Després d'arrasar arreu del món amb la sèrie de novel·les negres protagonitzades per Erica Falck i Patrik Hedström al poble de Fjällbacka, Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1974) va fer un gir en la seva literatura el 2019 i va iniciar una trilogia sobre la Faye, una dona obsedida per posar fi a les vides dels homes que li han fet mal. La tercera part de la sèrie, Somnis de bronze (Columna / Planeta), amb traducció al català de Marc Delgado, arriba a les llibreries amb una història carregada de venjança: convertida en una empresària d'èxit, la Faye busca el seu pare, que acaba de sortir de la presó, per matar-lo abans que ell acabi amb la vida dels que més estima.

Feliu Oyono és un dels investigadors més singulars de la literatura catalana contemporània. L'escriptor i periodista Xavier Aliaga (Madrid, 1970) el va donar a conèixer a Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008), en què investigava la desaparició de la imatge d'un sant en un petit poble valencià. Des de llavors el personatge s'ha anat fent més complex en tres entregues més, l'última de les quals és el thriller magnètic i enlluernador Això no és un western (crims.cat, 2024). "Els neons de Sodoma volia ser una paròdia de les novel·les esotèriques a l'estil de Dan Brown –recorda Aliaga–. Me n'havia hagut d'empassar alguna per feina i em semblava un tipus de literatura força ridícul. Quan la vaig escriure no pretenia que el món de la novel·la negra m'acollís amb tan bons ulls".

Guillaume Musso (Antíbol, 1974) fa més d'una dècada que regna a les llistes dels llibres més venuts a França. Una popularitat que li ha generat alguna crítica ferotge, però que no ha afectat gens ni mica ni la seva manera d'escriure ni l'èxit de les seves novel·les, que s'han traduït a 44 idiomes i de les quals se n'han venut més de 32 milions d'exemplars. Ara s'acaba de publicar en castellà, amb traducció d'Amaya García Gallego, la vintena novel·la de Musso, Angélique (ADN), que combina els ingredients que l'han fet tan exitós: intriga, suspens, relacions sentimentals, insatisfaccions i personatges amb motivacions força fosques que es van desvelant al llarg de la novel·la.

Tot és idíl·lic al balneari de Puente Viesgo, a tocar de la costa cantàbrica: els prats són verdíssims, el riu Pas, quan no plou, és d'aigües cristal·lines, la muntanya està esquitxada d’alzines i eucaliptus i presumeix de més d’un centenar de coves, entre les quals la del Castillo, amb pintures rupestres importants. És un paradís del benestar termal que María Oruña (Vigo, 1976) converteix en l'escenari d'un crim terrible a Los inocentes (Destino). "És tot tan perfecte que quan el vaig anar a visitar, tot baixant les escales, vaig imaginar-hi una novel·la, perquè el mal arriba a tot arreu, fins i tot als llocs més bonics i més tranquils", afirma l'autora gallega, que des de la infància ha passat llargues temporades a Cantàbria, on situa la sèrie de novel·les protagonitzades per la tinent de la Guàrdia Civil Valentina Redondo.

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) té una llarga carrera literària que va començar amb El peso de los muertos (Castalia, 2006), quan encara treballava com a Mosso d'Esquadra. Distingit amb diferents premis, entre ells el Nadal per Abans de gairebé tot (2016) i el reconeixement com a cavaller de les Lletres i les Arts de l'Acadèmia Francesa, l'escriptor situa la seva darrera novel·la, Nadie en esta tierra (Destino), en dos moments diferents, el 1975 i el 2005, i relata la història d'un inspector de policia, Julián Leal, obstinat a salvar un infant, el Chinchilla. A la novel·la, a més d'un poble gallec, Del Árbol retrata els barris més marginals de Barcelona, sacsejats per la droga i on tothom sobreviu com pot, i on creix el Chinchilla, però també despatxos dels qui manen i fan el que volen, perquè tenen poder per fer-ho.

A Palma, el mes de febrer és negre. La culpa és del programa que organitza, des de fa tretze anys, Embat Llibres de Palma, amb el suport de l'Ajuntament, i que conforma el festival de novel·la i cinema negre Febrer Negre. Enguany tindrà lloc entre els dies 18 i 25 de febrer; el programa inclou presentacions de llibres, conferències, concerts, projeccions i itineraris. Un seguit de propostes que serviran per prendre el pols a la salut de la novel·la negra i reflexionar sobre aquest gènere literari.

"Aquest és l'últim episodi que té com a protagonista el comissari Montalbano. El vaig començar el primer de juliol del 2004 i l'he acabat el trenta d'agost del 2005. No n'escriuré cap més. Em reca molt, però a vuitanta anys és inevitable posar fi a moltes coses. A masses", va escriure Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925 - Roma, 2019) quan va entregar Riccardino, l'últim episodi amb el sorrut comissari Montalbano com a protagonista, el 2005. "No el vam guardar en una caixa forta, però no el va llegir ningú, a part de la meva mare [l'editora i gran amiga de Camilleri, Elvira Sellerio, que va morir el 2010], fins al 2019, després de la mort de l'escriptor", diu l'editor Antonio Sellerio. "Quan el vam publicar el 2020 a Itàlia va ser un gran èxit, se'n van vendre 70.000 exemplars i, durant la primera setmana, va encapçalar la llista dels més venuts. Amb la mare vam publicar 60 llibres de Camilleri i encara en publicarem més", afegeix l'editor sicilià.

Fa vint anys, Asa Larsson (Kiruna, 1966) era fiscal i va començar a escriure durant una baixa maternal. Va tenir tant d'èxit amb Aurora boreal (Columna / Seix Barral, 2009) que ja mai més va tornar als tribunals. Traduïda a 30 països, a Espanya Aurora Boreal va vendre, en aquell moment, 156.000 exemplars. A Suècia, més d'un milió. Després van venir més llibres amb Rebecka Martinsson com a protagonista, un nom que ret homenatge a Martin Beck, l'inspector creat per una parella de suecs amb carnet comunista: Per Wahlöö i Maj Sjöwall. A Els pecats dels pares (Columna / Seix Barral), Martinsson investiga un crim del 1962, i es topa amb el crim organitzat, el tràfic de blanques, i una Kiruna en plena transformació per l'explotació de les mines. Larsson somriu molt durant l'entrevista. Se la veu relaxada i té mirada múrria. Repeteix sovint que és una privilegiada perquè té llibertat. Gràcies a l'èxit de les seves novel·les, pot fer el que vol.

"Una nit, quan tornava caminant del Midsommer [una de les festes més importants i esbojarrades de Suècia], vaig pujar per la bastida de la torre de l'Església alemanya, són uns 86 metres, i quan escric imagino l'Estocolm que vaig veure en aquell moment", diu el suec Niklas Natt och Dag (1979) que, amb 1795. La germandat (Proa / Salamandra) tanca la seva trilogia sobre un Estocolm de finals del segle XVIII on poderosos homes de ments perverses i apetits macabres fan el que volen mentre els més pobres malden per sobreviure enmig de llacs d'aigües putrefactes.

"Era un escàndol que les novel·les d'Agatha Christie estiguessin descatalogades en català –explica Glòria Gasch, editora de Columna–. És una de les autores més venudes de la història, el crossover per excel·lència, que llegeixen grans i petits. Representa la concepció exacta i diàfana del bestseller entretingut i de qualitat".

Un ictus ha acabat amb la vida de l'escriptor gallec Domingo Villar quan tot just començava a escriure la seva quarta novel·la. L'autor de la trilogia de novel·les protagonitzada per l'inspector Leo Caldas, disponible en català a Columna, tenia només 51 anys. Nascut a Vigo el 1971, Villar va debutar el 2006 amb Ulls d'aigua, publicada a l'editorial Galaxia en gallec, on Caldas –personatge solitari, fumador i amant del vi blanc– investigava la mort d'un saxofonista. La novel·la, que el mateix autor va traduir al castellà per a Siruela, es va convertir en un èxit de vendes, igual que La platja dels ofegats (2009) i L'últim vaixell (2019).

Després de Terra Alta i Independencia, l’escriptor tanca aquesta saga amb El castillo de Barbazul. En aquesta novel·la, el bibliotecari i expolicia Melchor Marín s’enfronta a la desaparició de la seva filla, que no ha tornat del seu viatge a Mallorca 

Després d’aturar el 2021 a causa de la pandèmia, Febrer Negre torna amb força enguany amb una dotzena edició ben àmplia d’activitats que es duran a terme del 15 al 19 d’aquest mes, encara que hi haurà una prèvia dia 12 coordinada amb el Jazz Palma.

És fàcil desorientar-se: novel·la policíaca de campus, metafísica, cozy mistery, grip lit, cybernoir, polar aïoli... són tan sols algunes de les etiquetes que des dels anys setanta del segle XX han anat acompanyant la literatura de crims. Per posar una mica d’ordre, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955) han escrit el segon volum de Trets per totes bandes (Editorial Alrevés). Si el primer comprenia del 1841 al 1975, el segon comença als anys 70 quan apareixen les últimes obres de Chester Himes i Georges Simenon, i mor Agatha Christie. A partir d'aquell moment es comencen a multiplicar les etiquetes: "El segon volum són la meitat d’anys però té el doble de pàgines", diu Martín sobre aquesta història de la novel·la negra i policial, la primera en llengua catalana. Segons Martín, la literatura criminal és en realitat un macrogènere amb una gran capacitat per l’hibridisme: "És la nòvia o el nòvio perfecte, el fill mestís de la literatura".

La novel·la negra, ideal per desconnectar aquest estiu, ja sigui a la platja, sota un arbre o al sofà de casa o d’uns amics, és també, en força casos, bona literatura. L’ARA ofereix aquest estiu una sèrie d’excel·lents novel·les negres escrites per dues aclamades escriptores actuals, la francesa Fred Vargas i la sueca Camilla Läckberg. De Fred Vargas ofereix els següents llibres: L'exèrcit furiós, Un lloc incert, La tercera verge i L’home dels cercles blaus (19,90 € cada volum), i Sota els vents de Neptú (20,90 €). I de Camilla Läckberg aquests dos: Tempesta de neu i olor d’ametlles (16,90 €) i Dones que no perdonen (18 €). El pack de les cinc novel·les de Fred Vargas té un cost de 100 €, i el de les dues novel·les de Camilla Läckberg de 34,90 €.

El 17 d'octubre del 1961 va ser, durant anys, una data que el govern francès va intentar amagar. "Ara es coneix com la massacre de París, perquè durant una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional, en plena Guerra d'Algèria, el cap de la policia, Maurice Papon, en va ordenar el desallotjament, utilitzant la violència si calia, i el resultat va ser d'entre 200 i 300 morts i milers de detinguts", recorda l'editor Àlex Martín, que s'ha decidit a recuperar Crims per a la memòria, una de les novel·les emblemàtiques de denúncia d'aquest crim d'estat, signada per Didier Daeninckx.

Fa temps que el domestic noir està en el punt de mira dels lectors. Perduda, la tercera novel·la de Gillian Flynn (La Magrana, 2012), La noia del tren, de Paula Hawkins (Campana, 2015), o La vídua, de Fiona Burton (Columna, 2016), van tenir un gran èxit de vendes i van fer créixer el fenomen del noir sense detectius, en què hi ha un cas però el que investiga és un marit, una muller, un veí o una exparella. Encara no sabem quin serà el llegat de la pandèmia perquè el que s’ha escrit en aquests mesos d’aïllament i angoixes encara no és a les llibreries, però les últimes setmanes han arribat noves novel·les en què el crim es cou entre les parets de casa. La desconfiança, la claustrofòbia de viure en llocs petits o aïllats, el desconeixement sobre els fills o els traumes no resolts afloren en els nous thrillers.

Jo Nesbø ha abandonat Oslo i l’inspector que l’ha fet famós arreu del món, Harry Hole, per endinsar-se en un món rural, claustrofòbic, endogàmic i isolat a la seva nova novel·la El regne (Proa/Reservoir Books), amb traducció al català de Laura Segarra Vidal. Amb una gorra anglesa, des de casa seva, i amb la guitarra molt a prop –és cantant de Di Derre i a punt ha estat de tocar per als periodistes– parla sobre què l’ha impulsat a escriure de la intensa relació entre dos germans i un micromón que amaga secrets turmentadors. “El meu pare era un home extremadament racional, sempre tenia clar què era correcte i què incorrecte, però fa vint anys es va enfadar amb un veí que volia comprar les seves terres a un preu molt baix”, diu l’autor noruec. La llei ho permetia i Nesbø va suggerir al seu pare que havia de tenir en compte tots els punts de vista, però la resposta que va obtenir va ser: “Esculls la família per sobre del bé i del mal”. Va ser un dels únics moments en què la figura paterna no va ser racional i va defensar que només valia un punt de vista. Rere la novel·la també plana el record del germà petit de l’escriptor, que va morir fa sis anys, i amb qui tenia una relació molt estreta: van jugar al mateix equip de futbol i tocaven junts.

Daniel Torres (Teresa de Cofrents, 1958) va començar a publicar les aventures retrofuturistes de Roco Vargas a la revista Cairo el 1983. Això vol dir que, amb les seves aturades i represes, la sèrie fa prop de quatre dècades que és viva, una fita només a l'abast d'institucions del còmic espanyol com Paracuellos i Mortadel·lo i Filemó. Després de Júpiter (Norma, 2017), una entrega crepuscular on s'intuïa la possibilitat d'un final per a la saga de l'explorador de l'espai, la sèrie torna amb un volum especial, un spin-off que recupera el personatge Archi Cúper, un detectiu privat amb les faccions de Robert Mitchum que es presentava i moria al segon àlbum de la sèrie, El misterio del susurro, del 1985.

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.