Molts dels canvis que ha viscut el sector cultural a les Illes Balears en els darrers 25 anys es poden resumir en un que els defineix de manera molt clara: s’han fet els primers passos per a la professionalització d’aquells que l’integren. Tots els experts consultats coincideixen a assenyalar que tant en l’audiovisual com també en la música, així com en l’àmbit de la literatura i de l’escena teatral, en aquest primer quart de segle XXI s’ha avançat en relació amb les condicions de treball dels qui s’hi dediquen. Aquestes millores no es poden deslligar de certes polítiques públiques que s’han desenvolupat en aquest sentit –amb l’actual catàleg de subvencions disponibles com un dels seus eixos principals– i que han derivat en l’aparició de llocs de feina i centres de formació. També han permès més diversitat d’estils, temàtiques i gèneres explorats pels creadors de les Balears i, en definitiva, un major reconeixement i connexió amb l’audiència, tant local com de fora.

És dilluns i el dia ha tingut una part positiva i una de negativa per a Álex: ha pogut trobar obert el supermercat del seu barri –normalment arriba a ca seva quan ja ha tancat–, però a penes ha guanyat 25 euros per gairebé dotze hores al carrer repartint paquets. “És el dia més fluix de la setmana”, certifica. Al matí va a un local a Palma on ordena les capses, com faria qualsevol carter.

Treballar en el món dels serveis socials és una qüestió vocacional, amb condicions que de vegades posen en perill la integritat de qui hi fa feina. L’assassinat d’una educadora social a mans de joves interns en un pis tutelat de Badajoz ha posat el focus en una realitat coneguda: els educadors, integradors i treballadors socials estan precaritzats. Cobren poc i es poden trobar, per exemple, amb situacions com quedar tots sols de guàrdia una nit amb 30 adults, alguns amb condemnes per violacions o assassinats. “Quan quedava de guàrdia era jo i el món. No tenia cap suport”, recorda Carol (nom fictici), una integradora social que va treballar a una empresa privada que gestiona espais residencials per a persones amb discapacitat intel·lectual, lligada a problemes mentals i, de vegades, a condemnes judicials.

Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.

Tenir feina tot l'any. Aquest és el principal objectiu que ha marcat Comissions Obreres per transformar el model productiu de les Balears. Tot i que el conveni col·lectiu d’hostaleria i la reforma laboral de 2022 han donat més estabilitat als treballadors, una de les propostes que el sindicat farà al Govern per millorar l'ocupació i les condicions de vida dels residents és allargar la temporada per assegurar una ocupació estable durant cada mes de l'any. "L'estacionalitat ens duu precarietat. Les rendes dels treballadors de les Illes són inferiors que les del conjunt de l'estat espanyol i els períodes d'inactivitat els ha d'assumir l'estat o el mateix treballador amb les seves prestacions", ha denunciat el secretari general de CCOO, José Luís García.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

Aquest estiu, el passo lluny de casa amb una incertesa nova, fins ara desconeguda. Camino pels carrers de Berlín, nedo als llacs gèlids dels afores de la ciutat, marceixo les tardes llegint sota un om que hi ha al jardí d’aquesta residència d’escriptura, i tot ho amara una incertesa nova, original: no sé on viuré quan torni a Barcelona, d’aquí a unes setmanes. Just abans que comencés l’estiu, em vaig dedicar a buscar una llar a la ciutat que, des de fa anys, és el nom que dic si algú em pregunta d’on soc. Vull dir: no es tracta de cap capritx, solament del desig de continuar vivint al pam de terra que considero casa meva.

Diferències salarials, haver d’atendre ràtios elevades, manca de professionals i diferents convenis per a una mateixa feina. Aquesta és la realitat a la qual s’enfronten les mestres i les tècniques educatives de les escoletes de les Balears. El conveni estatal regula l’activitat dels centres municipals amb gestió externalitzada i les escoletes privades i és el més precari. Una mestra percep 1.489 euros bruts en 14 pagues per una jornada de 30 hores lectives, mentre que una tècnica educativa en cobra 1.028,63 per 38 hores de feina amb els nins. En concepte de triennis ingressen 31,74 i 24,38 respectivament, segons les dades aportades per l’STEI. Tot plegat es tradueix en una realitat “lamentable”, assegura Marta, tècnica a una escoleta externalitzada de l’Ajuntament de Manacor des de fa 20 anys. “Cobr 1.070 euros nets”, diu. En el cas d’una mestra, el sou puja, però no molt: cobren damunt els 1.300 euros nets, en funció dels triennis que tinguin. “No arrib a final de mes”, assegura Marta. “Les treballadores estam frustrades. I, quan hi ha una baixa, de vegades no troben substituts”, lamenta.

Un bon gruix dels nascuts el 06, com ells mateixos s'autoanomenen, van passar pels exàmens de selectivitat la setmana passada. Ara deuen estar gaudint d'un merescudíssim estiu, encara aliens a les dificultats que els suposarà emancipar-se, si tot continua en la mateixa direcció. Malgrat això, i atenent les estadístiques, accedir a la universitat continua sent la millor opció. El 2023, la taxa d’atur entre persones amb estudis superiors va ser del 13,4%, molt per sota de la dels joves amb estudis obligatoris, que va superar el 32%. 

El canibalisme és un tabú universal: enlloc no està ben vist cruspir-se un company d’espècie, però el capitalisme i l’enriquiment d’alguns Homo sapiens no deixa de ser una manera de devorar l’altre, de consumir-lo fins a prendre-li tot el que se li pugui prendre. No sé si Marx s’ho va mirar per aquí, però en el meu imaginari l’explotació laboral fins a l’extenuació, fins a extraure del pobre el moll de l’os, és una forma de canibalisme. Si no et paguen el que és just, si la teva indispensable contribució a l’economia no es veu recompensada amb una part proporcional de la riquesa que generes, llavors se t’estan menjant viu, perquè cada minut, cada hora de vida mal pagada, és un bocí de carn teva que l’amo es va empassant. 

Dedicar-se a escriure en català és encara una feina precària: requereix molt d'esforç i està poc recompensada. Els qui practiquen l'ofici com a creadors i traductors han de sumar petits ingressos –derivats dels drets d'autor, de l'escriptura d'articles o de la docència– i, en bona part dels casos, només aconsegueixen guanyar el salari mínim interprofessional, que actualment es troba en 1.260 euros al mes. Parlem amb cinc autors i traductors destacats del panorama actual que ens expliquen les seves experiències personals.

El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa després del part de la meva primera filla va ser seure al llit amb ella als braços i plorar. Em recordo pensant que seria incapaç de cuidar d'un nadó, que no aconseguiria que aquell ésser diminut i vulnerable sobrevisqués. Van passar setmanes fins que aquella idea es va anar fent borrosa i va desaparèixer, però llavors es va manifestar una sensació de soledat com mai havia sentit. Sense poder demanar una excedència, el meu company va tornar a treballar llavors al cap de dues setmanes i allà ens vam quedar el meu nadó i jo completament soles. Vivíem en un barri trist d'urbanitzacions infinites i parcs buits enganxat a un polígon industrial. Sortia a passejar al matí amb la nena a la motxilla, comprava alguna cosa al supermercat si feia falta i, si tenia sort, m'enganxava a alguna conversa al forn o amb alguna mare o àvia perdudes. Sentia una necessitat urgent de parlar del que estava vivint, de compartir amb iguals el que sentia. La resta del temps el passàvem a casa entre canvis de bolquer, teta i el mateix pensament rumiant a sobre: no vull tornar, però no m'ho puc permetre.

La nit de dijous a divendres comença la campanya electoral, que a Catalunya és només per a les eleccions municipals. Però de fet ja portem setmanes en plena campanya, amb multiplicació de debats i entrevistes a candidates i candidats. Arribem al pic de la propaganda quan ja tenim una idea força precisa de quins són els problemes que estan emergint com els més importants per part de les candidatures. A Catalunya, malgrat no haver-hi altres eleccions que les municipals, patim la contaminació dels anuncis electoralistes que va fent el govern central, que selecciona els àmbits en els quals vol impactar. Està clar que el de l’accés a l’habitatge ha estat seleccionat com a prioritari per al govern de Pedro Sánchez. Però també ho és per a la Generalitat de Catalunya tot i no haver-hi eleccions directament ni al Congrés ni al Parlament.

El vaig retrobar en una nit barcelonina com qualsevol altra. Tenia la pell molt bruna i la cara escanyolida, però no me’n vaig adonar fins que va clarejar. Havíem començat a enraonar després del ball, en la nocturnitat de la festa, i ara sèiem en els esglaons d’una plaça que hi havia prop de la discoteca mentre observàvem com la ciutat es desensonyava i se n’anava a treballar. Parlàvem molt. Estàvem cansats i ens costava mantenir-nos desperts. No teníem prou forces per tornar a casa. Érem dos joves desconeguts i somnolents que ens resistíem a caure morts i que petàvem la xerrada per allargar la vetllada. La plaça era menuda. La travessava un d’aquells carrers que ja no formen part de la ciutat: un assortiment de botigues de roba americana de segona mà amb magatzems a sobre i, més amunt, pisos turístics. Els dependents, amb el cafè a la mà, rondaven d’un costat a l’altre i cotorrejaven abans d’obrir els negocis. Aprofitaven els pocs minuts de llibertat que els quedaven per fer el borinot. Des que ens havíem conegut, ell i jo havíem gaudit d’una conversa tan dolça i entretinguda que cap dels dos havíem intentat descobrir com es deia l’altre. Abans de marxar a dormir ens ho vam haver de preguntar. El seu nom no em va dir res, però el meu cognom li va despertar records antics. Va mirar de reviscolar els meus. Havia festejat amb una amiga anys enrere i, tot i que havia sentit parlar de mi moltes vegades, només m’havia vist un dia i no havíem intercanviat ni un mot. De sobte entenia per què la meva cara li sonava. 

La pandèmia ha fet que la feina de les infermeres sigui més visible, que estigui més valorada socialment, però això no s’ha traduït en millores laborals importants. Fa anys que les professionals denuncien la precarietat a què estan sotmeses, sobretot per la càrrega de feina, però la situació no s’ha revertit: les Balears encara són la comunitat amb la ràtio d’infermeres per pacient més baixa de l’Estat (5,7 per 1.000 habitants), i molt lluny de la recomanació de l’OCDE, que és de 10,2. Aquesta situació és encara pitjor a la sanitat privada, on les infermeres tenen jornades laborals més llargues, ràtios més baixes i pitjor sou.

Fa uns dies, les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) van presentar l’informe sobre els indicadors de pobresa i desigualtats, l’INSOCAT núm. 15, a partir de les dades publicades per l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) a Catalunya, entre altres estadístiques. El document, sota el títol Vides precàries, drets vulnerats, mostra un fet que, any rere any, les xifres i les entitats socials corroboren: la persistència i la intensificació de la pobresa, l’extensió de la vulnerabilitat i la multiplicació de situacions de precarietat i exclusió, amb un clar afebliment dels drets de la ciutadania, que pateix greus dificultats per accedir als béns bàsics per a una vida digna.