BarcelonaDes de fa gairebé 15 anys, la periodista i crítica de televisió Mònica Planas (Barcelona, 1975) es dedica a analitzar tot el que passa a la petita pantalla. Entendre com la televisió ha contribuït a forjar el món que ens envolta és una de les seves passions i, per això, fa anys que recopila històries de programes i sèries que expliquen l'impacte social del mitjà. Ara Planas, que cada dia publica les seves crítiques televisives a l'ARA, treu el llibre El petó del capità Kirk (Univers), un recull de 80 històries que il·lustren com ha evolucionat la televisió i la societat.
Al llibre reculls moltes històries de la televisió, algunes de positives i d'altres no tant. ¿La televisió és capaç del pitjor i del millor?
— Totalment, la tele pot ser la millor eina però també la pitjor. Aquesta dualitat és la que fa que sigui estimada per molta gent, però també odiada per molta gent. Ens provoca aquesta ambivalència que fa que moltes vegades mirem el que no suportem i crea aquesta addicció estranya. Quan és capaç del millor és un instrument molt potent i molt útil a nivell social.
La televisió genera referents. ¿En els últims anys has vist una evolució en el tipus de referents que hi ha, sobretot per a les dones?
— A la televisió les dones hi han sigut sempre, la diferència és com han sigut utilitzades. Primer com a instrument dels homes, després com a complement dels homes, i a poc a poc es van anar incorporant en funcions similars a les dels homes. El problema és com tots aquells referents inicials van influir en dones que es van creure que el que havien de ser era complements dels homes.
Les històries que expliques en el llibre són, principalment, anglosaxones. ¿Ens hem emmirallat molt en la televisió dels Estats Units?
— La televisió anglosaxona ens ha fascinat molt. He utilitzat moltes històries d’allà perquè tenen molta tradició en documentar el que fan: hi ha estima pel que han fet i voluntat d’arxivar-ho. És una televisió molt potent a l’hora d’influir en els formats, com ara amb els late nights. En molts casos, els que es feien aquí han begut directament dels esquetxos que es feien allà.
¿L’altra influència seria el model italià?
— Claríssimament, però en un sentit no tan pedagògic. El veiem [el model italià] en la teleporqueria, en com ens hem menjat la merda creada per Berlusconi. És una deixalla infecta que crec que afecta els models socials perquè és una televisió que funciona basant-se en el conflicte entre els personatges i en crear una realitat pròpia. No és una televisió que parla del món, és una televisió endogàmica que parla d’ella mateixa i que construeix els seus monstres. Als espectadors els genera un món que els desconnecta de la realitat.
Quan parlem d’aquest model normalment pensem en la Telecinco dels anys 90, però és el que tenim avui en dia també.
— Sí, és el que se’ns està imposant avui en dia. I la gent pensa que això és l’entreteniment que hem de tenir. Sempre m’ha obsessionat com influeix la televisió en la societat i em resulta molt horrorós veure que hi ha gent que fa televisió sense pensar en les conseqüències del que fa i de la venda de falsos valors.
Aquest tipus d’entreteniment es tria moltes vegades per allò que anomenem “no pensar”. ¿Ens hem de sentir culpables quan ho fem?
— No! [Riu] La televisió no ens ha de fer sentir culpables sempre que sapiguem què és el que estem veient. Jo no critico que la gent miri Telecinco, sempre que tinguin la perspectiva que allò és un tipus de consum que també té uns valors i que no és veritat que no pensem. La televisió sense missatge no existeix, sempre hi ha un missatge i l’absència de missatge és un altre missatge.
Als anys 50 i 60 triomfaven les sitcoms d’humor blanc. ¿L’humor blanc és innocu?
— No sempre. Un exemple era la sèrie All in the family, en què el protagonista era absolutament retrògrad. El personatge servia per introduir aquells aspectes de la societat que s’estaven transformant: el feien interactuar amb un veí homosexual o amb un gendre hippy. Ell renegava de tot allò, allà hi havia la comèdia, però el protagonista va acabar sent superentranyable, tot i tenir uns valors nefastos.
El títol del llibre, El petó del capità Kirk, el treus de Star Trek.
— És una sèrie per la qual tinc una devoció especial. Recordo que una nit, molt tard, d’adolescent, l’estava mirant per casualitat i de cop vaig veure que tot tenia un significat metafòric. M’estaven parlant d’ecologia i racisme, i de cop em vaig adonar de quantes coses es poden explicar a través d’una història que sembla que no tingui res a veure.
¿És la sèrie que et va despertar voler ser crítica de televisió?
— Em va despertar la fascinació per la televisió. A casa meva, però, no hi havia tele quan jo vaig néixer perquè els meus pares consideraven que no calia tenir-ne. Va trigar molts anys en arribar a casa i només perquè el meu avi es va canviar la seva i ens va donar la vella. Com que la tele va arribar tan tard jo vaig pensar "uau, és la bomba!"
La televisió és un mitjà que està en evolució. Amb les plataformes deien que desapareixeria. Quin és el teu parer?
— No crec que desaparegui perquè és un mitjà que ens continuarà connectant amb l’actualitat més immediata i amb el nostre territori. Si ens fixem en quins són els programes de TV3 que tenen més audiència, com ara el Joc de cartes o El foraster, són espais que connecten amb el nostre entorn més immediat. Segurament per culpa de les plataformes la televisió es veurà obligada a modificar els seus continguts, però sí que haurà de seguir mostrant elements que ens permetin reconèixer-nos.
L’altre element que ha entrat en escena recentment és Twitch i les seves retransmissions esportives. ¿Pot canviar molt el panorama dels esports a la televisió?
— Jo no tinc la bola de vidre, però si m’he de basar en el que vaig veure a Twitch amb Ibai Llanos i el debut de Messi amb el PSG, el que vaig veure va ser una imitació dolenta de la televisió. Jo em pensava que veuria una manera diferent d’explicar el futbol. Em va decebre no veure res diferent, que allò que havia de ser innovador, revolucionari i rupturista sigui el mateix que fa la televisió però més malament, amb menys qualitat d’imatge, de so i amb problemes tècnics. Si aquella retransmissió hagués sigut per televisió, hauria rebut unes crítiques duríssimes.
És a dir, que no seria un moment que inclouries en un nou llibre com a història de la televisió trencadora.
— Com a història de la tele trencadora, no. Com història de la tele esperpèntica, sí.
Al pròleg del llibre dius que, de tant en tant, va bé apagar la tele. Tu ho pots fer tant com voldries?
— No! [Riu]. És molt estrany que la tele estigui apagada a casa meva. De fet, és com la banda sonora de fons que tinc tot el dia, en detriment de la música que deixo d’escoltar, la ràdio que deixo d’escoltar i dels llibres que deixo de llegir. Però quan l’apago és superreparador: és una sensació d’estar gaudint de l’ara i de l’aquí perquè no hi ha la tele encesa.
