Llibres
Suplements 06/05/2022

El món comença i acaba a Toñanes, segons Juan Gómez Bárcena

L'escriptor càntabre novel·la la vida d’un poble al llarg dels segles i a través de veus anònimes

4 min
Juan Gómez Bárcena

ToñanesTot va començar quan l'escriptor i historiador Juan Gómez Bárcena (Santander, 1984) tenia 13 anys i va desenterrar una moneda de Felip III que era al riu, sota un munt de sorra i pedres, al costat de les restes d’un molí del segle XII. Als peus hi tenia els penya-segats de Bolao i, al davant, una cova on els habitants de Toñanes es van amagar durant els primers dies de la Guerra Civil. O potser l’origen és abans, quan Mercedes estava embarassada de l’escriptor i ella i el seu marit, l’Emilio, van decidir arreglar la casa de la família paterna de Toñanes per passar-hi els estius i els caps de setmana.

Sigui com sigui, Gómez Bárcena va anar acumulant dades arqueològiques, informació i documentació, i arbres genealògics. Hi va haver un moment però que es va adonar que necessitava també l’experiència viscuda i va començar a preguntar als veïns sobre els seus records, i de les converses en va fer monòlegs. Amb la història, la memòria i la imaginació ha construït Lo demás es aire (Seix Barral), on explica què és Toñanes, un poble tan discret que, fins i tot, alguns veïns de Santander no saben ubicar-lo al mapa i es pregunten si existeix realment.

Mares, mariners, capellans i 'monstres'

A la novel·la tots compten. Hi ha la parella que es coneix ballant en un envelat a mitjans del segle XX i es busca desesperadament temps després perquè no s’han dit ni el nom; el nen d’onze anys que fuma i condueix un tractor i mira reticent els nens de la city de sabates polides; la mare del segle XVIII que perd un fill rere l’altre; el nen deforme a qui es coneix com el monstre i viu encadenat al corral; la mare que aprèn a llegir en secret per no passar pel sedàs del capellà quan rep cartes del seu fill; el capellà que es torna boig col·leccionant pedres, i el mariner que perd la vida a l’Antàrtida, a principis del segle XIX i, només aleshores, pot recordar la seva infància a Toñanes i les cançons que li cantava la mare.

Al llibre no hi ha nostàlgia sobre la infància ni una mirada bucòlica al món rural. "El passat apareix amb els seus grisos i les seves ombres, les violències, els punts lluminosos i la part romàntica –diu Gómez Bárcena–. Sí que m'he adonat que la meva manera d’acostar-me al passat i a la meva pròpia família sempre s'ha basat en les dades, en les fonts, en el més intel·lectual, potser perquè és la mirada pròpia dels historiadors o per una educació masculina, i escriure el llibre m'ha servit d'exercici per descobrir aquelles parts més emocionals, en què potser he estat menys educat", explica l'autor de Los que duermen (2012), El cielo de Lima (2014), Kanada (2017) i Ni siquiera los muertos (2020). Al llibre es va resseguint la vida d’una quarantena de persones de diferents èpoques però també apareixen uns 200 noms amb la causa de la defunció. "Res del que apareix al llibre contradiu els documents però hi ha coses que he inventat per omplir llacunes", explica l’escriptor.

La maternitat i la pèrdua d'un fill

Una font important han estat els fulls parroquials, amb tots els naixements i les morts. "Només tenia clara una cosa quan vaig escriure el llibre i és que apareixeria l’embaràs de la meva mare, que va ser molt complicat –diu l’autor–. Després de donar-hi moltes voltes, vaig arribar a la conclusió que jo havia d’aparèixer a la novel·la". La maternitat és, de fet, molt present al llarg del llibre. "Tenia sentit que emergissin històries del passat per explicar les pors de la meva mare, però m’ho ha donat també la mateixa documentació, perquè els llibres de baptisme estan plens d’infants morts”, diu l’autor.

El llibre està ple de reflexions sobre allò que no es va tenir en compte, allò que no va ser explicat als llibres i als documents però també a la inversa, allò que no és recordat però sí que apareix als documents, com la repressió durant la Guerra Civil. "La tragèdia de la història és que tenim moltes fonts que potser van escrites des d’un criteri que no és l’actual i no responen a la nostra curiositat. S’ha explicat el que és tangible però sovint s’ha deixat fora el que és emocional, marginal i, com he fet amb altres llibres, he volgut rescatar les veus anònimes", reflexiona l'escriptor. El que no s’explica però es pot deduir. "En vaig ser molt conscient, per exemple, llegint un full parroquial on un sacerdot va posar entre parèntesis, al costat d’una defunció, «la meva mare». En aquesta frase hi ha moltes emocions condensades, són les emocions latents que hi ha sota les fonts".

No és fàcil canviar d’any, de dècada i de segle, en una sola pàgina, i encara menys fer-ho cinc, deu i fins i tot quinze vegades, a través de les olors, el tacte, el gust o de mans tocant-se. "Volia ser capaç de fer totes aquestes transicions i, per fer-ho, m’he inspirat en l’estètica dels videoclips però també en els assaigs d’Einstein o la historieta que va publicar Richard McGuire el 1989 , Aquí, on narra la història del racó d’una habitació al llarg de milers d'anys”, diu Gómez Bárcena.

A Toñanes hi ha pocs habitants però hi ha vida. No hi ha cases abandonades, tampoc hi ha plaça ni cap bar, i l’escola, construïda durant la Segona República, va tancar als anys 70, però els veïns continuen trobant-se, cap a mitja tarda, en uns bancs que hi ha davant un prat verd on pasturen vaques i ovelles. Els habitants de Toñanes són conscients que surten al llibre. Alguns dels que han conversat amb l’autor han llegit el que han dit abans que fos publicat. La Luisa, que va perdre dos germans –un va emmalaltir quan tenia dos anys mentre estaven amagats a la cova– durant la Guerra Civil, explica, mentre es passeja amb la besneta, que l’escriptor era un nen “contemplatiu”: “Quan era petit sabia escoltar la gent gran, mentre els altres jugaven a pilota, saltaven i corrien, ell escoltava", diu la Luisa, i afegeix que ella no tenia gaire temps per a la vida contemplativa perquè havia de cuidar les vaques.

stats