La salut s’hauria de considerar, en principi, un afer de cadascú, i s'hauria d'entendre que, quan es perd, la capacitat de recuperar-la per la via de l’assistència sanitària és limitada, fins i tot en els sistemes de sanitat pública. Ara bé, al mateix temps cal reconèixer que en el nostre món global la informació per a l’autocura ve marcada per moltes incerteses que no controlem, bàsicament en els àmbits de la salut animal i en l’agroalimentari. Són les externalitats d’allò que fem i allò que respirem i mengem. I aquí neix el punt de preocupació: per l'estil de vida que portem, la prevenció xoca amb un suposat progrés que se'ns diu que és capaç de transformar genèticament els aliments i fins i tot fer variar l’ADN d’alguns animals transmissors d’alta mortalitat. Noteu que estem parlant de salut, no de recuperar-la quan es contrauen malalties: aquí, el camp del progrés està més confinat pel que cada país pot finançar des del seu nivell propi de riquesa. Ens referim al fet que el progrés tecnològic pugui pertorbar la biodiversitat amb innovacions agrícoles al blat, a l’arròs, a la soja, al plàtan, al blat de moro, a l’albergínia...! Aliments tots ells bàsics a bona part del món. Es tracta, es diu, de fer-los més productius, resistents a la falta d’aigua, a les sequeres, a les males herbes. Tota una proposta de revolució verda feta des de la base de la biotecnologia i la geoenginyeria amb aliments creats en laboratoris a través de genètica dirigida. Per exemple, l’anomenat arròs daurat, amb una fotosíntesi augmentada i més eficient, amb llavors modificades per a aquest propòsit. No hi ha, aquí, avaluacions prèvies –assajos aleatoris controlats– per als experiments, sinó una implementació directa als països pobres, que accepten les noves llavors a canvi de subvencions. Aquestes modificacions transgèniques es fan, pretesament, amb el millor dels propòsits: augmentar produccions, estabilitzar-les en el temps i prevenir infeccions, per exemple de malària. No hi ha una institució pública d’abast mundial que pugui examinar aquestes innovacions amb un mínim de rigor. I, davant d'aquesta mancança, qui s'erigeix en custodi del bé comú són els mateixos agents que ofereixen aquestes noves possibilitats des del “filantrocapitalisme”. Són les grans fundacions dels “megacapitals” –diners acumulats en altres sectors– les que, a canvi de desgravacions –és a dir, gràcies a una renúncia de l’erari públic a tenir ingressos fiscals–, substitueixen actuacions que en un altre escenari serien finançades per la despesa governamental. Està clar, però, que un cop aquests filantrops han dut a terme les seves innovacions, el missatge que arriba arreu és el de les seves intencions, que s’entenen com a socialment bones. Cosa que s’hauria de verificar en la mesura que després no negocien preus de llavors que han estat modificades sota patent i no tenen posteriors efectes sobre la salut i la biodiversitat. En tot cas, la seva pretensió, confessen, és millorar el benestar de la humanitat retornant a la societat els excedents de les innovacions mercantils realitzades en altres àrees de l’economia o de les finances.

La Universitat de les Illes Balears (UIB) està fent feina en un projecte que investiga la millora dels cultius de cànnabis mitjançant la concentració elevada de CO2 amb l'objectiu de produir cannabinoides d'alta qualitat que tinguin finalitats medicinals. Segons ha recollit Europa Press, el projecte es fa en el marc d'un acord de col·laboració amb l'empresa Bio Island XXI, i és el primer autoritzat per l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (Aemps) per cultivar cànnabis amb finalitats d'investigació científica a les Illes.

El sector primari està immers en una cursa contra rellotge. Vol trobar alternatives perquè el canvi climàtic posa en perill cultius tradicionals de les Balears com els arbres fruiters i les vinyes. Cerca varietats genètiques més resistents a les noves condicions climàtiques i eines per pal·liar els efectes de l’escalfament global. La manca d’hores de fred –temperatures de zero a set graus–, que són les que permeten que els arbres descansin, i la imprevisibilitat del temps són els enemics més grans que tenen aquests cultius, els quals habiten en un entorn que cada vegada és més diferent del que era.

La Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació sembrarà 530 hectàrees d'ametllers i garrovers a les Balears, en el marc del primer any de vigència del pla de reestructuració de la fruita seca. Es tracta d'un pla de sis anys que té l'objectiu d'impulsar canvis estructurals dins aquest sector de l'agricultura.

“Quan jo desaparegui, aquesta llavor se n’anirà amb mi, però si la conreau, no la perdrem”. Són paraules d’un pagès mallorquí ja mort que van traslladar fa uns dies al director general d’Agricultura, Ramaderia i Desenvolupament Rural del Govern, Fernando Fernández. La major ‘arca de Noè’ de llavors del món és a Svalbard (Noruega), on hi ha 1,1 milions d’exemplars, d’unes 5.400 espècies. Però les Balears també tenen el seu propi banc de llavors, una reserva de l’Institut de Recerca i Formació Agrària i Pesquera (IRFAP) que emmagatzema unes 370 varietats locals. Hi ha de tot: 75 tipus d’ametller, 33 de cirerer, 40 de garrova... És un treball “absolutament de formigueta” que requereix una atenció contínua per assegurar-ne la conservació, diu Fernández. En cas contrari, “la gran majoria” desapareixeran.

Emily Marsh viu a Sonoma County, a Califòrnia, i sempre havia pensat que el millor de la jardineria era sentir la terra a les mans. Però, l’any passat, tant ella com la seva parella es van mudar a una casa de poble amb una llosa de ciment de 2,5 x 3,5 m al jardí. Quan el confinament es va endurir a Califòrnia cap al mes de maig, Marsh, de 30 anys i copropietària d’una empresa de serveis de neteja, va començar a llegir coses sobre l’auge de la jardineria i li van venir moltes ganes de començar a plantar vegetals. Però la seva única opció era el cultiu hidropònic (un tipus de cultiu que et permet fer créixer plantes a l’interior de casa i en espais petits fent servir dissolucions minerals en comptes de sòl agrícola).