Hi ha persones a qui un diari deu molt més que els articles que hi ha escrit, els consells que hi ha donat i les col·laboracions que hi ha fet. Celestí Alomar és, sens dubte, una d’aquestes persones. A l’ARA Balears li devem, sobretot, una generositat extraordinària. Com a membre del consell editorial que va ser des del principi, en ell sempre vàrem trobar una mirada atenta, una intel·ligència aguda i una disposició a ajudar que mai no era impostada ni interessada. Els seus consells eren bons perquè naixien d’una observació profunda i assenyada de la realitat. També ens regalava idees, temes, preguntes i anàlisis tan lúcides com certes. I ho feia amb una naturalitat que feia encara més valuosa la seva aportació.

No és un debat fàcil. Parlar del cost de l’atenció sanitària als turistes obliga a moure’s en una línia fronterera fina i delicada. D’una banda, el principi d’universalitat de la sanitat, que garanteix que qualsevol persona que ho necessiti ha de ser atesa; de l’altra, l’obligació que té qui ha d’assumir el cost d’aquesta atenció.

Hi havia motius per témer el pitjor: un eclipsi total de Sol excepcional coincidia amb un dels dies de més pressió humana de l’any i amb les Illes, especialment Mallorca, convertides en centre d’atenció del món. Era com una prova d’estrès per a unes illes que viuen al límit de la seva capacitat. I, tanmateix, el balanç del 12 d’agost és, malgrat les incidències, molt positiu.

L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost és un fenomen extraordinari. També ho és l’expectació que ha despertat. Fa més d’un any que astrònoms, aficionats i mitjans especialitzats advertien que les Balears, i amb més mesura Mallorca, serien un dels indrets més cobejats del món per observar-lo, si les condicions meteorològiques ho permeten.

Les manifestacions no només es disputen al carrer. També es disputen l'endemà, quan s'imposa un relat mediàtic i polític sobre allò que va passar. I, després de les càrregues policials del 26-J, el relat de la saturació turística s'ha vist arraconat en els mitjans per un altre debat molt més còmode per al Govern de Marga Prohens. És important no descentrar el focus, perquè la presidenta és una de les responsables principals de donar resposta als problemes que el model turístic genera en la vida quotidiana dels ciutadans de les Balears. L'endemà d'una de les protestes més multitudinàries que s'han vist mai a les Illes, Prohens no s'ha vist en la necessitat d'afrontar la situació, ni de donar explicacions sobre la manca de gestió, ni d'enfrontar-se a les seves promeses incomplertes. La presidenta ha parlat de les càrregues, ha exigit explicacions al delegat del govern espanyol, Alfonso Rodríguez, i ha remarcat que respecta el dret de manifestació, com si això no es donàs per suposat.

Quan l’aigua no basta, el marge de maniobra s’acaba. És el límit més elemental que té qualsevol societat. I les Illes Balears han començat aquest estiu més a prop d’aquest límit que els darrers anys. Les reserves hídriques han tornat a baixar. Menorca en registra els pitjors nivells. Gairebé mig centenar de municipis –47 dels 67 que hi ha– entraren a l’estiu en situació d’alerta o prealerta per sequera. El mateix Govern admet que el canvi climàtic farà més llargues les sequeres, més irregulars les plogudes i més difícil la recàrrega dels aqüífers. No són pronòstics catastrofistes, són dades oficials.

La mobilització ciutadana en defensa del Trenc és més que una protesta per un espai natural emblemàtic. És la imatge d’una societat que està en guàrdia. El lema que aquests dies torna a ressonar, ‘Ni abans, ni ara, ni mai. El Trenc no es toca’, és també una advertència preventiva davant qualsevol indici que pugui posar en risc un patrimoni col·lectiu que els mallorquins han hagut de defensar una vegada i una altra al llarg de les darreres dècades.

La inversió pública en cultura no només és legítima, és necessària. Cap país ni cap societat amb una mínima ambició col·lectiva pot deixar la cultura exclusivament en mans del mercat. El suport institucional a projectes culturals serveix per garantir pluralitat, accés, cohesió social i projecció exterior. Però precisament perquè els recursos públics són limitats i provenen de tota la ciutadania, la inversió ha de respondre a criteris de proporcionalitat, transparència i interès general. És aquí on el cas del Mallorca Live dispara les alarmes.

El cas de Miquel Roldán ha situat el sistema educatiu davant un conflicte tan delicat com difícil de resoldre. El docent, condemnat per assetjar un menor, va tornar a exercir després d’haver complert la pena imposada per la Justícia. I és precisament en aquest fet on apareix la contradicció que avui sacseja una escola pública de Palma, inquieta les famílies i deixa la Conselleria d’Educació sense marge de maniobra. Legalment, Roldán pot tornar a fer classe i ser tutor del grup de nins que se li assigni. Socialment, una part important de la comunitat educativa considera incomprensible que això sigui possible.

La pregunta que una jove es va fer després de veure com la casa de la seva padrina, a Son Espanyolet, era esbucada per fer una nova construcció en mans alienes és, en realitat, una pregunta col·lectiva, de país. “Per què no he pogut salvar la casa de la padrina?”, es demanava. El seu lament podria ser el de milers de persones d’altres barriades i de molts pobles i ciutats de les Illes. Per què de cada vegada més famílies no poden conservar les cases que han format part de la seva història?