Shirley R. Steinberg: “Cal donar als joves eines per entendre missatges mediàtics”

BarcelonaShirley R. Steinberg, professora d’estudis juvenils a la Universitat de Calgary, està especialitzada en pedagogia crítica. És cofundadora i directora de The Paulo and Nita Freire International Project for Critical Pedagogy, i ha publicat uns quants llibres sobre la matèria. El mes passat va visitar Catalunya, convidada pel Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats de la Universitat de Barcelona. Després de l’entrevista, va oferir una conferència al CCCB amb el títol L’aprenentatge de l’amor. Una pedagogia crítica contra la violència de gènere.

Quina tesi defensa en aquesta conferència?

Inicialment pensava parlar de la feina de Jesús Gómez, que va publicar un llibre sobre amor radical que jo vaig traduir a l’anglès, però llavors es va estrenar aquesta pel·lícula, Cincuenta sombras de Grey, i em va fer canviar d’opinió. Que s’estrenés el dia de Sant Valentí i que els dos primers dies fos la pel·lícula més taquillera de la història a Espanya, després d’haver llegit els llibres, em va horroritzar. Vaig refer el que havia preparat i vaig decidir fer una anàlisi del film des del punt de vista dels estudis culturals.

¿Hi ha relació entre aquesta pel·lícula i la violència de gènere?

La meva anàlisi comença amb el capitalisme. Si una cosa pot donar diners, es fa, no importa què sigui. Hem estat veient gent que explota, mort, violacions... Tot això no ens sorprèn. Però és el primer cop que veiem aquesta promoció del sadomasoquisme i de la dominació. Hem trencat una altra barrera. Jo no condemnaré els hàbits sexuals de la gent, però planteja la pregunta de quin sentit té ser dominat en una relació igualitària. ¿És realment igualitària, o algú és una víctima?

¿El que es veu al cinema després es trasllada a la vida real?

Tot això es reflecteix tremendament en la societat. ¿Com sabem si s’hi trasllada directament? Quan als EUA els nens miren un film o juguen a un videojoc, i l’endemà maten 20 o 30 persones a l’escola, ¿podem dir que el film o el videojoc els ha afectat? No ho podem afirmar, però podem fer una aproximació. Molta gent ha demostrat que la cultura ens canvia. Si no, no aniríem a l’escola. Que la societat accepti una cosa fa que passi en la vida real? No ho sé.

La seva recerca es concentra en la pedagogia crítica. ¿A l’escola es pot fer prevenció?

No, a l’escola eduques, però no pots prevenir res. Tenim tots aquests adolescents fent cua per veure aquesta pel·lícula. Si estan en una relació violenta, valida la violència. Què hi podem fer? La meva pedagogia és sobre l’alfabetització mediàtica. A aquesta edat l’única manera que t’escoltin és parlar-los de pel·lícules i videojocs, i donar-los eines per entendre els missatges mediàtics. No és fàcil. ¿Com li expliques a algú apassionat per una cosa que els missatges són poc saludables?

Parla de pel·lícules i videojocs. ¿I les xarxes socials o certes aplicacions?

Això encara és pitjor. El sexting és extraordinari. He de dir, tot i que no ho vull defensar, que això s’ho han inventat els mateixos adolescents. No ha sigut una gran empresa qui els hi ha dit. Les aplicacions no es van crear per al sexting, al principi. Va ser la gent qui les va començar a utilitzar per a això. No crec que sigui fantàstic, però tampoc crec que sigui perillós per si sol. El que és perillós és quedar en el món real sense saber qui et trobaràs.

Ha publicat llibres d’alfabetització mediàtica en multiculturalisme i altres qüestions, a part del gènere.

Sí, la islamofòbia és l’àrea principal dels meus estudis, juntament amb la joventut. Veiem, especialment al nord d’Europa, que hi ha països que volen expulsar una determinada nacionalitat. ¿Com podem educar sobre el racisme a les escoles, si el mateix país ho impulsa? I el mateix a l’hora de parlar del poder de les grans empreses. ¿Com parles de la dominació de Microsoft o Apple, si estan finançant les escoles i regalant productes als professors?

Hi ha motius per a l’optimisme? Estem millorant?

Odio aquesta pregunta. Sempre me la fan, i jo no sóc una persona optimista. Abans de Cinquanta ombres d’en Grey era una mica més optimista, però ara ho sóc una mica menys. No crec que estiguem millorant. Hem d’obrir un debat, i això és difícil. Als pares els costa parlar amb els fills sobre sexe. És una conversa molt difícil. Però ho haurem d’intentar, perquè no hi ha alternativa. No estem parlant de la violència contra la parella a les escoles i ho hem de fer. És important.