Pietro Civitareale, el temps conquerit

Com vaig comentar fa uns mesos en un article anterior, durant el 2020 Antoni Clapés va fer una feinada com a autor, com a editor i com a traductor. Una de les nombroses obres que va editar, en la seva vessant de creador total, era Ombres dibuixades de Pietro Civitareale (Vittorito, l’Aquila, 1934), a la col·lecció Balbec, de Cafè Central i Llibres del Segle, però no ho va fer sol: en la tasca el va acompanyar Lluís Servera, un professor, poeta i traductor molt valuós a casa nostra, tan valuós que amb la seva generositat i el seu impuls ha creat, també, la revista Superna, que es pot llegir com una mena de continuació espiritual de l’enyorada revista S’Esclop, que durant molts anys va defensar l’incansable Joan Fullana. Una de les virtuts de Superna és que dona sortida a traduccions interessantíssimes i, al mateix temps, fa una defensa d’alguns dels creadors més importants al nostre abast. De fet, s’està preparant un número dedicat íntegrament a un mestre de mestres, Bernat Vidal i Tomàs.

Com a traductor, Lluís Servera és responsable d’una tasca molt elogiable, però és una de les persones més humils que es poden topar. I això en un món d’egòlatres és una petita gran victòria de virtut. Treballs seus com el devastador El dolor d’Ungaretti a la mítica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo Editorial o aquesta delícia anomenada Senso de Camilo Boito a l’editorial Ensiola són tan sols la punta de llança d’una dedicació que amb els anys es farà cada cop més important. Lluís Servera, al costat d’Antoni Clapés, ha tornat a donar veu a Pietro Civitareale, autor de la constel·lació Cafè Central, amb Ombres dibuixades. Es tracta d’un llibre tremendament líric d’una de les veus majors de la literatura europea d’ara. Com Francesc Garriga, Pietro Civitareale oculta la grandesa a partir d’una escriptura sintètica, breu, de condensats versos xiuxiuejants que tanmateix tenen la capacitat de clavar-se a l’espinada: “Dels ronyons a la nuca / una flauta de vori el teu cos. / Com quan de noia rentaves / en el riu la lluna del teu rostre”.

Aquesta és una poesia memorial al servei de la mirada atenta a la natura: “Aviat només quedaran / fosses plenes d’estrelles, / la fosca que fa olor / de llavis mullats.” A través de la contemplació, de la memòria i de l’inventat laberint verbal de l’intel·lecte es basteix un conjunt de poemes que sols podia sortir a la col·lecció Balbec de Cafè Central i Llibres del Segle amb un nom que remet a l’hotel que apareix dins la titànica saga A la recerca del temps perdut de Marcel Proust i és l’espai on el narrador es troba amb Albertine, espai de joia, de plaers, de records i de sentiments extrems.