Tants pocs anys de vida i la nena ja és capaç de mirar-lo amb aquest desafiament que parla de mancances: puntualitat, pensió mínima, trucades telefòniques, tendresa. Aquest cap de setmana li toca a ell tenir-la. L’ha anat a buscar amb la mateixa angoixa a l’estómac de tots els divendres que ho fa, i arran de les mirades acusadores que li han dedicat algunes mares, les cares pintades dels nens i la disbauxa de l’ambient, ha fet veure que n’estava al cas, de la festa de cloenda i de tot plegat. Es deixa arrossegar per la massa cridanera i un dau d’espuma enorme que els assistents es van passant de mà en mà. Sense voler-ho, queda assegut al mig del saló d’actes entre pares exaltats que critiquen durament el regal que s’ha decidit enguany per a la professora.
Li puja un rot agre, barreja de malestar, de no entendre res, de la calor i del segon cigaló que s’ha pres al bar de la cantonada. Tenien el televisor encès, i la pantalla l’omplia un mapa peninsular vermell com un titot. A Toledo havien superat els quaranta-dos graus. Al peu de la imatge hi corrien titulars apocalíptics de guerres i manques de subministraments, els preus de la llum i el gas al límit, incendis arreu. Valia més no mirar-ho per estalviar-se de demanar les pastilles una vegada més. A l’última visita la psiquiatra li ordenà que en moderés el consum. Per dins ell la maleí. “El món se’n va a la merda. No cal moderar res”. Ella es va limitar a fer que no amb el cap, i tot seguit li va estendre la recepta. Duia la seguretat sobre les espatlles i aquell bronzejat a la pell que parlava de tot de coses que ell no havia posseït mai i que ja mai posseiria.
Apaguen els llums ara, i el públic aplaudeix. Apareixen sobre l’escenari les criatures amb caminars distrets, les extremitats encara rodanxones, la timidesa d’alguns i el desvergonyiment d’uns altres. La professora els col·loca cap aquí i cap allà fins a formar fileres bellugadisses. Demana silenci. Ell va copiant els gestos de tothom, les reaccions. Si riuen, aleshores ell riu. Nota les faccions encarcarades. L’alegria com un múscul endurit. És aleshores que la veu, la seva nena, amb aquella severitat a la mirada. Ella l’escorcolla des d’allà estant. Sent una esgarrifança. És tot el ressentiment que li arriba d’aquell ésser delicat, de cabells rinxolats i orelles menudes. I canten. I ella canta. I piquen de mans. I ella pica de mans, però sagaç, no el deixa d’analitzar ni un sol segon. El sorprèn que, amb tan poca vida, ella pugui haver après el recel i l’alerta. Ell li somriu sincer, i la nena posa els ulls en blanc, mentre coreja amb la resta de la classe: “Hivern o estiu, amb tu em sento viu, estiu o hivern, junts ens entendrem”. Pensa que la filla ja domina la capacitat de dir una cosa i pensar-ne una altra que tant la farà patir d’adulta. Li ho voldria confessar d’una manera afable, que la vol, i que la vol feliç, preguntar-li si encara té pessigolles a l’aixella dreta. Però amb les últimes notes de piano el moment passa i ell es desinfla. Li venen al cap el fracàs, els deutes, el fetge. Agafada del mateix moment voladís, ella encara el mira.
Marta Orriols és escriptora, guanyadora del Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana de l'any 2018 per 'Aprendre a parlar amb les plantes' (Periscopi). La seva última novel·la es titula 'Dolça introducció al caos' (Periscopi).
