Mil anys fent sonar campanes

“La mateixa campana pot sonar el dia del teu bateig i el dia del teu funeral”, diu Pasquale Marinelli. I acte seguit toca diferents campanes per fer sonar l’himne italià, una nadala i una obra de Beethoven. Cada campana la toca d’una manera diferent, ja que “cada una té la seva ànima”. El Pasquale porta tota la vida envoltat de campanes, com tots els Marinelli, la nissaga que gestiona “un d els negocis més antics del món que no han canviat mai de mans”. El document més antic que conserven data del 1339. Però sospiten que ja van començar abans.

El Pasquale s’ha après de memòria el discurs que explica cada cop que algú visita la seva fàbrica. “Les campanes més antigues conservades són xineses, de l’any 1000 abans de Crist. Aquí la més antiga que tenim data de l’any 900”, diu. I l’ensenya. És petita, de ferro, mig foradada. Els Marinelli ara les fan de bronze. Poden estar mesos per fer-ne una, ja que són un dels últims negocis del món que les fan com abans: fonent manualment el metall i amagant-les en un forat gegant que fan sota terra. El taller de la Pontificia Fonderia di Campane Marinelliés un viatge en el temps. El seu procés per fer una campana és gairebé místic, ja que comença “definint-ne l’ànima”. És a dir, l’espessor, el pes i la circumferència a partir d’un model de fusta. Després se’n fa una còpia d’argila, on es treballen els relleus, que serà coberta per capes de cera i, finalment, el metall fos. Les noves tecnologies han entrat només al final del procés, quan s’instal·len sistemes moderns per programar l’hora en què sonen les campanes, sense que ningú es vegi obligat a pujar dalt de tot del campanar. La resta del procés es fa com tota la vida.

Els Marinelli, de fet, viuen en el passat. No tothom pot explicar qui era el seu avantpassat el 1339. Aquell any un tal Nicodemo Marinelli va fondre una campana de dos quintars (uns 200 kg) per a una església de la regió. Als documents conservats, apareix com a Nicodemo Marinelli Campanarus. Llavors la feina i el nom es barrejaven: el que feies amb les mans esdevenia també la teva identitat. I els Marinelli han fet de les campanes la seva identitat i han posat al mapa, de passada, un poble perdut a la regió del Molise. A Itàlia, moltes persones fan broma sobre aquesta regió preguntant-se si realment existeix. Molta gent no hi ha anat mai. Està amagada entre cims nevats i boscos, a mig camí de les dues costes, lluny de tot, a prop de res. Però a Itàlia, les pedres parlen. I Agnone, població de 5.000 habitants, s’aixeca sobre Aquilonia, una població dels samnites que apareix citada a les cròniques romanes. L’any 300 abans de Crist els romans van derrotar finalment els samnites després de tres guerres, i es van expandir per la península. I ja llavors existia a la zona una gran cultura del metall. Ja existien campanes. Els Marinelli han treballat per a un munt de reis, com els de la Corona de Catalunya i l’Aragó quan van controlar el sud d’Itàlia. Canvien els governants, però no les campanes.

Segurament per això, perquè canvia tot excepte la seva feina, els Marinelli van amb el cap ben alt quan recorden com les seves campanes han arribat a mig planeta, d’Hiroshima a les Antilles. “Aquesta la vam fer per a Gorbatxov durant la perestroika. Aquesta la vam enviar a la Xina quan Itàlia va començar a tenir relacions diplomàtiques amb Mao”, explica el Pasquale al museu que tenen a la primera planta de la nova fàbrica, construïda el 1950, quan la vella va cremar en un incendi. Ara bé, els viatges que més il·lusió els fa recordar als Marinelli no són els que han fet als EUA o el Japó. Són els viatges a Roma. Si alguna cosa els omple d’orgull, és ser la fàbrica de campanes del Vaticà. El 1924 el papa Pius XI els va donar permís per fer servir l’escut del Vaticà i afegir la paraula pontificia al nom de l’empresa, gestionada llavors per Pasquale Marinelli, l’oncle del guia de la fàbrica. Aquest altre Pasquale va ser qui va fer el salt de qualitat de l’empresa, globalitzant-la. La seva filla, Gioconda Marinelli, és escriptora i viu a Nàpols, on ha escrit un llibre sobre la història del seu pare i els seus avantpassats titulat L’antro di Vulcano. Curiosament, ha escollit una divinitat pagana, el déu romà del foc i els metalls, per titular un llibre sobre una fàbrica ben catòlica. “Hem fet campanes per als últims 15 Papes, però no va ser fins al 1924 que vam ser la fàbrica oficial de campanes”, diuen amb orgull a Agnone. Només un Papa, però, els ha visitat.

El 19 de març del 1995 el papa Joan Pau II va arribar fins a Agnone. Aquell dia gairebé tots els balcons de la població van adornar-se amb banderes del Vaticà. El Papa va incloure una aturada en aquesta vila només per poder visitar la fàbrica Marinelli. “Com que fem les campanes del Vaticà, hem pogut entrar en sales i patis del Vaticà tancats per a la majoria de la gent per portar-hi les nostres campanes. Però aquell dia ens va venir a veure el Papa Sant. I mentre en foníem una, va dir que tothom té una campana dins, el cor”, diu el Pasquale emocionat. Joan Pau II els va encarregar la campana del Jubileu de l’any 2000, que va fer sonar l’1 de gener a la plaça de Sant Pere. “L’última que hem fet per al Vaticà és la del Jubileu extraordinari de la misericòrdia de l’any 2016, encarregada pel papa Francesc”, explica el Pasquale. “En un món on tot canvia tan ràpid, les campanes perduren. T’acompanyen tota la vida, com una música de fons. M’agrada pensar que un italià que ha emigrat lluny d’aquí sent un dia una campana que hem fet nosaltres i reconeix un so familiar”.