La quimera d'un relat compartit a Euskadi

"10 anys sense ETA: distensió a Euskadi, bronca al Congrés", diu el titular de portada d'El País, el dia en què es compleix l'aniversari exacte. I qui diu Congrés podria dir Madrid. Fixem-nos-hi: els diaris del País Basc celebren sense embuts la data. "Una dècada sense ETA", escriu en portada Deia. "El dia que Euskadi va renéixer", diu El Correo, en una portada amb una il·lustració solemne que va del negre al blanc. En canvi, la triple dreta mediàtica insisteix en la bronca i no reconeix que la violència ha quedat enrere. Que l'article d'opinió central d'El Mundo sigui de l'exministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja és tota una declaració d'intencions.

Però, més enllà del politiqueig, les portades recullen tres qüestions vives encara en aquest conflicte. Primer, els més de 300 assassinats sense resoldre. Segon, els 200 presos que encara compleixen condemna, dos terços dels quals fora del País Basc. I, tercer, la qüestió de la memòria. La dreta mediàtica, en aquest sentit, manté un discurs contradictori. D'una banda, juga a suggerir que ETA segueix existint de manera latent i que hi ha joves radicals disposats a assumir-ne el llegat. De l'altra, escriu temes com: "Als bastions abertzales del nord de Navarra els joves no coneixen el seu passat: «Coneixen més a Franco que a Miguel Ángel Blanco»". És una comparativa estranya –és normal conèixer més un dictador que va manar quaranta anys– però sí que apunta, ni que sigui maldestrament, part del problema. També un subtítol d'El País consigna que "falta una memòria comuna". Però si amb la Guerra Civil encara no hi ha una narrativa compartida –massa ferides obertes, massa fosses tancades– tampoc hi serà a Euskadi. I potser és il·lús, o malintencionat, esperar-ho. Seria més pràctic assumir la coexistència de dues maneres de sentir molts diferents dins d'un mateix territori.