Homenots i donasses
Suplements 19/06/2021

El vilanoví famós a Cuba encarregat de portar el ferrocarril a casa

Gumà va fer fortuna a l’illa abans d’aconseguir la concessió del tren de Barcelona a Valls

3 min
Francesc Gumà Ferran
 1833-1912

Des de mitjans de segle, un bon grapat d’emprenedors catalans van començar a treballar per aconseguir que el ferrocarril arribés a les seves localitats. Si el primer de l’Espanya peninsular va ser el mataroní Miquel Biada, al Garraf aquest paper el va representar el vilanoví Francesc Gumà, que igual que Biada hi va deixar, en el projecte, una bona part de la vida i el patrimoni. En efecte, Gumà ha passat a la història com l’home que va fer possible l’arribada del tren a Vilanova i la Geltrú després d’una llarga llista d’intents frustrats. Però la seva vida com a home de negocis comença molt abans i ben lluny del Garraf.

Va néixer en una família de fabricants que van formar part dels pioners -juntament amb els Bonaplata- en fer servir màquines de vapor per filar i teixir. Anteriorment havien fet negocis a Amèrica, cosa que l’acabaria marcant profundament. Tant, que un cop acabats els estudis bàsics, i amb només setze anys, va deixar la feina a la fàbrica del pare per embarcar-se rumb a Cuba a la recerca d’una vida de negocis i d’aventura.

A l’illa antillana es va trobar un contingent molt important de famílies vilanovines, per a les quals va acabar treballant. Gràcies a una gran tenacitat, va prosperar ben de pressa fins al càrrec de director del negoci on estava empleat, una circumstància que li va permetre aprofitar un cop de sort: la família propietària volia tornar a Catalunya i li van oferir de comprar el negoci. D’aquesta manera va fer el salt d’assalariat a empresari. Va ampliar les activitats comercials per dedicar-se també a la importació i l’exportació, cosa que el va fer créixer de manera suficient per començar a acumular una certa fortuna. En els anys posteriors es va convertir en tot un prohom de la zona on vivia, Matanzas, perquè més enllà de la seva còmoda situació patrimonial va tenir algunes actuacions que van deixar marca. En primer lloc, una aparició de pel·lícula el 1858, quan la multitud es congregava a les portes del Banco de San Carlos per mirar de retirar els dipòsits arran de la imminent fallida de l’entitat. En aquell moment, la figura de Gumà es va obrir pas entre la munió de gent per assegurar -segle i mig abans de la cèlebre frase de Mario Draghi- que faria el que calgués per evitar la bancarrota.

La seva empenta es va encomanar a altres potentats locals, que es van comprometre a injectar-hi capital de manera immediata per sortir del tràngol. L’altre episodi va ser la seva ajuda sense reserves a tota la població local que havia quedat afectada pel pas d’un cicló el 1870. Amb tot aquell prestigi i fortuna, el 1871 es va vendre tots els negocis i propietats per tornar a Vilanova i, de passada, recuperar-se d’una salut molt feble.

De retorn a casa es va implicar molt en la vida social i va finançar diverses obres públiques, com ara la urbanització de la Rambla de Vilanova i la façana de l’església de Sant Antoni, però el més gros encara havia de venir. L’any 1877 va aconseguir la concessió del ferrocarril de Barcelona a Valls, que havia de passar per Vilanova i Sitges. En aquells moments semblava un projecte maleït, perquè uns quants promotors ja ho havien intentat sense cap èxit ni més ni menys que des del 1850. Un any després de la concessió, i després d’aixecar capital tant a Catalunya com a Cuba, ell i els seus socis (Samà, Girona, Marquès, etc.) van constituir la Companyia de Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona, amb el mateix Gumà com a president. El 1881 es va inaugurar el tram Vilanova-Barcelona, que culminava dècades de somnis. En paral·lel a aquest projecte, el 1881 va fundar el Banc de Vilanova, on va ocupar un càrrec al consell d’administració.

Cinc anys després de la posada en funcionament del tram inaugural, i davant les dificultats per aixecar tots els fons necessaris per capitalitzar la companyia, Gumà va dimitir del càrrec i va allunyar-se del projecte, en el qual havia invertit una bona part de la fortuna. El seu paper des d’aleshores va ser més secundari, però no menys important. Gràcies a les seves gestions va aconseguir fites com la instal·lació de la multinacional italiana Pirelli a Vilanova i la Geltrú (1902).

stats