Síndrome... de Diògenes?
Fa pocs dies van trobar morta una dona en un pis de Barcelona, voltada de munts d’escombraries, que no es podia ni caminar per la casa. Llavors els noticiaris van apel·lar a una expressió ben coneguda: "Patia la síndrome de Diògenes".
Se suposa que es referien a Diògenes de Sinope, un dels grans filòsofs cínics (la paraula ve de "gos", en grec, un animal que s’ho pren tot amb molta "filosofia"), que va viure a Atenes en el temps d’Alexandre. Un dia que aquest el va visitar i li va oferir al filòsof el que volgués, ell va respondre: "Només vull que t’apartis, que em tapes el sol". Va ser deixeble d’Antístenes i col·lega d’Hipàrquia, una de les primeres filòsofes de la història occidental (a Orient, tothom ho és); també de Crates i Menip. La seva filosofia era hereva de l’escola socràtica; els cínics consideraven que un no havia de perdre el temps en esdeveniments, i que calia dur una vida acordada amb la naturalesa, amb autonomia de pensament i un menyspreu absolut pels béns i les riqueses. En suma: vivia dins una tina de terra, i només tenia la túnica que portava, un fanal amb què sortia "a buscar un home" (un de debò, que sempre n’hi ha hagut pocs) i un bol d’argila, del qual es va desprendre el dia que va veure un nen que bevia d’una font fent servir les dues mans. No tenia res de res: ni mobles, ni objectes, ni escombraries, ni brutícia acumulada.
Llavors, ¿qui es va inventar això de la "síndrome de Diògenes"? Algú que no havia estudiat prou, sens dubte. Posats a posar remei a la cosa –empresa molt difícil, perquè l’expressió ja està encunyada–, hauríem de buscar algú, filòsof o no, que es complagués a viure enmig de molta brutícia amuntegada. No se’ns acut ningú, la veritat. Almenys entre els filòsofs, costarà de trobar un cas així, perquè solen ser gent d’estudi, que necessiten tenir la casa endreçada, ni que sigui per equilibrar el batibull mental que porten al magí.
De vegades, per pura etimologia popular, surten expressions adequades, com ara la "síndrome de Stendhal" o la "síndrome d'Estocolm", que tothom coneix i fa servir sense equivocar-se. Però això de la "síndrome de Diògenes" hauria d’evitar-se, o aplicar-se a gent que ha decidit viure sense casa (voluntàriament), sense televisió, ni nevera, ni telèfon mòbil. No se’n troben gaires.
