Són mesos d'esdeveniments importants que marcaran el futur de la infanta Sofia. D'aquí dues setmanes arribarà a la majoria d'edat, un mes després es graduarà al UWC Atlantic College –un centre de batxillerat internacional ubicat al sud de Gal·les– i poc després haurà de decidir com vol orientar la seva vida acadèmica a partir del setembre. Fins ara les dues filles de Felip i Letícia han seguit un recorregut acadèmic calcat: passant pels mateixos col·legis i cursant els mateixos batxillerats. Però ara tot fa preveure que per primera vegada els seus camins començaran a separar-se.

La sentència de dijous del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que avala que el Tribunal Constitucional pugui vetar, en alguns casos, la tramitació de mocions a favor del dret a l’autodeterminació o contra la monarquia ha estat una galleda d'aigua freda, i hi haurà temps d'analitzar-la. En aquest article em centro en una altra qüestió relativa al TEDH. En el marc de les negociacions entre Junts per Catalunya i l'executiu de Pedro Sánchez a Suïssa, dilluns es va conèixer que el consell de ministres espanyol aprovaria l’adhesió d'Espanya al Protocol 16 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH; Tractat No. 214) de manera immediata. Aquest protocol, que va entrar en vigor l'agost de 2018, va introduir una innovació significativa al sistema judicial de protecció dels drets humans a Europa. En concret, permetre a les altes instàncies dels tribunals estatals designades pels estats membres sol·licitar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) una opinió consultiva sobre qüestions de principi relacionades amb la interpretació o aplicació dels drets i llibertats definits en el Conveni. Les sol·licituds es poden fer en el context de casos pendents davant dels tribunals domèstics competents, i el TEDH té la facultat d'acceptar la sol·licitud i emetre un dictamen que, formalment, no és vinculant. Tot i que la innovació és significativa, no és comparable amb la repercussió del procediment de remissió prejudicial del dret de la Unió Europea (UE), a causa de la diferent estructura jurídica del procediment del Protocol núm. 16 en comparació amb el procediment de referència prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) –l'anomenada qüestió prejudicial, que sí que és vinculant perquè l'objectiu és garantir la supremacia del dret de la UE.

Trenta-vuit anys després de l'escàndol mediàtic del presumpte embolic amorós de Felip en un Carnaval de Salvador, la història es repeteix. Després d'una travessia de diferents dies, el vaixell on navega Elionor de Borbó ha arribat aquesta setmana a la localitat brasilera. Com és costum, els joves de l'Escola Naval de Marín s'han pres un dia lliure i han anat a veure les preparacions de la ciutat per al Carnaval. Entre begudes, música i gent, un paparazzi assegura que va veure l'hereva embolicant-se amb un noi de la seva companyia, un enrenou mediàtic que ja va viure Felip VI quan es trobava a la mateixa ciutat i a la mateixa edat que la seva filla.

Al rei Joan Carles li agrada sentir-se acompanyat dels seus, malgrat la distància que des de fa gairebé cinc anys el separa de l'Estat que un dia va regnar. Per això, tot i els milers de quilòmetres que separen la Zarzuela d'Abu Dhabi, cada any protagonitza grans festes d'aniversari per mostrar que encara gaudeix del suport de la família –sobretot aquella que no passa per la línia successòria– i dels seus amics. Aquest any, a més, ha ampliat la llista de convidats i ha pogut sumar les parelles d'alguns dels seus nets, fet que representa l'oficialització de les relacions sentimentals dels joves.

Amb fruïció, llegeixo en una revista esportiva “els problemes acadèmics de les filles dels reis d’Espanya”. Diu que la gran –l’hereva– té problemes físics a l’acadèmia militar: no acaba d’estar en forma. La petita, en canvi, es veu que fa botelló amb els amics. El que seria, vaja, l’actitud normal d’un adolescent obligat a estudiar una carrera que no li agrada.

Hi ha un gest icònic, parodiat i carregat de significat que està estretament vinculat a la reialesa: la royal wave, com els britànics anomenen el subtil moviment de canell amb el qual els membres de la reialesa saluden els seus conciutadans. Aquest gest engendrat a Buckingham Palace es va estendre a principis del segle XX a les diferents corts europees, consagrant-se com un moviment exclusiu dels fills de sang blava.

A la dècada del 1980, la monarquia britànica va gaudir d'uns índexs de popularitat que semblaven assegurar la viabilitat de la institució a molt llarg termini. La clau de l'èxit reposava sobretot en la figura de Diana de Gal·les que, juntament amb el papa Joan Pau II, va ser la persona que va acaparar més espai mediàtic el darrer quart del segle XX. A mitjans de la dècada del 1990, en canvi, arran de la tumultuosa separació de Lady Di i el príncep Carles, la popularitat de la Corona britànica va davallar fins a extrems mai vistos. Resulta interessant constatar que el clímax d'aquella popularitat i la seva crisi més profunda poden ser explicats a partir del mateix concepte: el de visibilitat mediàtica. El diari The Sun i altres subproductes periodístics per l'estil van ser els responsables d'acabar generant corrents d'opinió antagònics referits a una mateixa institució. Val a dir, ni que sigui en forma d'apunt, que això ja ho havia predit l'agudíssim Walter Lippmann ni més ni menys que l’any 1922 a Public Opinion.

Ha estat lamentar-se que li estan robant el relat i que no parin de filtrar-se fotos i àudios devastadors per al que quedés de la reputació de Joan Carles de Borbó. En el capítol d’aquest dijous, el rei reconeix davant la seva amant Bárbara Rey el mèrit del general Armada, que malgrat haver-se passat set anys a la presó condemnat pel cop d'estat del 23-F va guardar un lleial silenci, la qual cosa torna a projectar dubtes fonamentats sobre el paper de defensor de la democràcia que al monarca li va reservar l'hagiografia oficial.

La vida personal de Joan Carles I als anys noranta fa goteres. Després de l'anunci de la publicació de la seva autobiografia i de la difusió de les fotografies íntimes entre l'emèrit i Bárbara Rey –filtrades pel fill de la mateixa vedet a la premsa neerlandesa–, la família reial suma una nova crisi. Aquest dimecres a la nit Ok Diario ha filtrat una conversa gravada per l'actriu a principis dels anys noranta en la qual el pare de Felip VI confia a la vedet les inquietuds i problemes interns de la casa reial.

La crònica rosa d'aquesta setmana ha estat absolutament retro. Els temes que més han triomfat han vingut a demostrar la meva teoria que Espanya és incapaç de generar icones pop interessants des de fa anys i que estem abocats a viure del record. O més ben dit: a viure de veure com es va podrint el record. Un record que, tot sigui dit, ja no feia gaire bona fila d'entrada.

Poques hores després que Joan Carles anunciés la publicació de les seves memòries amb la intenció d'explicar "els seus errors i males decisions", el fill de Bárbara Rey ha decidit enviar a diferents mitjans les fotografies d'un altre episodi –també conegut públicament– de la vida del monarca: el romanç de l'emèrit i l'exvedet. A les diferents fotografies es pot veure com la parella comparteix una taula en una terrassa, on se'ls veu fent-se petons i donant-se mostres d'afecte de manera desacomplexada. Les imatges van ser preses el 1994 pel mateix fill de Rey a petició de la vedet i no ha estat fins aquest dimecres que han sortit a la llum a través de la revista neerlandesa Privé.

Els rumors s'han confirmat: Joan Carles I ja ha firmat les seves memòries. A priori, el llibre de qui va ser rei d'Espanya no sortirà ni en la seva llengua materna ni a la seva terra natal. Ho farà en llengua francesa amb l'editorial Stock, de la multinacional francesa Hachette. Així ho ha avançat la revista, també francesa, Point de Vue, que ha assegurat que la publicació veurà la llum a principis de l'any que ve, malgrat que algunes distribuïdores han avançat la data al 13 de novembre. No se sap si alguna editorial espanyola ha adquirit els drets per a la seva publicació.

Els deu anys del regnat de Felip VI es van produir només una setmana abans de la signatura del cap d'Estat a la llei d'amnistia, la qual cosa va provocar crítiques des de les files ultres. Si bé la dreta i l'extrema dreta s'havien erigit en els màxims defensors de la monarquia, la nova formació S'ha Acabat la Festa ja ha declarat la guerra per això al rei i Vox li ha començat a fer peticions constitucionalment impossibles. Estem davant una nova etapa en la relació de la monarquia i l'extrema dreta? ¿Perilla el suport de la dreta radical a la Zarzuela?

Un dels principals estudiosos de la monarquia espanyola, el periodista José Antonio Zarzalejos, assegura que ha consultat enquestes no publicades sobre Felip VI i que la seva valoració se situa aproximadament en un 7 sobre 10. En una nota similar se situa la seva filla, la princesa d’Astúries i oficialment hereva, Elionor; i a més distància, la reina Letícia. Des del 2015 que el Centre d’Investigacions Sociològiques no pregunta a la ciutadania sobre la monarquia. Ho hauria de fer? “El CIS de [José Félix] Tezanos, no”, afirma Zarzalejos en conversa amb l’ARA.

No ho serà de Mallorca, si més no. El Consell de Mallorca va decidir fa uns dies, amb el vot en contra de Més i l’abstenció del PSOE, no acceptar la proposta d’atorgar-li a la filla de Felip i Letícia aquesta distinció, que només va comptar amb els vots favorables del PP i de Vox. Havia estat presentada, la proposta, pel PP, que uns mesos enrere va començar una espècie de campanya d’adulació cortesana a la casa reial espanyola, concedint-li la Medalla d’Or (la màxima distinció civil que atorga el Govern Balear) a Sofia, la reina emèrita. L’ocasió va servir per descobrir que totes les dècades que vam veure Sofia saludant amb la mà sense dir cap paraula no eren una casualitat: va resultar que la reina mare d’Espanya es va mostrar incapaç de fer correctament ni que fos un breu discurs d’agraïment en castellà, perquè no sap l’idioma (i naturalment, tampoc es va prendre la molèstia de saludar ni dir gràcies en català, com fa el seu fill). Atents com sempre a les coses que realment interessen la gent, la presidenta Marga Prohens i el seu equip van decidir continuar fent reverències de la padrina fins a la neta. Però això ja no ha pogut ser, i els comentaris en els àmbits constitucionalistes han estat unànimes: Sánchez i Armengol, en col·laboració amb els socis de Bildu (Més va concórrer a les europees dins la coalició Ara Repúbliques, juntament amb ERC, Bildu i el BNG) han fet un lleig a la digna Elionor, privant-la d’un honor ben merescut. Segons la premsa seriosa, que és la madrilenya, els rojos fan aquestes coses per pura maldat congènita.

Com que la visió massa propera enganya perquè impedeix la perspectiva, les comparacions amb els veïns sempre resulten molt útils per mesurar a quin nivell ens situem els uns i els altres. Això és el que s'ha fet sempre amb la monarquia espanyola, però ja se sap que les comparacions solen ser odioses. Si tradicionalment la casa borbònica no quedava en gaire bon lloc quan se la confrontava amb la resta de les seves homòlogues del Vell Continent, almenys es podia esperar que això anés canviant amb els anys. No obstant això, la realitat ha estat ben diferent i la institució encara no ha evolucionat gairebé gens. Ni amb el darrer relleu ni ara que una nova generació comença a treure el cap.

El Consell ha rebutjat avui nomenar la princesa Elionor Filla Adoptiva de Mallorca. Després d'uns mesos d'estira-i-arronses entre els partits polítics que formen part del Consell, el PP i Vox hi han votat a favor; El PI i el PSOE s'hi han abstingut i MÉS hi ha votat en contra. La proposta no ha obtingut el suport de tres quartes parts del ple i, amb 18 vots a favor, quatre en contra i 11 abstencions, per primera vegada no ha tirat endavant una distinció de fill adoptiu de Mallorca.

Un error clàssic de l’esquerra (catalana i espanyola) i de l’independentisme (català) ha estat menystenir el paper de la Corona dins l’edifici institucional i polític de l’estat espanyol. Tradicionalment es va voler pensar que es tractava d’una espècie d’additament, un reforç que es va fer servir com a baula de continuïtat entre el règim de Franco i el sistema del 78, però la seva funció va molt més enllà. La Corona és un tram sencer de l’espina dorsal de l’Estat, juntament amb el poder jurídic i el militar, en cadascun dels quals hi té posat un peu: d’una banda, el rei d’Espanya és comandant general de les forces armades, i de l’altra, la Corona i la figura del rei són objecte d’un profús blindatge jurídic a la Constitució. Les Constitucions, ja que en parlem, no esmenten persones concretes: que ho facin s’ha de considerar un fet excepcional. L’espanyola sí que anomena una persona en concret pel seu nom i cognoms, i aquesta persona no és altra que Joan Carles de Borbó, per deixar ben clar que ell és el rei d’Espanya. Recordar-ho és oportú i aclaridor.

La cara paga, però la litúrgia dels actes oficials mana. En els últims mesos la família reial espanyola ha protagonitzat una sèrie d'equilibrismes de tensions i egos, però aquesta vegada no hi ha hagut alternativa: Felip VI ha hagut d'assistir a la commemoració de l'últim rei de Grècia, Constantí, amb el seu pare, Joan Carles. Per a més inri, l'acte, celebrat aquest migdia a Windsor, ha estat farcit d'excepcions i absències, especialment la del rei d'Anglaterra, Carles III, que a hores d'ara encara s'està recuperant del tractament per al càncer que pateix i que el manté fora de l'agenda oficial.

Com que els periodistes del cor espanyols no parlen de la testa coronada de Felip VI, per lleialtat, suposo, està produint-se un fenomen extraordinari, que, entenc, neix a rebuf del canal de YouTube de Pilar Eyre, on parla de tot d’assumptes del cor des de casa seva. Tot de youtubers d’arreu del món s’han comprat micròfons, s’han attrezzat una cambra, se l’han il·luminat, i parlen dels dos llibres sobre l’assumpte banyívol: el del periodista Jaime Peñafiel i el del cosí de la reina, David Rocasolano.