Traduir és estimar

Ha estat gràcies a tres persones que he anat aprofundint en l’obra de la poeta Alda Merini (Milà, 1931-2009): Joan Josep Barceló ha traslladat i compartit poemes d’ella a les xarxes; Meritxell Cucurella-Jorba primer va traduir Clínica de l’abandó (Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia) i després Deliri d’amor; i gràcies a Nora Albert ja tenim La Terra Santa, Balades no pagades i Buidor d’amor, volum publicat a Edicions Aïllades i mereixedor, fa unes poques setmanes, del premi Cavall Verd Rafel Jaume a la millor traducció poètica, un guardó que sens dubte també es pot entendre com un homenatge a la valuosa trajectòria d’Helena Alvarado i Esteve, que sota el nom de ploma de Nora Albert ha maldat per donar en català obra pròpia i noms estrangers com els d’Antonella Anedda, Maria Grazia Calandrone o Alda Merini.

Des de la seva explosiva aparició, Merini fou celebrada per grans noms del moment com Pasolini o Quasimodo, que acabaria essent un dels amants de l’autora (“Si tu m’haguessis estimat en la penombra / i no pas en el caos primordial”). Descobrim detalls dels seus turments físics, de quan va estar tancada pel marit en un hospital psiquiàtric, i dels seus patiments espirituals a través de poemes blasfems i visionaris, píndoles dels seus daltabaixos emocionals. L’escriptura li va fer servei com a forma de redempció, però també de bitàcola on exposar els seus diables: “Oh, poesia meva, salva’m, / per arribar a tu / fujo dels invictes braços del dimoni”. Cada vers de Merini condensa un imaginari que beu d’un catolicisme molt sui generis de caràcter kazantzakisià (“On es troba la teva religió / per a la meva pobra creu?”), d’un romanticisme tardà (“M’agraden les gorges fosques / de les tavernes dorments, on la gent culmina en l’excés del cant”) i també d’un pòsit d’avantguardes europees, sobretot del surrealisme (“Retorneu-me els sorolls / de la seva carn perfecta”). Cada mot seu, confessional i delirant, conté altes dosis de desig, carnalitat i salvatgia. Per la seva obra i biografia descarnades és una de les poetes més valorades del continent, fins al punt que, quan era viva, més d’un cop fou proposada com a candidata al Premi Nobel de Literatura.

La traducció de Nora Albert fa justícia a aquesta cosmogonia tòrrida plena de desesperació: “Jo estic boja, boja”. El pròleg a l’edició acaba amb una anècdota de quan la traductora li va demanar opinió a Alda Merini, en un dels seus darrers encontres, sobre el conegut joc de paraules traduttore/traditore. Merini li va respondre que l’expressió és una bajanada, que tota traducció és un acte amorós. En català tenim la sort de dir que traduir no és trair, sinó triar. Amb Merini i Albert en conjunció també hem après que traduir és estimar.