El Tribunal Constitucional preveu celebrar un ple monogràfic per resoldre sobre la llei d'amnistia els dies 24, 25 i 26 de juny. El president de l'òrgan, Cándido Conde-Pumpido, ja va dir fa uns dies en un esmorzar a l'Ateneo de Madrid que es deliberaria sobre l'amnistia abans de l'estiu i, amb el calendari sobre la taula, l'opció "més probable" és la de la setmana de Sant Joan, tal com ha avançat TV3 i ha confirmat l'ARA. Al ple hi participaran deu magistrats dels dotze totals, atès que José María Macías –del sector conservador– va ser recusat per haver participat en l'informe que va fer el Consell General del Poder Judicial quan n'era vocal en contra de la llei d'amnistia i Juan Carlos Campo –del sector progressista– es va abstenir perquè també s'hi va pronunciar quan era ministre de Justícia. Així, es preveu que s'imposi la majoria progressista per 6 a 4.

Nova maniobra de la dreta del Tribunal Constitucional per aturar l'amnistia. Tres magistrats proposats pel PP a l'òrgan de garanties, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel i César Tolosa, han registrat un escrit aquest dilluns en què sol·liciten presentar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) abans de dictar la sentència, o bé esperar que Luxemburg resolgui les que ja hi ha presentades. Per exemple, les de l'Audiència Nacional pel cas dels membres dels CDR acusats de terrorisme i la del Tribunal de Comptes sobre la causa de l'1-O i l'acció exterior de la Generalitat durant el Procés. Consideren que hi ha aspectes de la llei d'amnistia que poden ser contraris al dret europeu i que, abans d'analitzar la constitucionalitat de la norma, caldria que el TJUE es pronunciés. Fonts consultades per l'ARA, però, concedeixen poc recorregut a aquest intent de torpedinar l'amnistia.

El Tribunal Constitucional aparta el magistrat José María Macías de les deliberacions sobre l'amnistia. La majoria progressista s'imposa per 6 a 4 i aquesta composició és la que abordarà tots els recursos que tinguin a veure amb l'oblit judicial del Procés. L'exministre Juan Carlos Campo ja va decidir abstenir-s'hi perquè va dictar els indults quan era al govern de Pedro Sánchez i ara s'accepta la recusació que la Fiscalia havia plantejat contra Macías, que com a vocal afí al PP al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va liderar un dur informe contra la norma mentre es tramitava al Congrés.

1. Irresponsabilitat. Les comunitats autònomes del PP, amb Ayuso com a abanderada, sempre un pas al davant de Feijóo, Vox i el socialista manxec García-Page, abanderat del neofelipisme, porten l’amnistia al Constitucional. La impotència política traslladada als tribunals. Un exercici més de politització de les institucions que haurien de ser neutrals: atureu el que nosaltres no hem pogut evitar. I tan descaradament que presenten recusacions contra els membres del Constitucional que consideren que no són de la seva corda. Només faltaria donar-los la sentència escrita. Trist exercici que no fa més que confirmar la politització de les institucions espanyoles als alts nivells. Allà on no arriba, la dreta traspassa la feina als que considera afins. Patètica idea de la separació de poders i funcions.

Quatre dies després que el PP registrés l'anunciat recurs contra la llei d'amnistia al Tribunal Constitucional, aquest dilluns s'ha produït una allau de recursos de les autonomies populars. Isabel Díaz Ayuso ha estat la primera a anunciar que la Comunitat de Madrid ja havia formalitzat el registre en un esmorzar informatiu, poc abans que l'Aragó també confirmés el mateix moviment. A aquestes dues autonomies cal sumar-hi Galícia, Múrcia, Cantabria i Andalusia. De moment, són sis les comunitats del PP que han fet el pas i, d'aquí a dimecres –quan venç el termini per recórrer, de tres mesos des de la publicació oficial del text–, les seguiran en cascada Extremadura, Castella i Lleó, les Illes Balears, el País Valencià i La Rioja.

La llei d'amnistia pretenia ser un instrument àgil per acabar amb la persecució judicial de molts càrrecs i activistes independentistes. Per això es va fixar un termini d'aplicació màxim de dos mesos, que evidentment ja no s'ha complert en la majoria dels casos. Els tribunals, començant pel Suprem i l'Audiència Nacional, retorcen els terminis plantejant recursos a Europa i també al Tribunal Constitucional (TC). I aquest últim, segons fons jurídiques consultades per l'ARA, no resoldrà fins d'aquí a sis mesos o un any. Dimarts que ve el tribunal de garanties decidirà l'admissió a tràmit sobre el primer cas que ha arribat: la qüestió d'inconstitucionalitat que ha plantejat el Suprem pel cas d'un manifestant encausat per desordres públics. N'arribaran més, i el PP també s'hi ha sumat amb un recurs d'inconstitucionalitat registrat aquest mateix dijous.

Catalunya té nou president: Salvador Illa. És el tercer president socialista que dirigirà el govern català, després de Pasqual Maragall i José Montilla, però el primer que ho serà havent guanyat unes eleccions. Aquí tenim el primer motiu pel qual Illa és president, haver quedat primer. Tanmateix, aquest no constitueix el principal motiu de la seva elecció, com ho demostra el fet que altres dos socialistes, Pedro Sánchez i Jaume Collboni, són respectivament president i alcalde havent perdut les eleccions. La raó autèntica per la qual Illa ha sigut elegit 133è president de la Generalitat es basa en el fet que el tripartit sumava. Alguns ho vàrem advertir reiteradament: si el tripartit suma, es farà. I així ha estat. És una equació que no falla mai, excepte quan Esquerra Republicana pot ostentar la presidència, com ha succeït en aquests darrers anys, amb Pere Aragonès.

Fa pocs dies, i en aquestes pàgines, Joaquín Urías donava per morta la llei d’aministia, després de les dues decisions del Tribunal Suprem la setmana passada relatives a la situació de Junqueras, Romeva, Turull i Bassa, per una banda, i Puigdemont, Comín i Puig, per l’altra. Jo discrepo. Hi ha diversos escenaris oberts que convé que analitzem detingudament. I ara encara més després de la decisió de dilluns del jutge García-Castellón d’arxivar el cas Tsunami i la de dimarts del jutge Aguirre de demanar al Suprem que obri una causa contra Puigdemont i el seu entorn per traïció, malversació i pertinença a organització criminal.

Un error groller de García-Castellón amb una cosa tan nímia com una pròrroga extemporània de la instrucció del cas Tsunami ha posat fi a una investigació delirant per terrorisme. Bona notícia. Però resten encara alguns fronts oberts. El lector potser recordarà que, en aquestes mateixes pàgines, vaig fer referència al fet que la guerra de guerrilles del Tribunal Suprem (TS) per no aplicar la llei d’amnistia podia topar amb un altre obstacle inesperat: la decisió dels magistrats de no plantejar cap qüestió prejudicial a escala europea –cosa que sí que farà l'Audiència Nacional en el cas dels CDR– i abocar tota la litigiositat en el mateix TS i després en el Tribunal Constitucional (TC), per dilatar i fer il·lusoris els beneficis de la norma o per evitar un nou correctiu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a la vista de com han hagut de retorçar el delicte de malversació: la independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE perquè l'aportació econòmica d'Espanya als pressupostos comunitaris hauria disminuït. I això que la sentència del Procés deia que la independència era un “ensomni”, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana”. 

Un observador imparcial podria demanar-se tranquil·lament com és que, si el Congrés dels Diputats (seu de la sobirania nacional espanyola) va aprovar la llei d’amnistia per als encausats pel Procés, el president del Parlament, Josep Rull, es veu en la necessitat d’aclarir, en el curs d’una entrevista, que “Puigdemont no serà detingut al Parlament”.

Els magistrats del Tribunal Constitucional signen cada cop menys sentències sobre el Procés. Això és el que es desprèn de l’informe anual de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern d'aquest any, que constata que només cinc de les gairebé 200 sentències signades l’any 2023 resolen litigis relacionats, directament o indirectament, amb el dret a decidir i el procés independentista. Aquestes cinc sentències, emmarcades en un total de vuit interlocutòries dictades sobre aquests litigis, van fer que el 2023 fos un dels anys amb menys activitat del TC relacionada amb el tema. Des d’abans del 2017 –quan encara s’havien de resoldre gairebé totes les qüestions al voltant del referèndum del 9-N del 2014– que no tenia tan poca feina vinculada al Procés. L'any 2019 el nombre d'interlocutòries es va enfilar fins a 53 i el 2020 fins a 51.

El Tribunal Suprem espanyol, mitjançant un extravagant pronunciament, ha deixat pràcticament sense efectes una llei acabada d’aprovar per les Corts espanyoles. No es tracta d'una llei qualsevol, sinó de la norma més transcendent d'aquesta legislatura i una de les més importants aprovades els últims anys pel Congrés dels Diputats: la llei d'amnistia.

Quines opcions hi ha perquè l'amnistia als líders del Procés sigui possible? Una opció és que el Tribunal Constitucional obligui el Tribunal Suprem a revisar la seva decisió, i una altra que comportaria un nou recorregut parlamentari és reformar la mateixa llei al Congrés. En les seves interlocutòries, el jutges Manuel Marchena i Pablo Llarena venen a dir que el text de la norma no reflecteix el que pretenien els grups polítics que la van pactar. Per no aplicar l'amnistia s'agafen a l'article que preveu exclusions: un apartat parla del delicte de malversació i un altre de l'afectació als interessos financers de la Unió Europea. Si no hi hagués aquestes exclusions, l'alt tribunal no hauria pogut rebutjar-la de pla com va fer aquest dilluns i hauria d'optar per alguna estratègia, com elevar una qüestió d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional o una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És una alternativa real? Fonts de la Moncloa consultades per l'ARA ho descarten.

De demanar 27 anys de presó a defensar el sobreseïment lliure en aplicació de la llei d’amnistia. El canvi més important de la Fiscalia amb relació a la judicialització del Procés s'ha produït aquest dijous a l’Audiència Nacional en la vista de previ pronunciament de la causa dels CDR coneguda com a Operació Judes, en què 12 activistes estan al límit de ser jutjats per pertinença a organització terrorista, i 8 d’ells també per tinença de substàncies explosives de caràcter terrorista i estralls en grau de temptativa. “Els criteris interpretatius no ens generen dubtes quant a l’aplicació de la llei d’amnistia al cas que ens ocupa”, ha destacat la tinent fiscal de l’Audiència Nacional, Marta Durántez. La decisió recaurà, però, en el tribunal presidit pel jutge Alfonso Guevara, que resoldrà per escrit aquest divendres o a principis de la setmana que ve.

L'acusat de fer una pintada on posava "Puta Espanya" a la façana de l'Ajuntament de Felanitx (Mallorca) ha demanat acollir-se a la Llei d'amnistia, després de la seva entrada en vigor aquest dimarts amb la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). Es tracta de la primera persona a Mallorca que sol·licita l'arxivament de les actuacions judicials emparant-se en el fet que el cas té una relació directa amb el que judicialment es coneix com el 'procés independentista català'. En aquest sentit, el seu advocat, Josep De Luis, espera que la Fiscalia "apliqui les lleis com estan redactades i no les interpreti de manera arbitrària".

Potser la millor manera d’entendre el sentit de l’amnistia i les previsibles reaccions del “partit judicial espanyol”, en expressió d’Aragonès, Rufián i altres, és recordar el que va passar l’octubre del 2017. Un moviment independentista creixent va anar prenent cos des que el president Pujol va deixar la presidència i Convergència es va sentir desemparada i desbordada i va voler anar més enllà de les seves forces amb la convocatòria d'un referèndum i una declaració d’independència impossible de fer efectiva perquè no es disposava de cap dels instruments exigibles: suport internacional i capacitat per proclamar lleis que realment es complissin (amb un poder policial i judicial per fer-les efectives).

El president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García-Page, també portarà la llei d'amnistia al Tribunal Constitucional. Ho ha anunciat aquest divendres al migdia el mateix Page en una compareixença en l'acte institucional del Dia de Castella-la Manxa. D'aquesta manera s'alinea amb les comunitats autònomes del PP i presenta batalla al seu propi partit, el PSOE, que ha pactat la normativa amb els partits independentistes. "Perquè aquesta regió es defensi del que considerem una agressió al concepte d'igualtat i ho faci, lògicament, al Tribunal Constitucional", ha justificat Page. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, es va avançar a tothom aquest dijous, just el dia que la llei s'aprovava al Congrés, i va anunciar que el seu govern portava la llei a l'alt tribunal. Davant del desafiament de Page, fonts de la Moncloa i del PSOE s'han limitat a contestar que "té dret a fer-ho".

Després de molts mesos de discussió i una tramitació procel·losa, la llei d'amnistia ja té obertes les portes del BOE. Sens dubte és el final d'un procés difícil, però també l'inici d'un altre de nou. Perquè les lleis, per molt ben lligades que semblin i per molt ben escrites que estiguin, no s'apliquen soles. Cal l'acte de voluntat d'un jutge que ho ordeni.

Que l'aprovació de la llei d'amnistia és un gran èxit democràtic sols es pot negar des de l'ofuscació ideològica o des dels interessos de partit, des de la ignorància o la mala fe. Arribar a aquest moment era imprescindible si es volia mantenir un estat de dret que ha estat violentat, trencat i/o posat en màxim risc moltes vegades en els darrers anys. Però no ho ha estat perquè els independentistes catalans fossin una colla de criminals, sinó perquè els suposats defensors de la democràcia han actuat de formes profundament i violentament antidemocràtiques.

Quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia salta espantada per la finestra. Aquesta cèlebre frase de Francesco Carrara, jurista italià del segle XIX, resumeix perfectament el que s’ha viscut a Catalunya i a Espanya en els darrers anys. Per combatre l’independentisme català, el govern de Mariano Rajoy va decidir externalitzar als tribunals un conflicte de naturalesa exclusivament política, en una etapa de lawfare sense precedents en un estat democràtic. S’ha retorçat el dret i s’ha instrumentalitzat la justícia per perseguir i condemnar els adversaris polítics blanquejant qualsevol actuació de legalitat discutible. Contra els independentistes, la fi justificava els mitjans. Presó, inhabilitacions, embargaments, espionatge i campanyes de deshumanització han estat pràctiques habituals fetes des de l’absoluta impunitat. I qualsevol denúncia d’aquests abusos sempre acaba en un calaix.