Política 13/08/2021

Tres anys esperant la reforma “exprés” de Sánchez per limitar els aforats

Espanya continua liderant el rànquing i només alguns Parlaments autonòmics han pres la iniciativa

4 min
ggd

BarcelonaJa fa gairebé tres anys que Pedro Sánchez va anunciar una reforma exprés per suprimir els aforaments polítics que ni ha arribat ni se l’espera a curt termini. 60 dies es va donar per enllestir-la. En menys de 50 ja estava aprovada pel consell de ministres, però ell mateix va convocar eleccions a principis del 2019 i la proposta va quedar fulminada als arxius del Congrés de Diputats. Temps suficient per comprovar que no era ben bé una eliminació dels aforaments, sinó que els limitava als presumptes delictes que diputats, senadors i ministres haguessin comès en l’exercici del seu càrrec.

Espanya, i així ho ha advertit diverses vegades el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), continua tenint un problema amb els aforaments. Segons el recompte del CGPJ, n’hi ha uns 250.000. La gran majoria, més de 220.000, són membres dels cossos de seguretat –l’aforament es limita a haver de ser jutjats per audiències provincials– i n’hi ha més de 17.000 entre polítics, jutges i fiscals, que només poden ser jutjats per tribunals superiors (els de cada autonomia o el Suprem). Uns 2.000 són polítics: des de diputats estatals i autonòmics, passant pels governs, el Defensor del Poble, els consellers del Tribunal de Comptes i els del Consell d’Estat.

Aquest fenomen generalitzat, segons Iñaki Esparza, catedràtic de dret processal per la Universitat del País Basc, “distorsiona el sistema”. En primer lloc perquè “vulnera” el principi d’igualtat davant la llei i és més fàcil sobrecarregar tribunals superiors, que no estan preparats per afrontar un gran volum de feina. “Durant el judici del Procés, el Suprem no podia tramitar res més”, recorda Esparza. Els polítics, apunta, se senten protegits perquè són tribunals amb un fort element polític en la seva designació.

Tots aquests elements van entrar amb força al debat polític fa tres anys, però ara semblen oblidats. Sobre el paper hauria de ser una prioritat de l’executiu, ja que apareix en l’acord de coalició entre el PSOE i Unides Podem. Fins ara les úniques que s’han mogut han sigut diverses comunitats autònomes, entre les quals no hi ha Catalunya. Al Parlament la iniciativa no ha estat mai a prop de ser una realitat, i per trobar l’últim debat sobre la qüestió ens hem de remuntar a l’any 2017, quan JxSí (la coalició entre ERC i el PDECat), el PSC, CSQP i la CUP van instar la cambra a “limitar o eliminar els aforaments”. Poc abans s’hi havia compromès el conseller de Justícia, Carles Mundó.

En les eleccions del 14-F només la CUP i Cs ho portaven al programa electoral. “No és blanc o negre, té matisos”, afirma en conversa amb l’ARA la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, que mostra una posició semblant a la de la proposta de Sánchez (limitar i no eliminar). La diputada dels comuns Susanna Segovia i el de Cs Nacho Martín Blanco aposten, en canvi, per “suprimir el privilegi”. Cs avança que ho tornarà a posar sobre la taula per “lluitar contra la corrupció”.

Prendre la iniciativa

Les Canàries, les Balears, Múrcia i Cantàbria han pres la iniciativa durant aquest temps i han eliminat els aforaments dels diputats i dels presidents i consellers autonòmics, prèvia reforma dels seus estatuts. Totes les votacions es van guanyar per unanimitat.

El Parlament canari va ser el primer a engegar la reforma durant el 2018. “Era una qüestió molt latent”, destaca l’exdiputada de Podem i actual consellera de Drets Socials a la comunitat, Noemí Santana, que recorda que el llavors president, Fernando Clavijo, s’enfrontava a diversos procediments judicials. “Això ens iguala a la ciutadania”, assenyala.

L'hemicicle del Congrés de Diputats, a Madrid, en una imatge d'arxiu.

A Múrcia la motivació va ser similar –la imputació per corrupció del president– i el canvi es va completar el febrer passat. L’eliminació dels aforaments va ser una exigència de Cs per investir el nou candidat del PP, Fernando López Miras, recorda l’exdiputat taronja i actual senador Miguel Sánchez: “El PP no estava per la tasca. Al final ho vam aconseguir”.

A les Balears, la modificació de l’Estatut –ara en mans del Congrés– va ser impulsada per Més per Menorca el 2017. Miquel Àngel Maria, membre de l’executiva del partit i vicepresident del Consell de Menorca, recorda que des del 2014 ho portaven al programa: “Quan vam deixar clar a PP i PSIB que era viable i com es podia fer, vam aconseguir els suports necessaris”.

Una excepció europea

Pràcticament a tot arreu els diputats, almenys els estatals, gaudeixen d’immunitat parlamentària. És a dir, només poden ser jutjats si la cambra legislativa ho autoritza. La diferència bàsica amb l’aforament és que, si la immunitat s’aixeca, no implica que el cas passi a un jutjat especial. Al Regne Unit i a Alemanya, per exemple, no hi ha cap persona aforada, però els diputats i ministres gaudeixen d’immunitat, i com a Grècia, Bèlgica, Holanda, Itàlia, Dinamarca i un llarg etcètera, s’ha de demanar permís al Parlament per aixecar-la. La diferència amb Espanya rau en el fet que el cas no aniria automàticament al Suprem.

En canvi, a Sud-amèrica se segueix la tendència espanyola i bona part de l’elit política i judicial és aforada. El Perú, però, ja fa un any que va eliminar els aforaments al president i als parlamentaris. L’any 2017 el Senat del Brasil també va aprovar eliminar fins a 34.000 aforaments polítics.

Alguns països europeus sí que opten per l’aforament per als ministres. França, per exemple. Itàlia encara protegeix més les cares visibles de l’estat, ja que el president de la República, els de les dues cambres, el cap del govern i el president del Tribunal Constitucional tenen immunitat total sempre que no els acusin de delictes d’alta traïció.

En el cas dels caps d’estat acostumen a ser inviolables, almenys mentre desenvolupen el seu càrrec. Quan ho deixen, qualsevol tribunal els pot exigir responsabilitats. Espanya torna a ser l’excepció: el 2014, aleshores sí que de manera exprés, es va aforar la reina, la reina emèrita, la princesa hereva i el recent abdicat Joan Carles I. Si les causes contra ell prosperen a l’Estat només podrà ser jutjat al Suprem.

stats