dol silenciós de no ser avis”. Ens presenta tot de testimonis de gent –alguns de la meva edat– que confiaven en “convertir-se en l’àvia cool” o en “transmetre receptes” i que tenen el “cor trencat” perquè els seus fills no seran pares. Diu que no tenir nets és “un dolor que la nostra cultura tendeix a no reconèixer i del qual la gent no sap com parlar”.

Lydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".

Un total de deu persones han mort i dues més han quedat ferides en estat crític en l'incendi que s'ha declarat aquesta matinada a la residència especialitzada en demència i salut mental Jardines de Villafranca, a Villafranca de Ebro, un municipi a uns 30 quilòmetres de Saragossa. El foc s'ha iniciat a les 5 de la matinada i, en aquell moment, a la residència hi havia 69 persones, segons ha informat el govern d'Aragó. Els dos ferits els han traslladat a l'Hospital Royo Villanova.

Les Balears viuran un cap de setmana marcat pel temps anticiclònic i temperatures més altres del que és habitual en aquesta època l'any, amb cel poc nuvolós i sense precipitacions. Segons ha informat aquest dijous l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) i ha recollit Europa Press, els propers dies les temperatures no experimentaran "molts de canvis".

El jove britànic que ha estat jutjat aquest dilluns per l'Audiència Nacional perquè el juliol del 2022 va alertar, a través de les seves xarxes, d'una falsa amenaça de bomba en un avió en què volava i que feia el trajecte de Londres a Menorca, ha reconegut els fets, però ha assenyalat que es tractava d'una broma entre amics i que la va fer en un grup privat de la xarxa social Snapchat. Segons ha recollit Europa Press, la Fiscalia imputa al jove un delicte de desordres públics i una multa de 22.500 euros més una indemnització de quasi 95.000 per al Ministeri de Defensa per les despeses derivades del desplegament d'un caça que va escortar el vol en qüestió.

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.

Hi ha un moment que surto volant. Quan arribo a la carretera rectíssima de Tornabous a Balaguer sento la rampa d’enlairament de la vida. En un compte enrere infantil passo revista als pobles com si fossin meus. Als estius compto cadires de bova. Els padrins a la fresca. Els carrers vehicles descapotables. I el sol de préssec en almívar rendit al llit de l’horitzó. Tots esperen alguna cosa. Tots esperen algú.

Una dona de 65 anys s'ajup en un camp i agafa una col. Darrere seu, dues amigues es gronxen d'una banda a l'altra, amb cogombres i raves a les mans. “Aquesta col podrida, cal treure-la, menjar-se-la, aconseguir una mica de llibertat alimentària”, rapeja Guo Yifen, la dona de la col, amb veu greu i grinyoladora a la cançó L'autèntic rap de l'olla picant.

Els dilluns vaig a buscar-ne dos a l’escola i anem junts a dinar a casa. Un dia, mentre m'esperava a la sortida, vaig sentir aquesta conversa:

El programa Quanta guerra!, que s’emet a TV3, ha rebut unes crítiques formidables i molt merescudes. La majoria elogien la feina de l’Eloi Vila i del seu equip per recuperar la memòria de la guerra civil. Estic segura que el programa donarà una altra embranzida als esforços que ja s’estan fent per desenterrar els morts de la guerra i, amb això, desenterrar també la nostra dignitat com a país.

El Marc i el Joan (noms ficticis) tenen sis i tres anys. No tenen cap problema en passar estones amb qualsevol de les dues parelles d’avis que tenen, però si els deixen triar ho tenen clar. Van amb moltes més ganes amb els pares de la mare, la Carla (també nom fictici per preservar el seu anonimat). Ha estat així des de sempre, i coincideix amb una relació poc estreta del fill i més aviat distant de la Carla. Abans de tenir fills tenien una relació més cordial, però els comentaris i les ingerències de la sogra al néixer el fill gran van fer que se’n distanciés una mica. La Carla creu que els nens “noten” aquesta distància i per això prefereixen els avis materns. “I això que els altres avis els hi deixen fer de tot”, afegeix. Però fins i tot això la Carla pensa que els juga en contra: “Veuen que no hi ha autoritat, potser”. La diferència no els ha portat discussions de parella, perquè fins i tot el pare prefereix estar amb els sogres. Per això, diu ella, no hi ha intervingut mai i prefereix deixar passar una situació que identifica amb el que ell també va viure de petit.

Escriptora feminista i professora universitària jubilada, Anna Freixas ha escrit Yo, vieja, apuntes de supervivencia para seres libres (Capitan Swing) per reivindicar, desmitificar i normalitzar la vellesa, una etapa més de la vida. "Ser vella és ser gran, haver complert molts anys, i no vol dir estar malament, vol dir que no t'has mort i que et trobes en un moment del teu cicle vital que saps des que vas néixer que existeix". I posa el focus en l'envelliment de les dones desmuntant molts dels estereotips que la societat té de les dones grans.

Durant tot l'any somiem amb les vacances, tot i que poques vegades surten com les havíem planejat. Ara, després de la pandèmia, encara som més conscients que tot penja d'un fil i que la planificació no sempre dona el resultat esperat.

¿On comencen i on s’acaben la meva gent, els de casa, el clan? ¿Hi ha una frontera precisa entre la família d’un nen i qui no n’és, entre la família nuclear (pares, fills i para de comptar) i l’extensa, que formen també avis, oncles, cosins, padrins i fins i tot, segons com, amics, col·legues, veïns? ¿Com són les relacions de les criatures amb els parents, i quin pes hi tenen la genètica i l’afinitat?

“Què en sabem de la gent gran? Una de les coses que em saben més greu és no haver demanat als meus avis prou detalls de la seva vida. Eren feliços? Quins entrebancs van superar? S’estimaven? Els hi agradava la seva feina? S’havien enamorat d’algú altre, abans de conèixer a la seva parella?” Així comença Grans històries, un llibre a tres mans que neix de la necessitat d’establir noves modalitats d’aprenentatge que fomentin el diàleg i la convivència entre generacions.