El passat traumàtic

Les mares no abandonen de Sandra Freijomil podria basar-se en una història real de què ens proporciona la mesura justa. L’autora i la protagonista de la novel·la (a qui em resulta difícil de no identificar) ostenten la mateixa edat, però ara això tant se val.

La neta visita la seva padrina dement de noranta-nou anys a la llar de jais després de tres dècades durant les quals per a ella ha estat del tot desapareguda. És el final circular de la vida, perquè aquí tot gira molt en cercle, en paral·lel, cap enrere i al final tot es va incardinant amb aquest present ‘residencial’ i vulnerable de la iaia que ja no sap ni a quin món pertany. 

L’obra de Freijomil, que val a dir que ralla un bon català, pren el lliç ben aviat. Avança veloç quan prescindeix del diàleg i l’accelera si convé incrustant-lo dins el cos de la narració en forma de flaix, però també sap (menys sovint) returar el moment com la barca davant la bocana del moll si cal fer barrinar el pensament. Els capítols són breus i a estones dietarístics de la seva pròpia infantesa i (pre)adolescència, però hauria de parar més compte a no fer expressar un infant com si fos adult, perquè la veig massa madura i no em quadra gaire així que desapareix el meridià de l’àvia i tot es concentra en el lligam amb la seva pròpia mare, paret mestra de tot el conjunt. No obstant aquest detall, Freijomil ha bastit un llibre força entretingut, distret, distès i desimbolt. Què més podem exigir per recomanar-la? 

L’avi és l’excepció que confirma la regla en un món de dones. El pare del caràcter principal òbviament ha d’existir per prescripció novel·lística i també hi surt el pare de la filla (pre)adolescent, Bruna, però són ineluctablement plans. Amb els dos darrers escrutarà el present immediat i el futur ignot. És inevitable no comparar-los amb el passat traumàtic i encara no ben paït de la protagonista –n’hi ha que no l’aconsegueixen digerir mai! I això en part explica l’espòiler del títol de l’obra.

Són dones procedents de quatre generacions distintes que en el fons podrien arribar a quintaessenciar la mateixa. Totes resulten necessàries perquè la història adquireixi tot el sentit. La darrera, la de Bruna, concretament, és l’avinentesa perfecta perquè la protagonista no repeteixi l’error de sa mare, mentre tracta de rescabalar el temps perdut també mitjançant les visites a la residència.