<![CDATA[Ara Balears - Sebastià Alzamora]]> 10 <![CDATA[En quin cap cap el que cap dins aquest cap]]>

“No em cap al cap que un mallorquí no es pugui comprar una segona residència en un altre municipi”, va exclamar el portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, Sebastià Sagreras, en una frase que ha rebut merescuda crítica pertot arreu. La frase traspua un desconeixement de la realitat, un menyspreu envers la majoria dels ciutadans (de Mallorca i de les Balears) i un classisme encara pitjor, perquè ni tan sols saben que ho són. Certament, el cap d’en Peixet no té cabuda per a gaires coses, si hem de fer cas de la qualitat de les seves expansions públiques. Però això no el converteix en cap excepció dins l’actual Govern balear, més aviat el reafirma com un arquetip plausible de la mitjana dels nostres actuals dirigents.

]]> <![CDATA[Carabasses i cançons]]> Els resultats de les proves PISA han estat un descomunal gerro d’aigua gelada que tothom, naturalment, està més que disposat a oblidar tan aviat com sigui possible. La realitat, però, és que les Balears hi apareixen enfonsades a baix de tot: si l’estat espanyol té uns resultats en Lectura i Matemàtiques per davall de la mitjana de l’OCDE i de la Unió Europea, les Balears són la comunitat amb els pitjors resultats de l’estat espanyol. És a dir, a la coa de la coa. Per explicar-ho amb exemples concrets, els resultats obtinguts per les Balears a PISA impliquen que molts alumnes no tenen les competències mínimes per –citem l’informe– “interpretar i reconèixer, sense instruccions directes, com es pot representar matemàticament una situació senzilla; per exemple, comparar la distància total entre dues rutes alternatives o convertir preus a una altra moneda”. Pel que fa a la Lectura, tampoc estan en condicions –tornem a citar l’informe– “d’identificar la idea principal d’un text d’extensió moderada, trobar informació a partir de criteris explícits, encara que de vegades complexos, o reflexionar sobre la finalitat dels textos quan se’ls indica explícitament que ho facin”. Per a qualsevol país, una situació com aquesta és simplement devastadora. Una societat basada en uns nivells educatius tan baixos està destinada a patir abusos i enganys de xarlatans, explotadors, desaprensius, demagogs i autoritaris.

]]> <![CDATA[Manifestar-se amb neonazis]]> Un exemple gràfic de què significa l'expressió ‘vergonya aliena’ és veure els teus propis representants institucionals recorrent els carrers al costat de grups d'extrema dreta i neonazis, en una manifestació en què es profereixen crits racistes i d'odi, i en què el càntic preferit inclou l'expressió ‘fill de puta’, en aquest cas adreçada al president del govern d'Espanya, Pedro Sánchez. La presidenta del Govern de les Balears, Marga Prohens, va participar en una manifestació d'aquestes característiques, i tot seguit en va fer una piulada divertida, perquè explicava una altra manifestació que no havia succeït. En versió original, piulava així la presidenta Prohens: “Ceuta no està tota sola. [Pausa dramàtica]. Milers de persones hem sortit al carrer per traslladar tot el nostre suport al poble ceutí i dir alt i clar que Ceuta no es negocia i que la sobirania i la integritat territorial d'Espanya no estan a la venda. [Pausa dramàtica]. Ceuta som tots”. 

]]> <![CDATA[Celestí Alomar, la raó i la força]]>

Celestí Alomar ha mort a 76 anys i deixa un buit molt gran com una època. Va fer i ser moltes més coses, però serà recordat com el conseller que va implantar l'ecotaxa a les Balears. Això ho va fer en la seva etapa com a conseller de Turisme del primer govern del Pacte de Progrés, un govern que va haver d'aguantar les crítiques més ferotges durant la seva existència –dels adversaris, però també dels més propers– i que ara, passats 25 anys, molts valoren i enyoren, i amb motiu. El primer Pacte de Progrés de les Balears va governar de l'any 1999 al 2003. En poc temps, les morts del president Francesc Antich i del vicepresident Pere Sampol, i ara del conseller Celestí Alomar, suposen la desaparició prematura de tres persones clau en la història política recent del país. Escric 'prematura' perquè, encara que tots tres rondaven o passaven els setanta anys, la mort d'aquells que treballen de veres pel bé comú sempre és prematura.

]]> <![CDATA[“Una massa hostil”]]>

La Policia Nacional ha tornat de les vacances d’agost amb els deures de setembre fets: un bonic informe intern (però immediatament remès als jutjats) sobre la manifestació del passat 26 de juliol en què els manifestants apareixen com els culpables de les càrregues policials, i set persones en concret hi són assenyalades com les instigadores del xoc. El delegat del govern, Alfonso Rodríguez, va ser comminat a dimitir com a responsable polític directe d’aquell episodi de brutalitat policial. Hi havia motius més que sobrats per demanar-la, aquesta dimissió, tot i que, per altra banda, era ben previsible que Rodríguez no dimitiria, i no ho va fer. Al contrari, va obtenir el suport de Pedro Sánchez en persona després de la seva visita a Felip VI “per despatxar” a Marivent: el president i el cap de l’estat espanyol són sens dubte dos conspicus coneixedors de la realitat social de les Balears, que saben millor que ningú allò que necessitam els ciutadans d’aquestes afortunades illes. Per la seva banda, a l’endemà de la manifestació. Rodríguez no tan sols no va dimitir, sinó que va encarregar aquest informe policial que ara arriba carregat de culpes per a tothom menys per a la Policia. Efectivament, una sorpresa mai vista.

]]> <![CDATA[Bullirà el mar com la cassola al forn]]> Els lectors d'Ausiàs March coneixeran el vers que li he manllevat per donar títol a aquest article. Pertany al poema XLVI de l'obra del poeta de Gandia, un dels autors fonamentals de la història de la literatura catalana i un dels més grans de tot Europa en el trànsit entre l'edat mitjana i el renaixement. Ausiàs March, igualment, aquest estiu està d'actualitat a la nostra manera malaurada: la seva cripta familiar, situada al monestir de Sant Jeroni de Cotalba (que per si mateix és una joia arquitectònica, d'immens valor històric i patrimonial), a la comarca valenciana de la Safor, està a punt de ser convertit en un balneari d'aigües termals. En efecte, l'empresa Castilla Termal i l'Ajuntament d'Alfauir es proposen convertir la cripta d'Ausiàs March en un jacuzzi. És difícil imaginar una demostració més crua de com perdem les nostres arrels com a poble i com a cultura per la grolleria i l'avarícia desbocades de quatre arreplegats que es fan dir empresaris i polítics —no ho són. El grup de poetes i activistes Saforíssims ha penjat a la seva web, ‘saforissims.org’, les instruccions per presentar al·legacions al projecte: feis-ho. Allò que passi amb el nostre patrimoni literari i cultural ens afecta a tots de ple, tant si passa a les Balears com al País Valencià com allà on sigui.

]]> <![CDATA[Dimecres a la Llesca, un deu]]> Ja va començar l’estiu passat amb èxit, però enguany n’ha augmentat la repercussió i molts s’han adonat que és una proposta carregada de raó i de raons. Em referesc als Dimecres a la Llesca, la iniciativa del Col·lectiu Brunzit que cada dimecres de juliol i agost convoca i organitza en un indret diferent de Ciutat, places i espais públics ben emblemàtics del centre. Quan escric això, el darrer s’havia fet als peus de la Seu. La mecànica és simple: la gent de Brunzit convoca lloc i hora, proveeix alguns elements bàsics (oli, sal i torcaboques) i els comensals hi acuden i cadascú hi aporta els aliments que li ve de gust menjar i –sobretot– compartir, perquè d’això es tracta. De compartir, de conversar, de fer un pa amb oli plegats quan la calorada afluixa i arriba el capvespre (que és un altre regal que ens fa el cel cada dia, tan bell de veure com el més rar dels eclipsis). Es tracta de sopar i estar una estona a la fresca, un dels gestos quotidians d’una certa manera de viure que ha estat arraconada per la turistificació i la massificació. És ben trobat aquest títol dels Sopars o els Dimecres a la Llesca, que reuneix en un sintagma la idea de sopar a la fresca i la unitat mínima de menjar que convé posar damunt la taula, i que, efectivament, és una llesca de pa.

]]> <![CDATA[La mar eclipsada]]> Un eclipsi total pot funcionar com a metàfora (n’hi ha tantes) de la turistificació i la massificació que se’n deriva: si a l’eclipsi un cos celeste relativament petit n’arriba a ocultar un de molt més gran, aquí són els especuladors –més que no els turistes–, els que arriben a tapar per complet els mallorquins al seu propi lloc de residència. I a fer-los sortir de l’òrbita.

]]> <![CDATA[Com cauen els governs]]>

En democràcia, els governs comencen a caure el dia que se'ls acut enviar la policia a pegar als ciutadans. No cauen aquell mateix dia, ni l'endemà, però quan cometen aquest error colossal, aquest error inacceptable, tenen mala ferida. Pegar als ciutadans quan es manifesten pacíficament i legítimament és una mostra d'autoritarisme, però també de feblesa. De no saber governar. Són unes pèssimes credencials per presentar-se després a unes urnes.

]]> <![CDATA[Fer maletes, donar menjar]]> Pel que hem pogut veure les darreres setmanes, els nostres governants (els electes i els que no ho són) tenen por de les mobilitzacions ciutadanes. L'episodi vergonyós de la detenció –amb grillons i calabós i tot– de les activistes de Santa Maria, l'advertiment –l'amenaça?– de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional anunciant que perseguiran els “delictes contra el turisme” (hem d'entendre que es deuen referir a les ofertes turístiques fraudulentes, perquè si no, no sabem de qui deuen parlar), els intents des de les tribunes dòcils al Govern de desqualificar, o directament criminalitzar, la cadena humana del passat dia 5 contra la desprotecció del Parc Natural del Trenc – Salobrar de Campos, la contradicció de la presidenta de la CAEB Carmen Planas aplaudint la detenció de les joves de Santa Maria i demanant “fugir dels extremismes” (l'extremisme és engrillonar i detenir ciutadanes innocents, senyores i senyors)... Tot això no fa més que demostrar el nerviosisme del Govern (balear), de la delegació del govern (d'Espanya), dels cossos i forces de seguretat i de certs empresaris turístics (que manen damunt la resta). Com totes les pors, la d'aquests governants i poders públics és emotiva. Això vol dir que els ofusca i els impedeix fer una anàlisi correcta de la realitat. I també demostra una escassa consistència democràtica per part seva.

]]> <![CDATA[Merda travessant la mar]]> El Partit Popular continua convençut –i així ho manifesta sovint en les declaracions dels seus líders– que les polítiques mediambientals són un fre per a l'economia. En matèria d'emergència climàtica, en contra de totes les evidències que ja patim, continuen en el punt en què ho va deixar el comentarista esportiu M. Rajoy quan ens parlava del seu cosí negacionista. Passa que això té conseqüències directes damunt els ciutadans i els llocs on vivim. Les retallades i els descuits en matèria de seguretat mediambiental, per exemple, han causat morts i desapareguts a la dana del País Valencià i, recentment, als incendis d'Almeria. El canvi climàtic i les seves conseqüències és o hauria de ser una de les màximes prioritats dels governs, siguin estatals, autonòmics o municipals. La nostra dreta s'estima més relativitzar-ho, i sovint, en relació amb les polítiques de medi ambient, surten amb frivolitats i gracietes.

]]> <![CDATA[Tenir estil (o no tenir-ne)]]> La presidenta Prohens va desautoritzar el comportament de la batlessa de Campos, Francisca Porquer (que va destorbar la cadena humana del passat diumenge 5 de juliol en defensa del Trenc amb una intervenció esperpèntica), dient que no era el seu estil. “El meu estil és el respecte”, va repetir un parell de vegades. Eren unes declaracions amb un to com a molt presidencial, que podrien quedar bé en un altre context. No en el que han creat Prohens, el seu Govern i els seus socis feixistes de Vox.

]]> <![CDATA[Manifestacions, accions, mobilitzacions]]> La gran cadena humana del dia 5 de juliol significa (o haurà significat, depenent de quan llegiu aquestes línies) un parell de coses. És la renovació —generacional, també, i això és important— del compromís de la ciutadania mallorquina amb la defensa d'un dels seus espais naturals més emblemàtics, el Parc Natural del Trenc i el Salobrar de Campos. Això vol dir també un posicionament ciutadà enfront del caciquisme, una antiga xacra de la societat mallorquina que lamentablement també s'ha transmès de generació en generació i que avui dia personifiquen governants com el conseller Joan Simonet, la presidenta Marga Prohens, el conseller Antoni Costa i en Peixet (perdó: el portaveu parlamentari Sebastià Sagreras). Persones que realment continuen pensant que guanyar unes eleccions i governar equival a tenir una espècie de carta blanca per utilitzar les institucions públiques en favor d'interessos de grups molt concrets o, fins i tot, de persones o de famílies concretes. Comandar pels nostres, com se n'ha dit sempre.

]]> <![CDATA[Destruir el Trenc (i tota la resta)]]> Aquell vell refrany que diu ‘feta la llei, feta la trampa’ ha adquirit una nova dimensió amb la Llei òmnibus del Govern de Marga Prohens, que ha estat una trampa de bon començament. Al principi es va dir Llei d’acceleració de projectes estratègics i s’anunciava com una reducció de traves administratives per a inversors estrangers, una idea que pot resultar raonable si per “inversors estrangers” entenem empreses mínimament presentables, i no fons voltor i màfies centreeuropees i sud-americanes.

]]> <![CDATA[Unitat familiar ‘de destino en lo universal’]]> El grup parlamentari de Vox va presentar fa uns dies una proposició no de llei perquè “el concebut no nascut” compti com a membre de la unitat familiar. La proposició va ser rebutjada amb els vots en contra dels partits d’esquerres i l’abstenció del PP, malgrat que en un principi el Govern s’havia mostrat “obert” a estudiar la idea. En concret, la consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, estava “disposada” a considerar aquesta mesura, ara com ara impulsada pel govern de la comunitat de Madrid, per a la seva possible implantació en aquestes afortunades Illes.

]]> <![CDATA[Si els 'Jordis Camps' de la vida duen els 'Baltis Picornells' davant la Justícia, qui serà el següent?]]>

Baltasar Picornell Lladó, més conegut com a Balti Picornell, va ser el segon president del Parlament de les Balears de la novena legislatura, després que Xelo Huertas hagués d'abandonar aquest càrrec després d'haver-hi protagonitzat un cafarnaüm de molta consideració. Tant Huertas com Picornell van ser presidents del Parlament per Podem, que en aquella legislatura (la primera amb Francina Armengol com a presidenta del Govern de les Balears) era soci de govern juntament amb el PSOE i MÉS. Podem va trobar adequat designar per a aquest càrrec persones que, segons ells, representessin el poble, en oposició als perfils més habituals de ‘la casta’ política (eren els temps que des de Podem parlaven molt sobre i contra ‘la casta’). Picornell era idoni: quan va arribar al càrrec, el febrer del 2017, encara no tenia quaranta anys, feia feina com a fuster metàl·lic i duia els cabells llargs fins per damunt l'esquena. Des del PP i els seus mitjans afins va ser rebut amb menyspreu i condescendència: el van caricaturitzar fins al cansament i li van dedicar tota casta d'epítets, amb aquell vigorós enginy insultador que sol exhibir la dreta. 

]]> <![CDATA[Foravila fora grues]]> En el seu afortunat i necessari retorn a l'activitat, Terraferida ha engegat la campanya ‘Foravila fora grues’, que proposa una resposta al fenomen de la urbanització indiscriminada del sòl rústic a Mallorca. Podeu llegir, per cert, aquí a l'ARA Balears, un excel·lent article d'opinió de Sebastià Portell sobre aquesta qüestió: 'Moltes casetes fan un infernet' es titula, amb encertada ironia. Portell ho menciona, però convé subratllar que d'uns anys cap aquí (sobretot d'ençà de la pandèmia) ja no parlam només de casetes per fer vegues o passar caps de setmana, sinó de grans xalets i cases de luxe amb piscina, extensions de gespa i fins i tot rotonda pròpia, tot construït damunt el que van ser conreus o zones forestals. Molt sovint els doblers són alemanys, o suecs, o britànics, o russos: curiosament, als que diuen que a Mallorca sobra gent, aquests no els fan gens de nosa i només se senten estrets en presència d'immigrants. Rebutgen els pobres perquè diuen que són il·legals; en canvi, als rics que construeixen cases –aquestes sí– il·legals els donen la benvinguda més entusiasta.

]]> <![CDATA[‘Malle’]]>

‘Malle’ és Mallorca. Així, amb aquesta paraula, ‘Malle’, fa al·lusió a l'illa l'eslògan d'un enorme cartell publicitari que podeu veure a la façana de l'aparcament de l'aeroport de Son Sant Joan, i que ha causat disgust per la idea que transmet sobre Mallorca, com a lloc de turisme descontrolat on tot s'hi val i no cal mirar prim en res. Podeu llegir a l'ARA Balears la crònica d'Aina Vidal sobre el cartell i la polèmica que ha generat.

]]> <![CDATA[L’extinció de les sargantanes]]> La sargantana pitiüsa (un animalet que no necessita presentacions per a qualsevol que hagi trepitjat Eivissa o Formentera) es troba en procés avançat d'extinció, segons una investigació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) publicada a la revista científica Ecology. El motiu d'aquesta situació és la implantació en aquestes illes d'una espècie de serp, anomenada colobra de ferradura, que és un depredador de les sargantanes i que literalment ha arrasat amb elles a Eivissa, on ja ocupa un 90% de l'hàbitat. La colobra de ferradura és una serp que pot arribar a fer dos metres i que és capaç de nedar, de manera que es desplaça també als illots propers per continuar cruspint-se les sargantanes que hi trobi. La destrucció està tan avançada que ben aviat, potser aquest mateix estiu, la població de sargantanes pitiüsa es podrà donar per extingida. Evidentment això té un impacte ecològic que no és de cap manera menor. L'extinció d'espècies endèmiques, com ho és la sargantana a Eivissa i a Formentera, comporta una alteració i un empobriment greu de tot l'ecosistema de la zona.

]]> <![CDATA[Els donats de Gràcia]]> Llegesc a l'ARA Balears amb sorpresa —amb trista sorpresa— que el Bisbat de Mallorca ha decidit prescindir dels donats del santuari de Gràcia, Sebastià Amengual i Francisca Miralles, i per via d'una freda carta administrativa els ha concedit de termini fins a final de juny per anar-se'n d'aquest santuari llucmajorer que ha estat ca seva durant 55 anys.

]]>