Suplements 20/11/2021

Vocació de cineasta

La coherència que ha marcat la carrera de Daniel Brühl com a actor l’ha portat a perseguir un somni que tenia des de feia temps: dirigir la seva primera pel·lícula

4 min
Motius per estimar barcelona

Igual com en periodisme hi ha històries que és millor no buscar perquè ja et troben elles a tu, hi ha vocacions que no les trobes, que no les busques, de les quals potser fins i tot t’amagues, les foragites perquè et fan por o respecte. Però hi ha un dia que et vencen, que t’abracen, que s’acomoden al teu costat -primer pas per ficar-se’t a dins- i ja per sempre conviuen amb tu. Li ha passat a Daniel Brühl, que feia temps que somiava, acariciava, modelava, la professió de director de cine: li feia il·lusió, ho volia fer. Igual com els joves crítics de cinema de Cahiers de Cinema sabien que allò d’escriure sobre cinema estava molt bé, era divertit i se sentien útils, però el que de debò volien era fer cinema, ser protagonistes, ser primera persona, no explicar com els altres expliquen la vida, sinó directament abraçar ells la vida. Va ser la Nouvelle Vague, esclar, el moviment que va capgirar el cinema i en va canviar la història. Igual que Clint Eastwood quan se li va encendre la llumeta. Ja li anava molt bé, allò de fer westerns i Harrys amb els seus amics Leone i Siegel, però prou de tonteries, que jo vull dirigir. Igual com dos amics de l’ànima, en moments diferents de la vida, van sentir un llampec dins l’ànima. Tothom sap que Paul Newman va ser un actor fabulós i també molta gent sap que va estar enamorat tota la vida de la seva esposa Joanne. Potser una mica menys de gent sap que va ser un director de cinema extraordinari. Tothom sap que el seu amic Robert Redford és un mite vivent del cinema, tothom recorda Dos homes i un destí, El cop i Memòries d’Àfrica. Tothom sap que es va inventar el festival de Sundance. Potser ha passat una mica més inadvertit que Gent corrent, la seva opera prima, és una de les pel·lícules més lúcides i tristes sobre la família que s’han fet mai.

Per què ho explico, tot això? Doncs perquè s’estrena La porta del costat, la primera pel·lícula que dirigeix Daniel Brühl després de sentir, bategant fort dins seu, que volia de veritat dirigir cinema. No costa d’imaginar que rere aquesta història sobre l’ego dels actors, plena de metallenguatge i d’ironia, en què interpreta un actor que es diu Daniel i que viu a Berlín, hi ha un afany d’autoretrat amb mala bava, amb sarcasme. És curiós que coincideixi en el temps amb una altra mirada molt punyent al món de la interpretació i l’egolatria forassenyada dels actors com és Competencia oficial, de Gastón Duprat, amb Penélope Cruz, Antonio Banderas i Oscar Martínez, que s’estrena al gener. “A ningú li agrada que el critiquin, qui digui que sí em temo que menteix”, reflexionava Brühl en una entrevista ja llunyana del 2012. Si llegeixes una entrevista seva és fàcil ensopegar amb idees iconoclastes relatives a la professió d’actor, al perfeccionisme, a l’estranyesa davant el món, a com de privilegiada és la professió que li permet a un ser una altra persona, interpretar altres vides. Els actors i les actrius interessants -noti’s que no dic els “bons” actors- són els que sempre que poden intenten valorar la coherència dins la pròpia trajectòria. Tinc la sensació que Brühl pertany a l’estirp dels actors “interessants”. Un actor que des de fa cinc o sis anys alterna eleccions discretes al cinema o, dit d’una altra manera, pel·lícules “d’entretemps” -La casa de l’esperança, 7 dies a Entebbe, Cartes de Berlín, La dama d’or - amb dues eleccions de pes dins l’avui en primeríssim primer pla món de les sèries. D’una banda, esclar, L’alienista, crònica negra del Nova York de finals del segle XIX amb el seu perspicaç metge psicòleg Laszlo Kreizler al costat d’un policia per investigar assassinats i posar llum a la foscor. L’altra sèrie és Falcon y Soldado de Invierno, de l’omnipresent, multiforme i metamòrfica factoria Marvel. El seu Baron Zemo és un personatge secundari -ja el va interpretar en una de les entregues de Capità Amèrica-, d’aquells que contribueixen a injectar caliu i que fan les delícies dels erudits dels còmics Marvel quan detecten aquell personatge que surt per primera vegada en aquella vinyeta censurada d’aquell àlbum descatalogat des de fa no sé quants anys i que ha esdevingut una preuada i introbable joia de col·leccionista.

Alguns dels personatges de Daniel Brühl

Qui són els directors que més han influït el Brühl actor fins a fer-li despertar el devorador cuc de la direcció? Potser Wolfgang Becker, que el va dirigir a la fonamental Goodbye Lenin, la pel·lícula que el va fer visible a ulls de tot el món. El seu estil net, clar, humanista, segur que li ha interessat perpetuar-lo. Impossible pensar que Quentin Tarantino no l’ha marcat després de l’experiència al·lucinant de Maleïts malparits (2009). Impossible pensar en un dels seus millors papers, el del temperamental i inimitable Nikki Lauda a la fantàstica Rush (2013) -nominació al Globus d’Or inclosa- de Ron Howard. I com es pot dubtar que, de L’home més buscat (2014), la influència més gran, el criteri més adherit com una lapa a la seva pell catalanoberlinesa, és seguríssim la connivència amb el gran Philip Seymour Hoffman pocs mesos abans que abandonés massa aviat aquest món per una terrible drecera inesperada. Els criteris, les essències, els judicis i les eleccions dels actors “interessants” segur que van quedar-li ben inoculats sota la pell, al cervell i a l’ànima.

Motius per estimar barcelona

N’ hi ha prou amb un simple detall per adonar-se del que significa Barcelona per a ell. Bé, dos detalls. El primer és que hi va néixer, el 16 de juny del 1978. Un motiu de pes per estimar-se-la, certament. L’altre detall és que ha obert dos bars a Berlín que es diuen Gràcia i Raval. Prou descriptiu, oi? La seva mare, una González, és catalana, i va rodar Salvador (2003) a Barcelona, en espais tan històrics com el portal al xamfrà del carrer Consell de Cent amb Girona on Salvador Puig Antich va ser detingut per l’enfrontament amb la policia que el va portar a la presó, a un consell de guerra i a ser executat pel franquisme. Si observes bé els graons de l’escala, s’hi veu clarament un forat de bala. El seu vincle amb la ciutat és fort, estret, càlid. Conserva el seu pis al carrer Ramón y Cajal, al cor de Gràcia. Quan va venir a rodar Eva (2011) i Los Pelayos (2012), s’hi va quedar a viure i era fàcil trobar-te’l als bars, al Velcro o La Baignoire, acompanyat del seu amic actor Marc Rodríguez. També a la botiga de cine Cinemascope petant la xerrada, filosofant o arreglant el món. No l’has de burxar gaire per aconseguir que canti les excel·lències de Barcelona. És observador de mena i té localitzada una actitud o situació barcelonina que li ha robat el cor: a Barcelona, quan els avis van al banc a fer una gestió, s’emporten el net i el cotxet. Potser caldria recalcar-li que ara a Barcelona -i em temo que a totes les ciutats del món- els bancs són llocs en extinció, amb l’atenció personal defenestrada, la calidesa proscrita i els avis expulsats: “Aquesta gestió que em demana s’ha de fer per internet”. Després de fixar-te en els actors i les seves neures a La puerta de al lado, ¿què et sembla una pel·lícula sobre aquesta altra mena de misèries quotidianes, Daniel

stats