Tot estava a punt i no havia arribat ningú encara. Hi havia taules parades amb tovallons vermells i estovalles blanques, com la calç a la paret alta que tenia, amunt, una finestra tota plena de llum. La claror era matinera, i senties que també tu anaves compassat amb el matí.
Abans, potser ahir –però no ho podies assegurar–, havies arribat per una carretera estibada de cotxes: olor d’asfalt, gust de pols i tocs de clàxon. Havies deixat el teu, de cotxe, en un pàrquing que tenia en un racó un roser mig pansit, envoltat d’un bassiot d’oli de motor. Havies hagut de voltar molta estona (hores?, hores és molt de temps, et vas sentir obligat a corregir-te: però quant de temps havies voltat, aleshores?) fins que vas aconseguir un lloc. Després vas voler fer una pregunta a l’encarregat però et va respondre que no t’atendria si li parlaves en el teu idioma. El pàrquing era obert per dalt, però el cel era gris i hi havia calitja. Dones i infants demanaven almoina entre els vehicles, i senties vertadera llàstima, amortida per la certesa de no poder fer res per ells. Vas pensar en les gaseles, que veuen com una del ramat és devorada pels tigres, i, quan la fam del depredador s’ha assaciat, continuen pasturant tranquil·les.
Després havies caminat pel bosc, esquivant els abocadors d’electrodomèstics, runa i tota casta de porqueries que l’envaïen. Hi havia màquines espatllades, rovell, havies recordat quan eres petit i t’advertien del risc de contagiar-te del tètanus. El cel s’havia tornat de color de betum, i pressenties que les aigües dels rius i dels torrents baixaven del mateix color. Les de la mar eren plenes de cadàvers. Finalment havies vist la casa i t’hi havies sentit atret, i hi havies caminat sense saber què hi anaves a cercar.
Ara, en obrir els ulls, ets en un racó de la sala i sents la música als altaveus, els crits d’alegria i el brindis de la núvia després de tirar el ram. S’acosta un cambrer, “Puc servir-lo en alguna cosa, senyor?”, i du una safata amb copes i una botella de cava. “Estic bé, gràcies”, i tornes a sentir que un matí clar d’estiu t’arriba a través de la finestra i sura damunt la festa, que ha quedat detinguda com en una fotografia, perquè puguis observar-la bé. Penses que ha arribat tothom de sobte, o que tal vegada ja hi eren i no t’hi havies fixat amb prou atenció. Al costat, o per davall del camí per on has vingut, hi ha aquest lloc on unes dones es casen lliurement, perquè així ho volen, i tu, sense que ningú t’ho hagi de dir, hi ets convidat per celebrar-ho.
Sebastià Alzamora és escriptor. La seva obra ha estat guardonada amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. La seva última novel·la es titula 'Ràbia' (Proa).
