Escric aquest article des de la tranquil·litat que em dona el fet que ni jo ni ningú del meu entorn ha gaudit mai dels “privilegis” a què em vull referir. Potser, doncs, els plantejaments que faré són completament equivocats, però en tot cas no responen a la defensa d’uns interessos personals o de grup. M’agradaria parlar de la subhasta desfermada darrerament entre partits per veure qui proposa una retallada o supressió més radical de pensions i altres assignacions econòmiques de presidents del Parlament, presidents de la Generalitat i altres càrrecs institucionals.

Aquests últims anys, McKinsey & Company (una de les "tres grans" empreses de consultoria) ha estat en boca de tothom, però no per bé. La seva feina per a grans corporacions i governs ha estat font d'escàndols i intrigues a tot el món. Als Estats Units, per exemple, McKinsey va acceptar pagar gairebé 600 milions de dòlars per la seva participació en la mortal epidèmia d'opioides: se la va acusar d'haver assessorat Purdue Pharma sobre com "potenciar" les vendes d'OxyContin. A Austràlia, la seva aportació a l'estratègia del govern anterior per a la descarbonització va ser considerada un intent evident de protegir la indústria australiana dels combustibles fòssils. I una investigació del New York Times va trobar que a Puerto Rico, la seva filial d'inversions (MIO Partners) estava posicionada per obtenir guanys amb els mateixos títols de deute que els seus consultors estaven ajudant a reestructurar.

Un amic que sempre apareix acompanyat d’un llibre a qualsevol indret per si aconsegueix trobar una mica de repòs i temps per assaborir-lo, va endur-se’n un de breu per passar un cap de setmana a casa meva quan jo no hi era. El vaig trobar oblidat en una prestatgeria un cop havia marxat i, com que l’exemplar tenia els marges desgastats i la coberta esquerdada, vaig pensar que era probable que hagués passat per moltes mans i que potser pagava la pena de ser llegit. Sovint ens trobem tan encaparrats en les pròpies dèries que no podem destronar-les, i donar una ullada als interessos dels altres pot revifar l’ànima. Vaig observar la muntanya de llibres que agombolo a l’escriptori i, malgrat el volum ingent de pàgines que sentia que m’havia de cruspir abans d’emprendre una nova tasca, vaig començar la petita novel·la. A Cara de pan de Sara Mesa no hi vaig trobar els acostumats tirotejos que tant em fascinen ni tampoc escenes exagerades i grotesques. Hi vaig descobrir una escriptura senzilla, nerviosa, que narrava l’arrencada d’una relació entre una adolescent i un home que, per a ella, ja era massa vell. La història avançava i jo vigilava atenta cada encontre entre els dos, perquè esperava que la protagonista ensopegués amb la desgràcia, però el moment previsible no arribava. No va ser senzill adonar-me que havia caigut en la trampa de l’autora, que, a través de la narració d’aquesta estrafolària relació, em posava al davant i de forma clarivident –per tal que no la pogués passar per alt– la meva submissió al judici moral i, sobretot, al poder de l'opinió pública. On hi havia un amor germanívol, jo esperava depravació, perquè el cos d’un home experimentat que dialoga amb una nena que amb prou feines havia començat a entendre la ment dels qui l’envoltaven, em generava sospites. No hi havia sexe, ni abús, ni res que s’hi assemblés. Només una bonica amistat. La nena, emperò, entenia moltes més coses de les que jo imaginava, perquè a partir del seu judici –fonamentat, segurament, en les seves sensacions–, havia abandonat l’escola pel fet de no sentir-s’hi a gust. Amagada cada dia durant l’horari escolar en un racó d’un parc públic, cobejava la visita del seu nou amic, que, com ella, tampoc s’adelitava en el món que li havia tocat viure. Ells dos, retirats, gaudien de la seva associació assetjats per les mirades dels altres, que la jutjaven i que, paradoxalment, eren els mateixos que els havien condemnat, amb el seu mirar prim i la seva exigència temperamental, a l’ostracisme. 

La defunció del galerista Juan Antoni Horrach Moyà, que ha mort a 52 anys a causa d'un infart, ha deixat commocionat el món de la cultura illenca. El president de l'Associació Art Palma, Fran Reus, ha admès a l'ARA Balears trobar-se "en estat de xoc" per aquesta tràgica i sobtada notícia. "Era una persona extremadament generosa, sempre disposat a donar una mà en el que fos necessari. En l'associació era un company fantàstic", declara Reus. El president d'Art Palma ha valorat la gran tasca d'Horrach en el món de la cultura illenca: "Ha ajudat a posar Mallorca en el mapa internacional de l'art, treballant amb artistes de primera línia i donant suport a artistes de les Balears. Feia projectes dignes de museu dins una galeria".

El ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, ha presentat "el pressupost més gran de tota la història", segons ell mateix ha dit, aquest divendres. El departament comptarà amb 1.804 milions d'euros (inclosos els 296 milions dels fons europeus), cosa que suposa un increment del 13,5% respecte a les xifres del 2022. La inversió directa en les institucions catalanes, però, no és tan generosa. De fet, si es compara el pressupost d'aquest any i el del passat, es manté la inversió de 38 milions en les institucions catalanes. L'aportació principal, de llarg, són els 20 milions que el ministeri transfereix a l'Ajuntament de Barcelona des del 2020 per compensar la cocapitalitat de la ciutat. La diferència clau és que apareixen als comptes institucions que els últims anys no tenien inversió directa de Madrid, com el Taller de Músics, Temporada Alta o el Museu Arqueològic de Banyoles.

Una setzena d’equipaments han canviat de responsable el 2021. Alguns canvis són fruit de finals de mandat i s’han produït després d’un concurs públic, d’altres han aixecat més polseguera i han estat provocats pels canvis polítics, en especial a la conselleria de Cultura (Natàlia Garriga, setena renovació del departament en els últims sis anys), i també, per sorpresa, a l’ICUB(Jordi Martí). De mica en mica es feminitzen les cares:el Teatre Nacional i el Macba tenen per primera vegada a la història una dona al capdavant. 

El president Franklin Delano Roosevelt, universalment conegut com a FDR, va ser, sens dubte, un governant coratjós. És qui va adonar-se que durant els primers cent dies de govern encara es manté una certa independència i despreocupació pels condicionants que més tard assetgen el governant. Una certa forma d’eufòria que cal aprofitar per marcar territori, per enviar missatges clau als actors que, després, miraran de condicionar el govern.

La presidenta del Govern, Francina Armengol, ha condemnat la violència masclista aquest 25-N, Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones, tot just després de fer un minut de silenci davant el Consolat de Mar en record de les víctimes mortals i a les dones que pateixen aquesta violència "dia a dia pel fet de ser dones". Armengol ha explicat que la trobada suposa un "acte simbòlic de reconeixement i condemna".

Una de les moltes relacions complicades que hi ha entre política i territori és el tema de l’escala. O, dit d’una altra manera, qui ha de fer què en cada espai territorial de mida diferent. Aquestes escales no tenen res de naturals, ja que acostumen a ser conceptualitzades des de diferents perspectives i la gent se les fa seves o no, depenent de les circumstàncies. D’entrada podríem dir que hi ha espais que, per les seves característiques físiques o per les seves trajectòries històriques, ajuden a fer que les persones que hi viuen s’hi sentin identificats. Ara bé, això no té per què suposar que d’aquí se’n derivi una estructura de poder vinculada a aquest espai i a aquesta identitat. I pot passar també al revés, que hi hagi estructures de poder o de gestió que no es corresponguin ni amb un espai fàcil de reconèixer ni amb una identitat socialment compartida.