Gabriela Consuegra: "Quan la ment està plena de tristesa, el cos et rescata"

BarcelonaQuan Gabriela Consuegra (Caracas, 1993) tenia 21 anys, la vida la va colpejar inesperadament. Els metges van diagnosticar una malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) al seu pare, amb qui tenia una relació molt propera, i van dir-li que li quedava poc temps de vida. Aquell dia va començar el compte enrere per esprémer al màxim els últims moments junts. Consuegra va bolcar al paper tot el que li passava per dins, i de la catarsi literària n'ha sorgit Ha pasado un minuto y queda una vida (Temas de Hoy), el seu debut a la literatura i un comiat filial que demostra que en els processos de dol també hi pot haver bellesa.

En quin moment vas decidir posar-te a escriure?

— No va ser una decisió, sinó una necessitat. La malaltia del meu pare va arribar d'una forma molt violenta. Era una persona jove, que creia que estava bé, i jo no contemplava la possibilitat que es pogués morir. En qüestió d’hores no sabia si podria estar amb mi l’endemà. Això em va omplir d’angoixa, de confusió. Vaig optar per escriure com una forma d’allargar el temps i de treure'n profit. Volia intentar entendre què ens estava passant i fer-me preguntes sobre ell, amb la consciència que el temps corria i era limitat. No podia salvar-lo de la malaltia ni de la mort, però podia resguardar la seva memòria.

El llibre ha canviat la imatge que tenies d'ell?

— L’ha enriquit. Abans de la malaltia veia el meu pare amb ulls de nena. Quan va arribar la malaltia ell es va mostrar com a persona, amb les seves angoixes, preocupacions i tristeses. Vaig descobrir-ne una part nova. El llibre em va permetre indagar en això i buscar aquelles pistes que estaven amagades al llarg de la seva vida, on ja es percebien moments de tristesa o d’angoixa. En certa forma completaven la imatge que tenia del meu pare. Fins aleshores era molt heroica, però ara em sembla més bonica perquè és més real. 

El diagnòstic desencadena un procés dur de degradació provocat per la malaltia que segueixes de ben a prop. Com va ser acompanyar el pare durant els seus últims mesos?

— Quan penso en la possibilitat que la nostra història s’acabés aquella nit poso en valor tot el que ens va aportar el procés de la malaltia. Va ser molt dolorós però també vam poder rescatar moltes coses bones i boniques. Va ser un temps extra, tot el que va venir després del diagnòstic va ser un miracle absolut. Però no crec que viure-ho així ho faci més fàcil. Vaig estar-me preparant durant molt de temps per a la seva mort, però quan va arribar el moment no tenia ni idea del que seria. Creia que estava molt mentalitzada, que ho podria assumir d’una altra forma, i ni molt menys. La mort t’atropella. No importa si apareix en un minut o en dos anys, ho fa de la mateixa manera.  

A la novel·la pràcticament només apareixeu tu i el pare. Ho vas viure sola?

— Vaig estar acompanyada, però em sentia molt sola. L’orfenesa arriba amb la premonició de la mateixa orfenesa. Quan s’obre la possibilitat i saps que passarà, és la solitud absoluta. De sobte aquella xarxa que tota la vida t’ha recollit quan queies no hi serà més. La literatura em va acompanyar molt durant el procés. També em va fer néixer les ganes de convertir-ho en un llibre. Volia tenir l’esperança que no estava sola, perquè al capdavall escriure significa tenir sempre algú a l’altre costat.

La relació que relates amb la teva germana, per exemple, transmet la sensació que totes dues ho vau viure des de la distància.

— El procés de la mort i la malaltia és molt solitari, perquè cadascú ho viu amb els seus codis. Per això al llibre la imatge de la meva família està molt desdibuixada. La vida se’m va reduir a una sola persona, només tenia ulls per al meu pare i tota la resta es va eclipsar. En alguns casos es creava una barrera i no podia connectar-hi. Tot això ho he entès després. 

Expliques que les primeres etapes del dol són les més doloroses, però que "després tot s'assenta".

— Al principi sentia que estar viva era un càstig, perquè la part més important s’esvaeix i de sobte el món es torna completament insípid. La vida sense el meu pare m’importava la meitat, o menys. Això ho ensorra tot. Després ve la reconstrucció, un procés de reconnectar amb el cos i amb la bellesa. Però la tristesa, el dol i la mort sempre deixen trampes. T'adones que l’absència del pare vol dir haver d’apagar tu el llum de la tauleta de nit, canviar el full del calendari. Em va colpejar molt, i alhora vaig descobrir que els meus morts m’habiten. De sobte vaig començar a dir frases que deia el meu pare, vaig reprendre algun dels seus projectes que havia deixat inacabat, vaig llegir llibres que ell no havia tingut temps de llegir. Sentia que era una forma de mantenir-lo allà.

Descrius el dia de la seva cremació com "una trobada vehement amb la bellesa". Com conviu la bellesa amb la mort?

— Quan la ment està plena de tristesa, el cos et rescata. L’experiència sensorial s’afina perquè el teu cos prova de reconnectar-te amb el món. La Milena Busquets deia que et tornes també un fantasma, perquè t’acostes a la gent que ha marxat. El cos t’arrossega i et vincula, encara que no ho vulguis, amb la bellesa. Som la continuació de la vida de la gent que se’n va. El dol segueix sent dolorosíssim, però després hi ha una altra part, de la qual no es parla, que et permet ressorgir. Ara porto això amb mi i li he perdut la por a la mort, perquè crec que la memòria ens salva a tots. 

Per què no se'n parla?

— Normalment només et diuen que ho superis. Té a veure amb el dolor i amb la incomoditat d’haver-te de reconstruir. L’opció més habitual és evadir-se, però jo vaig escollir un altre camí. Sento que si es parlés més d’aquest procés li perdríem també la por. El dolor no ho és tot ni és el final de res. La mort, tampoc.