02/01/2022

Passejar amb la tassa a la mà

3 min
Passejar amb  la tassa a la mà

Enels últims mesos una escena s’ha repetit a Barcelona: nois joves, de vint-i-molts o trenta-i-pocs, passejant pel carrer i tots amb una tassa a la mà. No el típic got de cartró per prendre un cafè amb llet mentre vas d’una banda a l’altra esmorzant amb pressa. Una tassa de ceràmica, d’aquelles que tenen una gran nansa. En anglès l’han batejat com a mug. Uns nois (casualment, sempre homes) caminaven distrets pel carrer Rosselló fent petar la xerrada subjectant una tassa cadascú, com si en una emergència els haguessin tret de casa mentre esmorzaven a la cuina i s’haguessin emportat la tassa per acabar-se el te. Un altre la duia mentre conduïa un patinet amb l’altra mà. I, fa pocs dies, una parella a la parada de l’autobús aguantava cada un la reconfortant tassa per fer més lleugera l’espera. No negaré que en la seva actitud hi havia una certa autocomplaença, una exhibició de naturalitat en una acció que no és gens habitual en la resta de mortals. M’imagino a mi mateixa passejant pel carrer amb la tassa de ceràmica a la mà i tinc la impressió que em faria nosa i sentiria un punt de vergonya. És com sortir de casa amb les sabatilles d’estar per casa. Crec que donaria la impressió que m’ha passat algun incident que m’ha obligat a aguantar una tassa en un moment inoportú. En general, la gent no porta pel carrer els estris de la cuina. Fa trenta anys, quan vaig viure amb una família nord-americana a Portland, em va cridar l’atenció la freqüència i tranquil·litat amb què s’emportaven el got de vidre de casa ple de coca-cola amb gel abans d’agafar el cotxe per si tenien set durant el trajecte. En una ocasió vaig acompanyar el pare de la família a comprar al súper i es va emportar el bol de ceràmica amb el mac and cheese instantani que s’havia preparat abans de sortir de casa. Mentre jo anava posant els productes dins del carro, ell dirigia l’operatiu amb la boca plena, menjant la pasta amb la forquilla que d’una revolada havia agafat del calaix de la cuina abans de sortir de casa.

El que més sorprèn és la seguretat que demostren a l’hora de fer-ho. Es comporten amb la confiança de qui no està fent res d’especial o insòlit. I aquí podríem aprofundir en la categoria d’individus que tenen el do de comportar-se arreu com si fossin al menjador de casa seva. Aquests personatges són fàcilment detectables en els gimnasos. Especialment als vestidors, mentre una part dels usuaris intenten mantenir una conducta discreta per facilitar la convivència, n’hi ha que tenen la virtut de passejar-s’hi com si fossin els amos del centre. Mantenen les converses sense cap privacitat, duen a terme tota mena d’activitats d’higiene personal davant la resta d’usuaris i es passegen amunt i avall com els reis o les reines de la festa. Potser són els mateixos usuaris que en els hotels es comporten com si la resta d’hostes fóssim els seus convidats. A l’hora d’esmorzar, quan arriben al menjador del bufet lliure, ocupen la zona i converteixen els cambrers en els seus assistents personals.

Caldria saber si aquest aplom, aquesta fermesa pública, aquesta seguretat que els fa resistents al sentit del ridícul, aquest ensenyoriment innat, depèn d’una autoestima sobredesenvolupada o se n’aprèn. Si això de passejar amb la tassa és una excentricitat o bé acabarem tots plegats passejant pel carrer un diumenge al matí agafant fort la nansa del cafè amb llet i saludant-nos aixecant la gran tassa com si fóssim vikings després de guanyar una batalla.

stats