Anar al metge, fer-se una prova, entrar per Urgències o passar un vespre ingressat no implica haver de treure la cartera quan es té dret a l’assistència sanitària pública. Però que el pacient no pagui en el moment de rebre l’atenció no vol dir que sigui gratuïta. Cada consulta, cada prova, cada tractament i cada ingrés té un cost que assumeix el sistema públic i que, en darrera instància, es paga amb els recursos de tots. Les tarifes oficials de l’IB-Salut permeten posar xifres a aquesta factura invisible i entendre millor el valor dels serveis sanitaris a l'abast de tots.

El covid-19 ha sigut un test que ha posat a prova el sistema sanitari i, davant totes les mancances que ha fet aflorar, calen solucions. Aquesta és la conclusió del Cercle d'Economia, que veu imprescindible posar al centre el sistema sanitari per fer front a la crisi del coronavirus i superar-la amb prosperitat. Per fer-ho, demanen augmentar en 12.240 milions d'euros la inversió en salut per tal que la despesa pública d'Espanya en aquest àmbit iguali l'europea: actualment l'estat espanyol està en un 8,9% del PIB i la mitjana europea està en el 9,9%.

Es discuteix si les retallades de Sanitat han obstaculitzat de forma crucial la gestió de la crisi del coronavirus. És fals. Primer, perquè les grans diferències entre països en la gestió de la crisi no depenen de la despesa en Sanitat: Grècia i Alemanya molt millor que Bèlgica, Espanya o Itàlia. El més crucial és com s’ha previst i gestionat la crisi, però no és l’objectiu ara aprofundir-hi, ni en tinc expertesa.