El messianisme de Netanyahu i la pau amb els palestins

JerusalemLa resolució de l'etern conflicte entre Israel i els palestins depèn exclusivament de la voluntat de la comunitat internacional. Occident té la capacitat de pressionar Israel per reduir el creixent messianisme dels seus dirigents, però no hi ha cap indici en aquest sentit i el conflicte es va tornant cada vegada més irresoluble.

Ben al contrari, Israel continua construint sense límits als territoris ocupats durant la guerra del 1967. Un estudi publicat pel think tank israelià Macro Center for Political Economics, revela que les inversions de l’Estat a les colònies jueves es van disparar el 2015. La despesa pública per càpita a les colònies és el doble de la que es fa al centre del país, on viu la majoria de la població.

Això no és un fet casual, sinó el resultat d’una política deliberada que té un dels seus orígens a l’escola rabínica Mercaz Harav Kook. Allà es van formar diverses generacions de rabins i educadors que van tenir una influència decisiva després de la Guerra del 1967.

Aquests rabins van dirigir sobre el terreny l’ocupació de Cisjordània i Gaza. Aparentment, ho van fer en contra dels successius governs israelians, però en realitat van comptar amb el seu suport, tant dels laboristes com del Likud. Els llibres d’història estan plens de testimonis de rabins i estudiants de Mercaz Harav Kook que expliquen com els dirigents polítics i ministres els aconsellaven estratègies per burlar la llei.

Actualment això ja no s’amaga sinó que es fa obertament. Moltes personalitats rellevants del país són colons, com el president del Parlament, el cap de la policia, el cap del Mossad -l’agència d’intel·ligència que actua fora de les fronteres d’Israel- o, com fins fa poc, el cap del Shin Bet, el servei d’intel·ligència interior. Hi ha un grup nombrós de ministres colons i l’atmosfera general té cada dia més el segell de Mercaz Harav Kook.

Aquesta escola rabínica va ser pionera a barrejar la religió ultraortodoxa amb el nacionalisme sionista. Fins aquell moment, religió i nacionalisme eren com l’aigua i l’oli, no es barrejaven, però el fundador de l’escola, el gran rabí Abraham Kook, va decidir que les dues ideologies havien d’anar de bracet, un fet que ara s’accepta com la cosa més natural del món. El primer ministre Benjamin Netanyahu s’ha envoltat de perfils de confiança que responen a aquest esperit, que situa per davant de tot la Terra d’Israel i la condició jueva.

La biografia de Netanyahu il·lustra bé les seves aspiracions. El seu avi, Nathan Mileikowsky, va recórrer bona part d’Europa, Àsia i América propagant el seu discurs radical abans d’establir-se a Jerusalem el 1929. Mileikowsky va jugar un paper significatiu en els primers anys de l’escola rabínica Mercaz Harav Kook. El seu fill Benzion -pare de Netanyahu- va escriure apassionats articles, fins al punt que el líder del moviment revisionista, Zeev Jabotinsky, que vivia a Nova York, va fitxar-lo com a secretari personal el 1938. Benzion s’oposava frontalment al sionisme de David Ben-Gurion, al qual considerava massa tou. En el seu llibre Els orígens de la Inquisició a Espanya, critica els jueus ibèrics per no haver-se adonat del perill que implicava l’antisemitisme, com també hauria passat als anys trenta a l’Alemanya nazi. El pare de Netanyahu aplica aquesta idea a la seva època, com després farà també el seu fill. Per a Benjamin Netanyahu, els antisemites contemporanis per excel·lència són els àrabs i, per tant, cal lluitar contra ells com haurien d’haver fet els jueus d’Espanya o d’Alemanya amb els gentils, que els van portar a unes conseqüències catastròfiques. La seva missió messiànica és que això no torni a passar.

Netanyahu és el primer cap de govern nascut a Israel. Va fer el servei militar en una unitat de combat i es va educar als Estats Units. Va estudiar gestió al Massachusetts Institute of Technology i va treballar en una coneguda consultora. Quan el 1976 el seu germà Yonathan va morir com un heroi en l’operació de rescat d’ostatges Israelians a Entebbe (Uganda), la família va pressionar Benjamin perquè s’establís a Israel. Dos anys més tard, va arrencar la seva carrera política, que en tot moment ha sigut consistent amb les idees rebudes del seu pare, encara que hagin xocat frontalment amb les idees de l’amic nord-americà.

En el camp palestí hi ha un sentiment d’impotència i es considera que els onze anys de govern de Mahmud Abbas més aviat han significat una clara marxa enrere a causa, especialment, al creixement de la colonització israeliana. La política d’agradar a Israel ha conduït a una estreta col·laboració entre la policia palestina i l’exèrcit israelià. Això ha ofegat qualsevol activitat de les forces opositores partidàries de mantenir la resistència armada mentre duri l’ocupació.

Els contactes que s’han fet entre Fatah i Hamàs per buscar una reconciliació no han prosperat, perquè les posicions de les dues parts estan molt allunyades. Les enquestes apunten a una victòria dels fonamentalistes si hi hagués unes eleccions.

Abbas ja té més de vuitanta anys i l’espinós tema de la successió està obert. Recentment, els palestins han escollit Saeb Erekat secretari general de l’OAP, però Erekat no és un líder carismàtic que tingui les qualitats necessàries per dirigir el poble palestí.

El personatge més estimat pel conjunt de la població palestina és Marwan Barguti, ara a la presó. Segons els sondejos, fins i tot podria guanyar unes hipotètiques eleccions presidencials des de la seva cel·la. Les possibilitats que Israel l’alliberi són escasses, de manera que els palestins tenen davant un problema de difícil solució pel que fa al seu lideratge polític.

Els postulats de Barguti són clars: és partidari d’un sí a la pau sempre que Israel abandoni els territoris ocupats, i d’un sí a la resistència, tant armada com pacífica, mentre el govern israelià no prengui cap decisió en aquest sentit.

Els perfils

Un Benjamin Netanyahu conseqüent

De la biografia de Benjamin Netanyahu es podrien triar diversos moments significatius. Un d’ells va ser el 7 d’agost del 2005, quan va anunciar la seva dimissió del govern d’Ariel Sharon. Va ser el dia que l’executiu israelià va donar la llum verda final a l’evacuació dels 7.500 colons i de les tropes israelianes de la Franja de Gaza, que va produir-se aquell mateix mes. El cert és que la notícia de la seva dimissió va sorprendre molta gent, fins i tot en el si del Likud, però Netanyahu havia estat treballant durant molt de temps i des de dins per a la caiguda del seu propi govern. Qui no se’n va sorprendre gens va ser Ariel Sharon, que va continuar endavant amb el seu pla i va completar l’evacuació segons el calendari previst, malgrat una forta oposició.

A Netanyahu se li poden criticar moltes coses, però no que hagi amagat les seves idees. L’expansió colonial que ara porta a terme no és gaire diferent de les que havien fet els seus predecessors. Però, a diferència d’ells, Benjamin Netanyahu ha violat les lleis internacionals i la legislació israeliana a les colònies sense immutar-se i sense adduir subterfugis, la qual cosa ha confós encara més la comunitat internacional.

Un Mahmud Abbas inconseqüent

De Mahmud Abbas destaca la seva edat. Nascut a Safed (Palestina) fa vuitanta anys, Abbas sempre ha estat a primera línia, però no ha deixat mai de ser un polític gris. En plena Segona Intifada, la comunitat internacional va forçar Iàsser Arafat per nomenar Abbas primer ministre, però aquest només va aguantar uns mesos al càrrec. La seva gran oportunitat va arribar arran de la mort de l’històric líder de l’OAP el 2004. Abbas va ser confirmat pel poble palestí en unes eleccions. Ja han passat onze anys, durant els quals ha col·laborat estretament amb Israel, amb els governs de Sharon, Ehud Olmert i Netanyahu, lluitant sempre contra Hamàs, i malgrat això no ha aconseguit res a canvi.

Una part considerable de l’opinió pública palestina està en contra d’Abbas, que és vist com un col·laboracionista de primer ordre. En els últims mesos s’ha parlat molt de la seva renúncia, però la seva dimissió no acaba d’arribar i la situació als territoris ocupats es deteriora a causa de l’abast de l’ocupació. Malgrat el seu fracàs polític inapel·lable, Abbas es manté al poder contribuint a defensar els interessos d’Israel.