En general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.

Aina Benítez va conèixer el director de Jo en sé + que tu d’IB3, Àngel Aguiló Palou (Palma, 1980), quan tenien catorze anys, a l’institut Joan Alcover de Palma. Coincidiren a 2n de BUP, però va ser a 3r quan realment es varen fer amics, ja que compartien pupitre. Amb ells també hi seia n’Imma, la tercera cama d’aquesta tríada. Curiosament, Àngel i Aina varen repetir curs. “Vàrem repetir per ganduls, però crec que cap dels dos no ho canviaríem. Aquell curs de repetidors va ser molt divertit”, recorda l’amiga del comunicador, que acumula més de 25.000 seguidors a Instagram.

“Qui és tota aquesta gent?”, em deman mentre mir la darrera publicació del meu amic a Instagram. Són fotos d’un dinar que va fer ahir migdia a ca seva, amb les que supòs que ara són les seves persones de confiança. De sobte, el nostre vincle es mesura en el nivell de coneixement que tenc d’aquests individus. No se suposa que, com a amiga, hauria de saber amb qui comparteix els dies, la vida, la seva llar? Observ com s’abracen, fan un brindis, riuen. Compar la seva presència amb la meva absència. Ho atribuesc al fet que des de fa anys vivim a ciutats diferents. Però em fa mal pensar que va haver-hi un temps en què l’un formava part de la vida de l’altre. Ara, en canvi, no és que no habitem la vida de l’altre, és que sembla que no n’hàgim estat ni turistes, com diria Bad Bunny.

És esgotador el nivell d’exigència al qual ens sotmetem les al·lotes cada vegada que una de les amigues fa els anys. Alguna ho havia de dir. Totes ho pensam, però cap no en diu res per no passar per la mala amiga, la irresponsable, la despreocupada. I, mentrestant, ens prenem cada aniversari com una carrera de fons sense error possible. Necessitam de manera insaciable complaure la nostra amiga i, per si no fos prou, volem sorprendre-la cada any amb alguna cosa diferent. Tenc una amiga que es va presentar a ca meva a les vuit del matí amb una espelma encesa damunt un brownie; una altra que em va dur flors a classe i dues més que, cada any, em feien un àlbum de fotos. Jo mateixa he gravat i editat un bon grapat de vídeos de felicitació per a aquella amiga que tenc enfora, he organitzat festes sorpresa i he estat fins a les tantes preparant un regal que, tant sí com no, volia fer a mà.

Explica Marina Garcés (Barcelona, 1973) que el primer impacte d'una amistat estranya és la pel·lícula E.T., que va veure quan tenia nou anys. "Planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre". Una amistat entre un nen i el bitxo d'un altre planeta que t'enfronta a una pregunta: què vol dir estimar incondicionalment? Aquesta és una de les qüestions que la filòsofa catalana planteja en el seu últim llibre, La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg).

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

Quan vivia a comarques i tenia amics a Barcelona amb qui no podia quedar mai per la distància somiava amb el dia en què em pogués permetre instal·lar-me a la capital i així veure’ns tots, trobar-nos sovint i gaudir de tertúlies i àpats distesos. Quan finalment vaig poder-me fer barcelonina vaig descobrir que la realitat a la metròpolis no era com m’esperava: aquí ningú té temps per quedar, tothom té tanta feina, tantes coses per fer, està tan ocupat que no pot fer un cafè o un berenar, una copa o un sopar. Tinc amigues que veia més quan havia d’agafar el tren per quedar amb elles. Coneguts amb qui fins i tot em creuo de tant en tant per casualitat i ens aturem una bona estona a peu de carrer i parlem de temes que ens apassionen, intercanviem opinions, idees, etc. Així, a correcuita i fent nosa als vianants que topen amb nosaltres. Quan ens adonem que fem tard i hem de marxar diem sempre el mateix: hem de quedar! Sí, sí, ens hem de veure, hem d’organitzar alguna cosa, va, fem-ho sí, va aquest cop sí. Però passen setmanes, mesos, anys! I no hem satisfet el desig de tornar-nos a veure en condicions, un desig que semblava urgent. No, no hem quedat. En el meu cas particular s’ha donat la situació absurda de trobar-me amb coneguts en congressos, festivals i trobades literàries... a l’altra punta del món. Vaig conèixer un escriptor que vivia a dos carrers del meu... a Colòmbia! I tot i que ens vam caure bé i vam compartir una conversa agradable, no ens hem tornat a veure en persona. 

Era una colla feta mig per atzar. Aquest amic va portar aquest altre, i l’altre, la parella. No es veien gaire, costava quedar, tothom anava tan atrafegat i tenia tantes altres colles... Hi havia algun sobrevingut, l’ex d’un dels amics, el nou nòvio de l’altra... Els fills s’havien fet grans i ja només venien de vegades. N’hi havia un que era el que sempre convocava.

Tristesa per la notícia de la mort, la setmana passada, d'Ana María Briongos, barcelonina, gran viatgera i autora de llibres de viatges. Va ser als 77 anys, com a conseqüència d'un càncer d'aquests que en diem fulminants, contra el qual va declinar seguir cap tractament. Va acceptar la seva mort com el darrer gran viatge. D'això mateix tractava el seu darrer llibre publicat, Mi cuaderno morado (Laertes Edicions), que duia el subtítol d'El viaje más largo.

"Ja fa dos anys que no tinc amics. Els vaig perdre per una llarga història durant la secundària, i després de l'ESO vaig fer un grau mitjà i no vaig fer batxillerat. La gent del grau era més gran que jo, i els que hi havia sortien amb els amics de sempre", explica la Laura. Aquesta noia de 16 anys no respon a la clàssica imatge d’una adolescència envoltada d’amics i això, segons els experts, pot suposar riscos significatius per al seu desenvolupament emocional i social.

Es deia Seán Haldane. Era de la meva edat, més o menys. Havia nascut a Sussex el 1943. Va créixer i es va educar a Belfast. Ell es considerava irlandès. El seu pare era militar i, per part de mare, era mig alemany. Va estudiar literatura anglesa a Oxford, va viatjar per Itàlia, es va casar amb una canadenca. Parlava molt bé l’italià i el francès. I podia llegir les altres llengües romàniques. Un dia em va escriure dient-me que passaria per Barcelona i que em volia conèixer. Havia llegit poemes meus en l’antologia de Marco i Pont i li havia agradat molt la meva poesia. Llegia perfectament el català, tot i que no el parlava. ¿Com s’ho havia fet per localitzar-me? No ho sé. Suposo que a través de l’editorial de l’antologia. Em va enviar un llibre seu, Desire in Belfast, dedicat. La carta era llarga. Estava datada el 21 de novembre de 1998. Em deia que ensenyava a la Universitat de Birmingham, coses clíniques (era doctor en neuropsicologia).

Tenir bons amics és especialment important al llarg de la vida: els estudis mostren que les amistats són vitals per a la salut emocional i física, ens aporten qualitat de vida i ens ajuden a sentir-nos menys sols al món. Sense amics tenim més risc de patir ansietat, depressió i un sistema immunitari debilitat i, per tant, més risc de mort. Com que res d'això és un tema menor, sempre m'ha semblat prematura la preocupació de donar eines als adolescents per detectar relacions de parella malsanes si abans no ens hem preocupat d'ajudar-los a diferenciar una amistat sana d'una de tòxica.

Tinc una proposta professional per anar a treballar amb un amic, però no sé si és un error treballar amb gent que estimes. Què em recomanes?

Després de la mort del seu fill per suïcidi fa nou anys, la Roslyn Scharf, que sempre havia fet molt d'exercici, va començar a buscar un entrenador personal que no només l'ajudés a entrenar-se físicament, sinó que també entengués que en aquell moment necessitava alliberar-se emocionalment a través dels seus entrenaments. I això ho va trobar amb l’Omid Malekan, 40 anys més jove que ella i relativament desconegut. Però ell havia perdut un amic per suïcidi anys abans i no va tenir por d'abraçar-la quan arrencava a plorar fent repeticions d’exercicis. “Em va eixugar les llàgrimes –diu Scharf, de 83 anys–. I es va assegurar que fes els meus squats”.

El fill de la Judith, que té 8 anys i estudia tercer de primària, és un nen sensible que fuig “fins i tot massa” del conflicte. Els seus dos millors amics són tot el contrari. Un, amb qui ha anat des de ben petit, busca sempre la baralla i l’altre, que té un trastorn lleu, es posa agressiu i pega els companys. “Em preocupa que el meu fill s’acabi convertint en còmplice d’aquestes actituds conflictives”, explica la mare. “No sé com separar-lo, sobretot del primer, que són molt amics i s’estimen molt”, explica. 

Ja fa anys que, per Sant Jordi, la tradició que el llibre sigui el regal que la dona ha de fer a l’home, en contrapartida a la rosa que ell –esperem– et regalarà, ha passat a la història. Per Sant Jordi podem –i ho fem– comprar llibres per al marit, però també per a la mare, per al germà, per a nosaltres mateixes (més d’un!) i per a les nostres, com diria la Moliner, cinquanta millors amigues.

Un dimarts pròxim a aquestes festes, Aaron Karo i Matt Ritter, de 43 anys, van sortir a sopar amb set homes amb els quals mantenen una amistat des de primària. Durant el sopar, un dels amics va guanyar el premi a l’Home de l’Any, una ximpleria que el grup es va inventar com a pretext per retrobar-se. Mengen i riuen, i el guanyador s’emporta un trofeu de plata de mida exagerada amb el nom gravat. “Realment no és un premi”, assegura l'Aaron, que presenta un podcast en anglès amb el Matt que es diu Man of the year (L'home de l'any) i que explora l'amistat entre adults. "És més aviat una tradició que ens manté units". Els amics competeixen pel premi en un grup de missatges de text, en el qual s'envien mems i fanfarronegen, però també es posen al dia. “Crec que als homes se’ls ha convençut que l’èxit a la vida no necessàriament inclou l’amistat, que amb tenir èxit a la feina o formar una família ja han guanyat”, afirma Ritter.

Fer amistats és tot un repte social i comunicatiu per als infants. Aprendre a jugar, compartir, conversar, escoltar, entendre’s i, sobretot, confiar en els altres no és fàcil per a les criatures, però a la vegada és una necessitat vital de les persones. Quan ens convertim en adults, i sovint al formar la pròpia família, sembla que és més difícil fer nous amics. Però és just gràcies a la criança i als espais compartits que se’n deriven que sorgeixen noves amistats. Un d’aquests espais és l’escola dels fills.

Els éssers humans fem veure educadament que no ens ensumem sense parar. Malgrat els nostres esforços en sentit contrari, tots tenim les nostres pròpies olors, agradables i no tant, i si som com els altres mamífers terrestres, el nostre perfum particular pot tenir algun significat per als nostres congèneres.