"El dia que l’Àgata va descobrir el Xavi tirant-se la regidora, va explotar tot"

Ella, que és puntual de les de veritat, precisa i concreta, no admet ni els cinc minuts d’abans ni els cinc de després. Tampoc les excuses, i menys les mentides. L’hora és l’hora i punt. Però aquest cop romanceja regirada perquè no vol entrar a la sala on el director els ha convocat per als assajos. Tanta il·lusió que va provocar-li la seva trucada per dir-li que havia adaptat el paper pensant en ella i que no podia ser ningú més. Que si li coincidia amb alguna altra feina, ho posposaria. Però que havia de ser ella. Feia temps que l’Àgata sospirava per treballar amb ell. Tothom del sector volia fer-ho. Per la tècnica naturalista; per com dirigia els actors, pel seu nom reputat dins i fora; per provar-se a ella mateixa. Perquè ell sempre acostumava a treballar en un mateix circuit i entrar-hi era molt difícil. Perquè ser escollida per ell era com si et toqués una mena de mà divina. Aquella fe en el talent que et fa creure en la feina, o en l’art, o en el compromís d’algú amb allò que surt bé de manera reiterada. Era una gran oportunitat i sabia que no la podia desaprofitar. Era el seu moment. Probablement el paper de la seva vida.

Només dos intèrprets: un home i una dona. Interior. Un sol escenari: un menjador de casa convertit en camp de batalla. Un conflicte: el final dolorós d’una relació. Tres escenes no correlatives en el temps. Paraules. Intimitat. Poc moviment. El muntatge, inspirat en la pel·lícula Història d’un matrimoni, que van protagonitzar al cine Adam Driver i Scarlett Johansson ja fa un parell d’anys. El mateix director l’ha reescrita i s’ha centrat en moments d’un final previst. Suficient informació per situar l’espectador en el punt just de la desfeta. Els dos actors, ell interpreta un director de teatre i ella una actriu, es diuen pel seu nom real. Porten la seva pròpia roba. Part de la gràcia és que es repliquen com si es tractés d’ells mateixos: dels actors, no dels personatges. A la història de ficció lluiten per superar el seu divorci i això els porta a l’extrem, del que és personal però també del que és creatiu i té a veure amb la construcció dels personatges. En l’argument tots dos han d’aprendre a conviure per aconseguir una estabilitat en la vida del seu fill en comú, encara petit. El fill, a l’obra, no hi surt. Ha quedat reduït a un nom, una entelèquia, un objectiu que els obliga a no fer-se mal. Més, encara.

L’Àgata entra a la sala d’assaig i veu com li clava la mirada només obrir la porta. Feia més d’un any que no sabia res d’ell. Almenys, directament. N’ha seguit la trajectòria pels diaris, però tàcitament, i aquest va ser l’únic punt en què es van posar d’acord, van decidir tallar qualsevol mena de vincle. Ells també es van ferir en demesia, van tocar massa ressorts dolorosos. Quan ho van deixar, el Xavi i ella feia quatre anys que estaven junts. Des que ella havia sortit de l’Institut del Teatre i ell ja feia alguns anys que maldava per fer-se un nom. Es van convertir en la parella de moda del teatre indie de la ciutat. Tots dos, molt de caràcter, molta força, molt de poder. Tenien una connexió difícil de trobar. Sobre l’escenari s’ajudaven; a fora, competien. Els egos, la por al fracàs, l’autoexigència. L’objectiu comú de voler ser diferents del ramat, d’aconseguir interpretar des d’un altre lloc. De ser els millors. Junts es retroalimentaven i eren perillosos. El dia que abans d’una funció l’Àgata va descobrir el Xavi tirant-se la regidora, va explotar tot. Aquell dia la funció es va convertir en un cataclisme. També perquè aquella nit algú va deixar de donar els senyals d’entrada quan tocava. 

Allò només va ser el detonant d’una crònica amb el veredicte sentenciat. El despit ja feia massa temps que anava. Es coneixien prou per saber en quin lloc ferien més l’altre. I ho van utilitzar sense miraments, en un exercici d’autodestrucció sense fi.

Ha passat un any de tot plegat i ara el director teatral de moda els ha escollit per interpretar un dels que prometen ser el títol de la temporada. Desconeixen si el director que demana veritat als seus actors per damunt de tot té idea de la seva història junts, del seu fracàs. La guerra interna mai va transcendir fora de la parella. Tots dos eren massa orgullosos per sotmetre’s al judici dels altres. 

Un actor i una actriu interpretant un paper que és mirall del que són ells, o del que han estat. En una actuació realista, naturalista, el més apropada a la veritat. La seva veritat, que no sap ningú més.

Llegeixen a poc a poc els diàlegs. El Xavi nerviós, l’Àgata incòmoda. En algun moment de la primera lectura, el director pensarà que s’ha equivocat de càsting. Així és durant els tres mesos dels assajos. El director no aconsegueix trobar-los l’essència que els demana. Ells hi construeixen massa murs, suficient distància.

Arriba el dia de l’estrena. Hi ha tres crítics a la sala. Dos fotògrafs de premsa. Un cartell a la porta diu que les entrades estan exhaurides per a la primera setmana. El director, nerviós, al final de tot, al mig del tècnic de llums i el de so. L’Àgata i el Xavi comparteixen el camerino, però estan en silenci. Hi estaran fins que hagin de sortir a l’escenari. Fan la funció. La millor que han fet a la seva vida. Res a veure amb els assajos. La connexió que tenen damunt l’escenari no existeix enlloc més. El poder, la força, el caràcter. La veritat. La seva veritat. S’abaixa el teló i l’Àgata i el Xavier s’abracen. Més llarg, més fort del que voldrien tots dos. Hi ha guerres que deixen tanta runa, tanta destrucció, que impossibiliten cap nou inici. Han estat brillants, incommensurables. Ho saben. L'endemà ho llegiran a totes les crítiques. Damunt l’escenari se sentiran més a prop que mai mentre interpreten la història d’un matrimoni fracassat.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify