Fa quinze anys que varen debutar i, en aquest temps, no només han aconseguit mantenir l’essència inicial, sinó que també han evolucionat. Així ho demostra el sisè disc d’Els Catarres, Paracaigudistes, que presentaran a la pròxima edició del TribuFest, festival dirigit a famílies que es farà a Felanitx els propers 31 de maig i 1 de juny. En parlam amb Èric Vergés, un dels membres del grup que forma juntament amb Jan Riera i Roser Cruells.

Intel·ligència artificial, filosofia, William Blake i fragments de la vida quotidiana coincideixen a La nueva poetría (Ediciones Liliputienses), el darrer llibre de Javier Bê (F. Javier Barrera). Nascut a Sant Sebastià i mallorquí d’adopció, costa restringir la definició de l’autor com a poeta o com a artista visual, perquè la seva obra trepitja la fina línia entre ambdues disciplines. En aquest sentit, afirma que aquest nou llibre és “una passa més en un llarg camí a la recerca d’una veu pròpia i contemporània”.

Va començar a pensar coreografies des de la piscina perquè Catín Luna era nedadora de competició. “Dels 8 anys als 16 feia de 10.000 metres diaris a 12.000, però a mi em faltava la creativitat”, explica. Veia com les companyes de natació sincronitzada entrenaven al costat i a setze anys va fer la passa i va canviar d’especialitat. Al principi era autodidacta i entrenava sola, sense preparador, i així va arribar a ser subcampiona d’Espanya.

Nancy Benítez (Buenos Aires, 1997) és senzilla i atrevida. Els fets ho demostren. El mes de març de 2023 va partir de l’Argentina per venir a Mallorca, a la recerca “d’una vida millor”, diu. A poc a poc, ha aconseguit adaptar-se a l’illa i ha obert un negoci d’estètica “que funciona molt bé”. Així mateix, Nancy es mostra agraïda amb la societat mallorquina, i concretament amb els veïns de Foners, a Palma: “Són propers i m’han rebut amb estima. Hi havia gent que em deia que els mallorquins eren tancats i desconfiats. Ara, però, de qui desconfii és dels que els acusaven”, diu entre rialles.

L'escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941) rebrà, aquest dimarts, la Medalla d'Or de les Balears. A 82 anys, la de Santanyí diu que li costa concentrar-se per escriure, que està un poc dispersa. El seu darrer poemari, Pare què feim amb la mare morta (LaBreu, 2020) s'ha traduït al francès, i el mes de març farà una ruta per presentar-lo a algunes ciutats. Diu que sí, que és una bona notícia, però que a veure si aguanta el viatge. Agraïda, com sempre, pels reconeixements i distincions, del que està més contenta Vicens és d'haver pogut fer tota la vida el que havia somiat de nina: escriure.

Fiona Scott és llicenciada en economia per la Universitat de Yale (1989) i doctorada pel MIT (1994). És professora a Yale, facultat de la qual va ser degana entre el 2007 i el 2010, i entre el 2011 i el 2012 va exercir com a economista en cap a la divisió antimonopoli del departament de Justícia dels EUA. Atén l’ARA a la UPF, on va oferir la lliçó inaugural d’economia.

“Vaig néixer a Campos (Mallorca) el 22 d’agost de 1932 (l’any que moria l’admirat Antoni M. Alcover), a les cinc i mitja del matí d’un dia que s’augurava tòrrid”. Així comença el llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny i Clar. Editat per Lleonard Muntaner, el volum va presentar-se divendres a Campos. “Feia devers quatre anys que no hi venia”, assegura el filòleg, però el motiu valia el viatge. Ja fa anys que l’editor li havia proposat d’escriure unes memòries, però Veny i Clar havia refusat la proposta. Va ser quan va començar a evidenciar la “pèrdua de records” que la considerà. Malgrat aquesta confessió que fa, escoltant-lo, veient-lo gesticular i parlar amb alegria i lucidesa, no fa l’efecte que siguin 90 els anys que fa que passeja, estudia i fa feina.

Bernat Company és el periodista que presenta Entrada anticipada, un programa musical radiofònic setmanal de RTVE que s’emet els divendres a les 13.40 hores a Ràdio Nacional d’Espanya (RNE). Cada episodi, dedicat a un grup o solista balear, inclou una entrevista a l’estudi i dues cançons interpretades en directe en format acústic. Aquest dimarts, el programa prendrà una altra forma: es convertirà en un xou d'entrevistes i música en directe en un escenari envejable: el del teatre Principal de Palma.

L'actor Guillermo Toledo, més conegut com a Willy Toledo, és un dels actors que formen part de les obres corals Shock 1 i Shock 2, un experiment de teatre que mescla documental, comèdia i denúncia. Les peces, dirigides per Andrés Lima, escrites per Lima, Albert Boronat, Juan Cavestany i Juan Mayorga, i coproduïdes pel Centro Dramático Nacional i Check-in Producciones, són considerades una autèntica experiència teatral. Es podran veure aquest dissabte (Shock 1) i diumenge (Shock 2), 2 i 3 d'abril, al teatre Principal de Palma.

Des de fa cinc setmanes María Casado presenta un nou programa a La 1 produït per Antonio Banderas. L’espai havia passat desapercebut fins que dimecres a la nit la presentadora es va posar a plorar mentre conversava amb Pedro Ruiz. Las tres puertas és un programa d’entrevistes que vol homenatjar la televisió d’una altra època. Però el resultat no és bo. El decorat està ple de portes i sembla l’escenari d’un vodevil de poc pressupost i moltes pretensions. Casado va canviant de racó i de butaques per conversar amb els convidats. Dimecres rebia la presentadora Raquel Sánchez Silva, l’actor José Sacristán, els cantants Beatriz Luengo i Yotuel Romero i, finalment, Pedro Ruiz. Casado va sense guió i un pianista acaricia les tecles d’un piano de cua amb una lentitud i una suavitat soporíferes. Són les clàssiques entrevistes afectades, ensucrades i carrinclones. Parlen a poc a poc, tomben el cap cap a un costat exhibint una mena de poder balsàmic de les seves pròpies paraules. “¿Cómo te ha tratado la vida?” o “¿Cómo te llevas con el paso del tiempo?”, li pregunta la presentadora a Sacristán. 

Si hi ha una representant del futbol femení balear probablement és Pili Espadas. Forma part de la família de l'UE Collerense des de fa més de vint anys. Llavors tenia 17 anys i va entrar a formar part del primer equip femení que es creava al club. Actualment és l'eterna capitana de l'equip que juga a la categoria primera nacional i és entrenadora de l'equip de futbol base. Ara bé, en l'aspecte professional també lluita des del costat més difícil ja que és auxiliar d'infermeria a les sales d'operacions de Son Espases.

Andreu Bujosa governa a Bunyola amb Esquerra Oberta, l'agrupació que va fundar ell mateix, juntament amb altres persones, l'any 2011. Abans, l'any 2007, ja havia estat regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament. De fet, és l'únic batle de Mallorca afiliat al partit català que ara forma part de MÉS per Mallorca. Després de set anys al capdavant del Consistori, aquesta legislatura, gràcies a un pacte amb la coalició del PSIB i Podem (Suma per Bunyola), actualitza algunes de les qüestions d'un municipi enclavat a la serra de Tramunana, que assumeix el pes d'un nucli històric, un llogaret, un polígon, tres urbanitzacions i una Entitat Local Menor.

A Adrián Embarba (Madrid, 1992), no li agrada desenganxar-se de la pilota. L’extrem de l’Espanyol reivindica el futbol de carrer, on va aprendre a regatejar i a ser un futbolista atrevit i descarat. En una conversa amb l’ARA, recorda com va definir l’estil que el caracteritza des de petit i que voldrà exhibir al Camp Nou, un gran escenari on mai ha guanyat i que visitarà aquest dissabte en un derbi barceloní marcat pel bon moment de l'Espanyol i per l'arribada de Xavi Hernández a la banqueta del Barça.

Juan Manuel Fernández va trobar en l'humor i els monòlegs la via perfecta per allunyar-se dels problemes que l'angoixaven. L'humor s'ha convertit en un element clau de la seva vida i, encara que ho ha de compaginar amb la seva feina, ser monologuista li ha permès alliberar-se de les pors i les tensions que el condicionaven en el passat. Ara se sent lliure i preparat per enfrontar-se a qualsevol adversitat.

Eric Garcia porta el futbol a la sang. Des de ben petit aquest esport s'ha convertit en una prioritat que ha marcat i continua marcant la seva vida. Amb tan sols 16 anys va prendre la decisió de separar-se de la família per viure una nova aventura a Manchester. Només tenia una acompanyant, la pilota. Deixar la comoditat del seu club natal per buscar-se un lloc a l'estranger diu molt de la seva mentalitat. Ara, amb 19 anys, ha arribat el torn d'aquest jove central català.

Després de debutar a la direcció amb Requisitos para ser una personal normal, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) fa el salt al món de les sèries amb Vida perfecta (Movistar+), una comèdia generacional sobre tres amigues que es replantegen la seva existència. Tot i estar esquitxada per la polèmica per haver prescindit d’una embarassada Aina Clotet per interpretar un dels personatges principals, la sèrie va triomfar al festival Canneseries, on es va endur el guardó a la millor ficció i a la millor interpretació per a les tres protagonistes.