L'anàlisi d'Antoni Bassas: "El català fa sentir estrangera Ayuso"

Tenen exèrcit, serveis secrets, una justícia que s’administra en nom d’un rei, ambaixades, un lloc a l’OTAN i a la UE, un Mundial de futbol i fins i tot dos festivals d’Eurovisió, però la dreta espanyola, en el seu intent de tornar al poder, ven la idea que Espanya es trenca. Certament, l’1 d’octubre del 2017, la camisa no els tocava la pell i, encara que només fos un exercici teòric, es van haver d’enfrontar per primera vegada a la vida a un pensament: “I si Catalunya…?” Reforçat, doncs, amb el malson del Procés, els indults i l’amnistia, el PP pretén tornar al poder reeditant el 2 de maig del 1808 i el crit de l’alcalde de Móstoles “La pàtria està en perill”.

Frase reescrita de mil maneres: “Hem vingut a defensar Espanya”, “Espanya no calla”, “Enderroquem els murs que hi ha a Espanya”, etc. amb aquesta premissa sobreactuada (han de competir amb Vox, que tenen la bandera més gran), el PP fa equilibris i se’l veu insegur. Mentre que Feijóo fa el discurs del centre ("Estic a punt", “Sé quin és el meu mètode”, “No ens equivocarem d’adversari”, “Vull fer com Aznar, que va posar el PP al centre”), Ayuso el desmenteix a cada frase: “Els que fabriquen noves identitats sobren”, “Les dictadures entren a glopets” i el seu ja històric “Si em parlen en català, me’n vaig”.

O sigui que això d’ahir va ser un escalfament als carrers per al congrés extraordinari del partit que s’ha de celebrar d’aquí un mes, i en què Feijóo vol créixer en autoritat, a veure si Ayuso, Aznar i la caverna mediàtica el deixen. Se’ls està fent molt llarga, l’oposició, tant com al PSOE de Pedro Sánchez una legislatura constantment embarrancada en la inestabilitat.

Som aquí, si fa no fa allà on som sempre, amb el PP negant la plurinacionalitat d’Espanya i el PSOE fent veure que l’abraça per necessitat.

L’últim episodi simbòlic d’aquesta confrontació més teòrica que real ha estat per l’ús del català, primer a Europa i divendres passat a la Conferència de Presidents a Barcelona. Sobre això, ha corregut un vídeo antic de Feijóo, en què deia que un dia estava amb els presidents Torra, Aragonès i Urkullu parlant tranquil·lament en castellà, i que el que no tindria sentit és que després tots aquests entressin en una reunió i volguessin parlar cadascun en la seva llengua. Doncs bé, aquest és precisament l’argument més equivocat de tots: una cosa és la llengua que els presidents facin servir quan parlen entre ells en el seu tracte personal, i l’altra aquella que fan servir quan parlen en acte públic, ostentant la representació institucional del país. Passa cada dia a Brussel·les: la majoria s’entenen entre ells en anglès, però després, en determinats actes, fan servir la seva pròpia llengua. Se’n diu representació simbòlica, i té un gran valor cívic, cultural, educatiu per a la ciutadania. Entendre això és molt fàcil, i hauria de ser-ho encara més per a un gallec com Feijóo. Però a l’Espanya democràtica li ha costat 48 anys començar a canviar la mentalitat, i encara per necessitat del PSOE. Ho va dir Ayuso: sentir que li parlen en català la fa sentir estrangera al seu país. El rei només parla en català a Catalunya o al País Valencià o les Balears, però quan parla a Espanya no passa del "Bon Nadal". Per això dic que som allà on érem… Fa molts anys.

Bon dia.