Knockout
Suplements 28/08/2021

El peluix dels Dalí

3 min
El peluix dels Dalí

Arran de la publicació d’un parell d’articles en aquesta mateixa pàgina sobre els ossets de peluix i els seus orígens, va contactar amb mi Josep Maria Joan Rosa, director del Museu del Joguet de Catalunya, per fer-me saber que hi havia una connexió catalana amb els ossets Steiff plena de poètica.

L’any 1910, els pares de Salvador Dalí van fer un viatge a París i van portar-li a la seva filla Anna Maria un osset Steiff original. Era la joguina selecta de moda a Europa i els Estats Units. Aleshores la nena tenia dos anys i el Salvador sis. El ninot pelut no només va enamorar la petita de la família i es va convertir en la seva joguina preferida, sinó que va tenir una acollida insòlita. Els Dalí van incloure l’osset en la vida domèstica fins al punt que l’asseien a taula com un comensal més en els àpats i se l’emportaven de vacances a Cadaqués, on el feien participar de les activitats estiuenques com un convidat. L’osset es va convertir en una companyia entranyable. Tant, que Salvador Dalí el va representar en alguna obra seva. Hi ha un dibuix de la casa familiar de Cadaqués que l’artista va fer amb només catorze anys on es pot veure l’osset traient el cap per una de les finestres. Anna Maria Dalí recorda com va jugar amb el peluix fins i tot durant l’adolescència. L’asseia en una cadireta i tot sovint el Salvador li posava un llibre de filosofia sobre les potes: “Perquè s’instrueixi”, deia. Hi ha fotografies que han immortalitzat el vincle familiar amb l’osset.

L’estiu del 1925 l’artista va convidar a la casa de Cadaqués un company que havia conegut a la residència d’estudiants de Madrid i a ell també li van presentar l’osset. I així va ser com Federico García Lorca quedaria fascinat per la joguina i l’amor que li professava aquella família. Lorca va preguntar a l’Anna Maria com es deia l’animaló. “Osito ”, va respondre innocent la nena. I amb la seva dèria juganera, el poeta va batejar l’osset com Don Osito Marquina, perquè, segons ell, el peluix li recordava el dramaturg Eduard Marquina. Amb una mica de sorna assegurava que devien estar emparentats i tot. Lorca jugava a amagar-li l’osset a l’Anna Maria, posant-lo en racons insòlits. No l’hi tornava fins que veia la nena enfadada i aleshores el feia aparèixer com si el mateix Don Osito Marquina s’hagués amagat tot sol.

En les cartes que Lorca escrivia des de Granada a Anna Maria Dalí, ell li parlava sovint de l’osset: “Le darás muchos besos al osito. Hace cuatro días me lo encontré fumándose un puro en el monumento de Colón ”, o “Dile a Don Osito Marquina que le contestaré muy pronto. Es mono y remono ”. En una ocasió que Lorca, estant a Figueres, li havia promès a l’Anna Maria que la visitaria a Cadaqués, li va fer la broma de posar en el seient de darrere del taxi l’osset assegut tot sol, com si hi hagués anat pel seu compte.

L’any 1982, Anna Maria Dalí, amb 74 anys, va comunicar al Museu del Joguet que havia trobat, finalment, l’Osito Marquina, del qual feia temps que no sabia res. La germana de Salvador Dalí va cedir el peluix i les cartes on Lorca parlava d’ell al Museu. Si hi aneu, saludeu-lo. Pocs peluixos hi deuen haver tan instruïts com l’Osito Marquina.

stats