La de la Nit de l’Art és una història de gran èxit, diuen molts, i no estan mancats de raó. Tampoc no falten motius als que opinen que l’èxit de la que és la principal convocatòria artística de les Illes, la de Palma, ha fet camí per compte seu, sense que s’hagin pogut o s’hagin sabut establir mesures perquè la importantíssima capacitat d’atracció que ha tingut i té l’esdeveniment propiciàs un interès perllongat per l’art més enllà de la Nit i que provocàs un llistó qualitatiu més elevat en l’oferta artística i en la cultural en general, també i sobretot per part de les institucions públiques. Ni a uns ni als altres els falta raó.
La història de la Nit de l’Art enguany ja té 22 anys. La seva és tota una història, són 22 edicions durant les quals hi ha hagut de tot, també de tots els colors. Des d’aquelles primeres convocatòries tímides pel que fa a la concurrència, tot i que els impulsors, l’associació de galeries que componen ArtPalma, la començaren amb una gran embranzida, tot s’ha de dir. Des d’aquells primers anys en què costava posar fi a les reticències del públic d’entrar a una galeria o a un museu, més aviat que tard, la Nit de l’Art guanyà ràpidament adeptes molt més enllà dels que són aficionats a l’art durant tot l’any. En va anar guanyant tants i tants, milers, que en pocs anys saturaren els espais expositius i els carrers “artístics” de Palma, fins al punt que cada vegada eren més els col·leccionistes i amants de l’art que s’anaven retirant de la Nit, deixant pas a la voràgine massiva, i cercant uns altres horabaixes, uns altres dies, per visitar les exposicions.
De tots colors
De Nit de l’Art n’hi ha hagut de tots els colors, deia. En principi i durant anys, convocada el tercer dijous de setembre, per evitar la desavinença que s’estava generant i també per ampliar l’oferta de l’esdeveniment més enllà de la inauguració conjunta de desenes d’exposicions, la de l’any 2015 encetà un nou format: una Nit de l’Art en tres dies, de dijous a dissabte, també la tercera setmana de setembre (inici del curs), però amb vetlades per a professionals, amb jornades de debat i conferències, amb visites de comissaris i agents artístics d’arreu... I el dissabte, la vertadera Nit de l’Art, oberta a la gran bauxa.
El 2015 marcava un punt d’inflexió important, a la vegada que era la resposta a la deriva que havia pres en els darrers anys. S’havia acabat políticament una legislatura delicada, per dir-ho d’alguna manera, una legislatura contestada socialment i amb una contestació de la qual, òbviament i afortunada, el món de l’art no en podia quedar al marge. Ja el 2011, primer any de Govern de José Ramón Bauzá, i també de Mateu Isern a Palma, al recorregut polític de rigor per la Nit de l’Art li varen sortir al pas els indignats, en aquell moments per les retallades en sanitat sobretot. L’any següent, el 2012, eren els mateixos galeristes els que protestaven, en la veu de qui aleshores era el president d’Art Palma, aquesta vegada contra el ministre Wert, també popular, per la pujada de l’IVA del 8 al 21%. També és aquest l’any que els organitzadors de la Nit es demanaven com mantenir la qualitat: “No volem morir d’èxit. Hem de recuperar l’esperit inicial”, confessaven. Es plantejaven posar-hi limitacions.
“No a la cultura sense educació”
Els dos anys següents, el 2013 i el 2014, més que no d’acció en aquest sentit, varen ser d’estar a la defensiva o, si més no, a l’expectativa perquè les protestes contra el Govern Bauzá no eclipsassin la Nit. El vespre de l’art de l’any 2013 faltaven pocs dies per a la gran marea verda. Bauzá i la seva consellera de Cultura, Joana Maria Camps, ho intuïren i la seva fou una clamorosa absència. El clam verd es deixà sentir especialment al Solleric, però també al llarg de tot el recorregut: “No a la cultura sense educació”, deien els manifestants. Més o manco el mateix va passar el 2014. I el 2015, com deia, va arribar el canvi de format. Però, en tot cas, la reivindicació de la marea verda tenia tot el sentit i encara el té. Especialment si tenim en compte la proliferació de la Nit de l’Art a una bona part dels pobles (Campos, Alaró, Sóller, Santa Maria, Valldemossa, entre molts altres), es demostra cada vegada més que la cultura sense educació no té sentit, esdevé buida i sense capacitat de continuïtat més enllà de la Nit de l’Art, de les successives nits d’arreu. L’educació és l’instrument, potser l’únic, que li pot donar solidesa i que pot fer que, a la llarga, tots exigim, des d’un esperit crític ben format, unes polítiques culturals que, més enllà de suports puntuals, siguin un vertader element de vertebració i d’enriquiment de tota la societat.
