Els ponts de la comunicació segons Miquel Cardell

“Cap virus ni cap rata ni cap déu / ha d’atendre el teu argument”. Sembla un vers de Bartomeu Fiol, poeta que es va esforçar sempre per donar vida i conversa a la Parenta Pobra dins de la seva agra cosmovisió trencadora i un punt nihilista. Però no són de Fiol, aquests versos, sinó de Miquel Cardell, i estan inclosos en el seu darrer títol, Els ponts de l’autopista, acabat de sortir del forn de la col·lecció 'Ossos de sol' d’AdiA Edicions. Era clar que algun dia Cardell havia de sortir en aquest catàleg, de més de seixanta volums, homenatge a Andreu Vidal (“ossos de sol errant sense sepulcre”) i a Damià Huguet. I és que les publicacions poètiques de l’editorial liderada pel traficant cultural Pau Vadell i Vallbona des del sud de Mallorca semblen un homenatge als títols que difonia l’insigne campaner a través de Guaret, on Cardell havia tret, el 1983, Magazine. Amb gairebé quaranta anys entre l'un i l’altre, l’autor ha passat d’una experimentació audaç a una tonalitat crepuscular que ja havíem pogut detectar en títols anteriors com Les terrasses d’Avalon, que va merèixer el premi Cavall Verd.

Fou precisament el poeta Àngel Terron qui em va dir que Les terrasses d’Avalon no es podia menysprear en cap cas. El poeta químic i alquímic tenia raó: a través d’uns poemes vesprals com aquells es creava una ambientació sòrdida que retrata l’illa de Mallorca com un parc turístic que espera un quimèric salvador que no arribarà pas, i és que difícilment despertarà el Rei Artús enmig de guiris borratxos i souvenirs escabrosos… Ningú no ens salvarà perquè nosaltres mateixos, amb la nostra misèria i la nostra avidesa de Judes arreplegant les monedes de sang d’Haceldama, ens hem fet el clot. Aquest sentiment àcid és el que es llegeix en els poemes sense misericòrdia de Cardell, amb imatges crues que són un símbol d’una realitat devastadora com la nostra: “Columnes carregades d’aucells morts”, “Tres paons blancs t’esperen al capvespre / a la carretera dels presos”, “entre ametlers agònics”, “On la ciutat devora mons antics / i s’esboldreguen murs / de molins eixalats / arran dels ponts”… No hi ha poema de Cardell que no generi una atmosfera d’apocalipsi.

Els àngels corromputs i els anyells de Déu que presenta Miquel Cardell en el seu líric viacrucis particular basteixen un carnaval de figures mítiques convertides en titelles grotescos, cosa que també l’emparenta a la represa espriuana que va fer Fiol en els seus volums, des de Caloscans fins a Càbales del call, i és així com “cap àngel ni cap nimfa ni cap peix / ha d’escoltar el teu pensament”. Com que no hi ha qui escolti, doncs, el poema es converteix en el registre de l’erosió, la bitàcola d’una lentíssima i inevitable degradació. Poesia rotunda que genera impacte.