“Han arribat 7.300 immigrants en pastera el 2025 i l’impacte d’això és que només en sanitat cada dia 300 pacients mallorquins, menorquins, formenterers i eivissencs deixen de ser atesos perquè els metges deixen d’atendre aquestes persones que no aporten res al sistema sanitari”. La portaveu de Vox en el Parlament, Manuela Cañadas, va fer aquestes afirmacions el 29 de gener.La qüestió aquí és que la representant de l’extrema dreta va mentir, perquè ningú no deixa de ser atès pel sistema sanitari de les Balears: ni els residents, ni els turistes, ni els migrants. En aquest reportatge desmuntam una mentida de Vox, encara que el partit en fa servir moltes altres.

Mesures de conciliació laboral i flexibilitat, modernització i enfortiment de l'Atenció Primària, situar el ciutadà al centre o erradicar l'estigmatització per motius de salut mental. Aquestes són algunes de les línies estratègiques i conclusions a les quals han arribat els sis grups de treball que integren el Pacte per la salut i que s'han treballat durant cinc mesos de feina i diàleg per part de més de 250 professionals. Amb aquestes propostes sobre la taula s'obre un període en què els participants puguin fer noves aportacions, modificacions o aclariments en relació amb altres línies estratègiques. El Pacte, si tot va bé, se signarà després de l'estiu.

Soc responsable de la meva salut. Si em llevo amb el muscle garratibat i la tensió física em desvia de les tasques que he de fer, penso que deu ser per la mala postura que adopto quan treballo. M’he de corregir. Si després d’un llarg viatge sento les punxades del que ja sé que és una ciàtica, em dic que he de fer més exercici, enfortir no sé quina musculatura i estirar-ne no sé quina altra. Si cada mes passo uns dies amb el cap emboirat, cansament i un dolor que no passa amb cap analgèsic, he de dissimular i fer veure que estic com sempre, no sigui que la meva condició biològica de dona m’estigmatitzi també per raons menstruals. Si un dia tinc diabetis com tenen alguns membres de la meva família, recordaré tots els dolços que he menjat al llarg de la vida. Si tinc un càncer de còlon, pensaré en els filets i els embotits. M’he desfet del pensament màgic i ja no carrego amb la culpa judeocristiana (que també és la musulmana), però sovint em descobreixo fustigant-me sobre la base de la ciència mèdica, pensant que, si no em trobo bé, és que dec haver fet alguna cosa malament.  

“Cada dia rebem entre 80 i 100 pacients, la majoria criatures i dones, perquè els bombardejos són durant la nit, i els troben dormint a casa. Molts arriben totalment cremats. La situació és terrible i si els atacs israelians contra els civils continuen serà una catàstrofe”, és l’últim missatge que l'ARA rep del doctor Ahmad Muhanna, director de l'Hospital Al-Awda al camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja de Gaza. Abans que Israel ordenés evacuar el centre, on estaven operant pacients, encara va tenir temps de dir que només tenien medicines per a una setmana o deu dies: “Sense analgèsics ens costarà molt tractar els pacients”. També advertia que la gasolina dels dos generadors que funcionen alternativament per fer funcionar els quiròfans, els respiradors i les incubadores se’ls acabaria en qüestió de dies. L’hospital, com altres equipaments mèdics de la Franja, ha patit també danys en els bombardejos. 

Economistes molt respectables continuen dient que la immigració és la solució a molts dels problemes que la baixa natalitat i l’envelliment consegüent generen sobre l’economia i altres aspectes diversos de la realitat social. La intuïció és senzilla: mirem al voltant de casa nostra i vegem el nombre de fills que tenen els nostres fills, lluny de la taxa de reposició; comprovem la dificultat de formar famílies emancipades en sous i habitatges, i afegim-hi la creixent dependència dels nostres majors, que necessiten suport no només social i pressionen les cures informals de cada vegada menys familiars davant de les insuficiències de les cures formals públiques. Si a això hi afegim el que passa a la resta del món amb la gran quantitat de gent que viu malament en els seus països i vol emigrar i fer la feina que calgui, especialment en llocs del mateix domini lingüístic, trobem el que alguns pensen que és la quadratura del cercle.  

La complexitat del nostre sistema sanitari porta incorporat un missatge de complementació i organització col·laborativa que, ben emprat, seria un gran exemple. No importa la titularitat de l’hospital on ens han operat, no importa la titularitat del centre on hem fet la convalescència, no importa la titularitat d’on estem fent la rehabilitació, ni la del laboratori on ens fan les anàlisis clíniques, no importa el titular del centre on ens han de fer una ressonància magnètica... El que importa és que no ens hagi d’importar perquè el contínuum assistencial estigui garantit i sigui àgil i eficient. Sempre que intento explicar-ho apareix en el meu cap un vers de La pell de brau del gran Espriu: "...i convindran molts noms a un sol amor”. 

Oferir eines d'autocura i gestió emocional als professionals sanitaris és una de les mesures que emprendrà la Conselleria de Salut per millorar la qualitat del servei i, en conseqüència, el tracte cap als usuaris. Aquesta és una de les mesures que preveu el Pla d'humanització 2022-2027, que ha presentat aquest dilluns la Conselleria de Salut i Consum, que té com a objectiu implementar un canvi de model d'atenció sanitària basat en una relació amb l'usuari més humana, que atengui i satisfaci les inquietuds i les necessitats de la persona i li faciliti les eines adequades perquè pugui prendre decisions compartides sobre el seu propi procés.

He seguit amb atenció els debats que han acompanyat la campanya electoral portuguesa. Amb unes posicions desacomplexades en l’eix esquerra-dreta, António Costa ha aconseguit reforçar el seu suport i disposa d'una pròrroga per portar a la pràctica determinades reformes. Un dels debats més interessants ha estat el del model del sistema sanitari. El primer ministre reelegit es decanta per tractar com a professionals d’excel·lència els metges i altres especialistes sanitaris del sistema públic per evitar les grans fugues cap a la privada.

La presidenta del Govern, Francina Armengol, ha insistit aquest dijous a "transmetre un missatge de tranquil·litat" perquè, malgrat l'augment de casos de covid-19 a les Balears, "la situació hospitalària està controlada". Armengol s'ha traslladat a Menorca per inaugurar la remodelació de la zona esportiva del Mercadal, i també ha fet referència a la recomanació de França de no viatjar a l'estat espanyol. La presidenta ha especificat que es tracta d'una recomanació i no d'una obligació, segons ha informat Europa Press.

Darrere els mil fulls de material de filtratge de les nostres mascaretes no ha desaparegut l’ambició d’un demà guiat amb mentalitat oberta. Els sanitaris també podem parlar de si en el camí de la transició energètica són més prioritàries les teulades urbanes o l’ocupació d’espai agrícola; podem escoltar la culpabilització recíproca del retard en les infraestructures necessàries per a digitalitzar la producció, la logística i l’obertura a nous mercats; ens preguntem per què no aprofitem ara que no hi ha turistes per posar el nostre patrimoni a punt per atreure visitants de més poder adquisitiu; som conscients de la necessària reconversió de determinats sectors econòmics i del proclamat i no efectuat canvi en els models d’aprenentatge. De tot això podem parlar-ne en els pocs minuts de conversa que ens deixa l’intent d’atendre els infectats per coronavirus que han desenvolupat formes greus de la malaltia que ens té contra les cordes.

Més enllà de les conseqüències dramàtiques, i sigui quan sigui que es pugui donar per acabada la pandèmia, el covid-19 també ens hauria de fer qüestionar la relació que tenim amb la pròpia salut per millorar la manera com la gestionem. La meva tesi és que l’extraordinària extensió i millora que ha viscut el sistema sanitari en les darreres dècades, paradoxalment, ha produït una gran reculada en la cultura popular de la cura personal. Ara el covid-19 ens recorda l’enorme responsabilitat individual que tenim de vetllar per la nostra pròpia salut, però l’hauríem de fer també extensiva a altres àmbits quotidians que hem cedit al sistema sanitari fins a ser-ne excessivament dependents.

Aquests dies estem envoltats de mort. De morts que tenen nom i cognom, persones que estimem o que els que estimem estimen. Persones que perduraran en la nostra memòria perquè sabem qui eren. Les estadístiques, aquestes que el govern espanyol no aconsegueix harmonitzar, augmenten deixant en evidència que estem veient desaparèixer una generació d’avis que són els que ens van cuidar i els que van reconstruir el país després de la Guerra Civil. Els que ens van donar les eines per intentar fer-ho millor col·lectivament i de manera individual i a qui no sabem si acabarem decebent o honrant. La tria és urgent.

Com estan?

El debat sobre la sostenibilitat del sistema sanitari i la seva viabilitat es fonamenta en una qüestió evident: el cost de la sanitat supera reiteradament els recursos que es destinen a finançar-la. Les raons d’aquest increment continuat de la despesa sanitària s’atribueixen a diversos factors, al cost creixent de les noves tecnologies diagnòstiques i terapèutiques, al de les malalties cròniques, a la major utilització dels serveis sanitaris i a la ineficiència del sistema sanitari i de les institucions que el constitueixen.

La radiografia del sistema sanitari català fa temps que la tenim feta: és un sistema de cobertura universal, mixt público-privat, amb una alta capacitació professional, però afectat d'un infrafinançament crònic. És un sistema que ha resistit les retallades i està superant la brutal crisi del covid-19 sobretot gràcies al sobreesforç i l'entrega dels professionals, entre els quals preval un fabulós component vocacional. Dit això, arran d'aquestes crisis també s'ha fet evident que no és "el millor sistema del món", com acríticament s'havia anat repetint, i que moltes coses poden canviar cap a millor. De fet, de la reacció de xoc que en conjunt s'ha adoptat per fer front al coronavirus se'n poden treure uns quants aprenentatges de futur, entre els quals, per exemple, prioritzar encara millor els recursos, desburocratitzar les tasques, donar més autonomia als centres, atorgar més lideratge als professionals, consolidar equips transversals i coordinar la recerca amb l'atenció sanitària.

Dimecres vinent, 25 de març, el sistema sanitari es podria col·lapsar a l'estat espanyol. Les mesures aplicades fins ara no han sigut suficients per frenar la corba de creixement de la Covid-19, asseguren en un informe científic 70 investigadors de diverses àrees vinculades a l'estudi de l'evolució de la pandèmia. Per aquest motiu, reclamen el confinament total de les àrees on se superin els 25 casos d'infectats per milió d'habitants. Madrid i Catalunya, de manera ben particular, s'inclouen en aquesta llista. Però no són les úniques que han assolit una xifra que fa que els experts demanin urgentment que cessin totes les activitats tret de les essencials i es restringeixi la mobilitat al mínim imprescindible.