Fa unes quantes setmanes, el gerent d’una sala de comèdia anomenada La Chocita del Loro assegurava que el nivell humorístic de les dones era més baix perquè eren feministes i victimistes. A aquesta teoria s’hi va afegir l’humorista Florentino Fernández, que va justificar la manca de dones en l’àmbit de l’humor al·legant que era per una qüestió de talent i no de sexe. Santiago Segura va sortir a defensar-lo assegurant que el seu comentari no era masclista.
Em va agradar que sorgís la polèmica perquè així molta gent va poder confirmar que hi ha una part del món de l’humor que no fa cap gràcia. Ho vaig aprendre fa anys, quan vaig treballar en un programa d’humor i molts d’aquests individus van desfilar per l’estudi. La meva experiència amb la majoria d’aquests personatges donaria per a un monòleg.
Aquesta situació m’ha fet recordar una anècdota professional de joventut, quan treballava amb dos companys guionistes tan genials com bones persones. Ells, homes, es dedicaven a la part del guió humorístic del programa i jo a la de redacció i producció. Una de les seves feines consistia en escriure unes preguntes absurdes de concurs. Els oients trucaven per endevinar la resposta, sempre encertaven i s’emportaven un premi tan absurd com la pregunta que els havien fet. Com que molt sovint havíem de gravar el final del programa perquè l’estrella per a la qual treballàvem pogués marxar abans i atendre els seus múltiples compromisos, ells havien de tenir carretades de preguntes de concurs escrites. Tantes que de vegades els meus companys, sobrepassats de feina, no donaven a l’abast. Com més pàgines de preguntes havien escrit, més minuts de concurs havíem de gravar i més ràpid s’acabaven. Per evitar el drama que suposava quedar-nos sense preguntes en ple procés de gravació, un dia que estàvem al límit de l’abisme vaig gosar escriure’n també jo ajustant-me estrictament a la pauta que havien establert els meus companys. Tampoc era res de l’altre món. Però el nostre cap, quan ho va saber, va decidir que les meves eren “una merda” (textual) i que havíem d’aturar la gravació per manca de material de qualitat. Es va justificar explicant-me un rotllo sobre l’exquisidesa del talent humorístic que només tenien uns escollits, com si jo hagués profanat l’Olimp dels Déus de la rialla i aquelles quatre preguntes fossin el guió definitiu de Billy Crystal a la gala dels Oscars. Vam sortir-ne escaldats, els meus companys i jo. Entre nosaltres vam arribar ràpid a la conclusió que si l’estrella no hagués sabut que aquelles preguntes les havia escrit jo ni se n’hauria adonat, perquè colaven perfectament. A partir d’aquell dia, per assegurar-nos la quantitat de preguntes necessàries, no morir devorats per la voràgine de les gravacions i estalviar-nos drames, no vam dir-li mai més que una servidora també participava quan calia en el procés de redacció de preguntes absurdes. Va ser una bona decisió. Mai ho va notar. El dia que s’utilitzava el meu guió i l’estrella de l’humor reia llegint-lo, ens fèiem mirades còmplices amb els companys. Val a dir que aquella sensació de Cyrano de Bergerac de l’humor era emocionant. Però, sobretot, el més divertit era comprovar l’habilitat i la discreció sibil·lina amb què li havíem marcat aquell gol.
